Una oració en català entre les pàgines d’un llibre d’hores d’Elna (segle XVè)

En dues o tres ocasions he tingut a les mans alguns llibres d’hores originals, no facsímils, aquests volumets ricament enquadernats i a voltes il·luminats, amb marges generosos, decorats amb diversos motius, que contenen oracions, oficis, salms per a usos de particulars, quan encara se n’editaven després de la invenció de la impremta. A les acaballes de l’Edat Mitjana, la devoció sofreix uns canvis perceptibles. Hom buscava la lectura particular, silenciosa i personal, però també en petits grups. Algunes persones de posició benestant, deixant de banda la reialesa i els casals nobles, es podien permetre el luxe de la seva adquisició. També eren comprats com a objectes de consum, donada la seva bellesa, remarcables per la seva raresa. En algunes cases només hi havia un llibre d’aquests, que servia també per a altres usos. Hom hi apuntava notes personals, efemèrides lligades a la família: bateigs, matrimonis, aniversaris, etc.

Per les seves mides eren obretes portàtils, que es podien traslladar aquí i allà, dur en una butxaca o al sarró, per llegir en una cambra o en un lloc recollit. No eren llibres oficials; eren tractadets litúrgics destinats al consum privat, confeccionats per llibreters particulars especialitzats en aquest tipus d’edicions, gairebé personalitzades. Avui dia ens interessen per entendre millor la història del llibre, però també per a l’estudi de la litúrgia i de les mentalitats.

Les minories llegien, vivien en contacte amb el món del llibre. La iconografia sacra i la més profana ens mostra moltes imatges de sants i de santes, dels quatre evangelistes, d’humanistes sovint associats amb llibres a les mans. Aquesta fascinació pel llibre com a motiu pictòric va agafar un gran relleu a partir sobretot del Renaixement. L’any 2005, Narcís Comadira va comissionar una exposició al MNAC titulada La paraula figurada, on va mostrar la presència del llibre a les seves col·leccions.

A la Biblioteca del Palau de Peralada es conserven tres llibres d’hores que havien pertangut a la col·lecció privada del seu propietari, el senyor Miquel Mateu Pla. Fa uns anys, els vaig poder examinar en detall; recordo que em vaig emocionar en girar aquells folis escrits en un paper apergaminat, color mantega, amb riques caplletres i miniatures. Encara que la majoria són escrits en llatí, també en trobem alguns d’escrits parcialment o totalment en les llengües vulgars, en català per exemple, com el que va publicar Germà Colon a l’editorial Barcino (1960), aquest anònim, provinent de la Sociedad Castellonense de Cultura.[1]

A la Mediateca de Perpinyà es conserva un llibre d’hores d’Elna (manuscrit número 7), que no ha estat estudiat amb l’atenció que es mereix, amb inicials i pàgines ornades, que havia pertangut a una dona. Ben segur que madona Caterina, que no sabem qui era, potser vivia un xic angoixada per aquests pensaments bíblics que anava a llegir i reflexionar. En una ocasió, Paul Valéry va fer aquesta reflexió: “sabem molt bé que tota la terra que veiem és feta de cendres, i la cendra significa quelcom”. Molts llibres d’aquests també ajudaven a formar lectores femenines, les que podien tenir accés a la cultura. Religiosos i laics participen en aquest projecte d’eixamplar el coneixement en els inicis del Renaixement. L’obra és paginada en xifres romanes i més modernament en xifres aràbigues, d’aquí que les descripcions de la foliació del manuscrit a voltes no coincideixin. Un dia que vaig examinar l’exemplar rossellonès, em vaig adonar que entre les seves pàgines hi havia copiada una llarga oració escrita en català, que és motiu d’edició en aquestes pàgines. No entro ara i aquí a descriure ni a valorar la resta del volum. Aquest llibre, que encara és prou desconegut dels especialistes, ha estat descrit –que conegui– pels estudiosos que relaciono a continuació:

• Léon CADIER (1862-1889) a “Inventaire des manuscrits de la Bibliothèque de Perpignan”, dins Catalogue général des manuscrits des bibliothèques publiques de France, tome XIII, 1891, p. 83. “Livre d’heures, à l’usage d’une dame nommée Catherine. Outre la mention particulière au calendrier de S. Catherine de Sienne, on trouve au fol. 110 l’office de Ste. Catherine en entier”. Es tracta d’una obreta del segle XV, escrita en pergamí, de 138 folis. Manquen els folis 107 a 117. Les mides del llibre són: 164 x 122 mm. L’enquadernació de pell és malmesa, potser per l’ús. Havia pertangut a un ciutadà de nom Campagne: “ex meis”.
• Alexandre OLIVAR, “Els manuscrits litúrgics de procedència catalans conservats fora de Catalunya”, dins Miscel·lània històrica catalana. Homenatge al pare Jaume Finestres historiador de Poblet (+1769), Abadia de Poblet, 1970, p. 49. Llibre d’hores en llatí. Esment particular a santa Caterina. 129 folis de pergamí.
• Robert AMIET, “Les livres liturgiques du diocèse d’Elna”, Revista Catalana de Teologia, VII/1 i 2 (1982), p. 287-288. 141 folis. Circa “Ce délicieux petit volume est infiniment précieux […] le seul et unique exemplaire connu d’un livre d’heures qui soit spécifiquement à l’usage d’Elne comme le démontrent le calendrier, les heures de la Vierge et celles des Morts ainsi que la litanie des saints. Sa décoration est identique à celle qui orne les manuscrits nº 8 et 28 de la présente nomenclature, datés respectivement de 1423 à 1424” (p. 287).

El full on començava el principi de l’oració manca perquè els folis CVII a CXVII han estat arrencats. Quan? Potser molt abans de la primera regesta (1891). No sabem què contenien, potser un text o textos que no eren prou canònics? unes pàgines bellament il·luminades que un lladregot ben informat cuidà de fer desaparèixer? Del foli CXVIIIr al CXXIv hi figura aquesta lletania o oració en català, escapçada, que reproduïm tot seguit. Del segle XVI, en llatí, a la fi del manuscrit, en una altra lletra més convencional, trobem copiat una relació del penediment de sant Pere. La lletra és gòtica librària. La caixa d’escriptura fa 85 x 125 mm. Cada pàgina té 16 línies de text. S’observen unes ratlles marcades al foli per guiar les mides de la caixa. M’inclino per anomenar-la oració per damunt de lletania, com descriu Olivar, perquè la sèrie de peticions no es responen amb un refrany de rigor.

El text és una pàgina de doctrina i de preceptes morals, sempre amb una clara intenció didacticomoral, una invocació adreçada a Déu perquè, per la seva intercessió, ens deslliuri de les temptacions, dels pecats, de les influències i del poder del maligne, de la gent, dels enemics, sobretot els que ens volen mal i ens calumnien. Un bon nombre de personatges de l’Antic Testament aquí invocats com Abraham, Noè, Josep, Lot, Moisès. David, Susanna, Daniel, Jonàs i molts altres van sortir victoriosos dels mals passos en què es van trobar. La seves vides es detallen amb arguments concisos, amb exemples molt detallats. Hi ha un nodrit repertori de noms propis.

En una segona part de l’oració hi ha referències a passatges de la passió, la mort, davallament als inferns,[2] la resurrecció de Jesucrist, la significació del dia del Judici, una mena de Vita Christi resumida. El seu autor, de formació llibresca, era un bon coneixedor de l’Escriptura, de la teologia i la moral. Amb tantes autoritats, el discurs restava reforçat. Contemplo també la possibilitat que aquesta oració sigui traduïda d’un original llatí, la filiació del qual he pogut identificar gràcies als bons oficis de Maria Toldrà, a qui agraeixo la lectura i la revisió de l’original, encara que els errors que hi puguin haver són tots de la meva collita. Es tracta d’una versió catalana d’una de les populars oracions llatines atribuïdes a sant Agustí durant l’Edat Mitjana, emparentada amb la versió que es pot llegir al citat llibre d’hores editat per Germà Colon.[3]

Pel que fa a la transcripció, conservem les característiques ortogràfiques del text. Hem adequat, però, l’ús de majúscules i de minúscules, hem desfet les aglutinacions. L’accentuació i la puntuació són del català modern. Pel que fa al lèxic, trobem en el text algunes paraules interessants: “bufet”, “egiptians”, “escarnimens”, “frares”, “escupimens”, “pregonària”. El copista pertanyia a l’àrea del català oriental: “encare” / “encara”, “escupimens”, etc.

Text

[…] la qual hac contra Jacob son germà. Estén, Senyor, lo teu bras per so que·m deges[4] deliurar,[5] ara e tots temps, dels hòmens los quals me porten oy[6] e mala voluntat hon que sien. Axí com deliurist Abraham del foch dels caldeus, e lo seu fill Ysach de la immolació per administració[7] del moltó, e Jacob de la mà de Esaú, e Josep de les mans de sos frares,[8] e Nohè ab la archa de les aygües del diluvi, e Lot de la ciutat de Sodoma, e Moysès e Aaron[9] e tot lo poble |^{[f. 127v]} de Ysrahel de la mà del rey Faraon e de la servitut dels egiptians,[10] e David, rey del mont de Gelboè,[11] de la mà de Saül e de Golias[12] gigant; e axí com deliurist Susanna d’aquel fals peccat que li fo contraposat,[13] e Judich[14] de la mà d’aquel malvat hom Olofern, e Daniel del lach[15] del leó; e axí, Senyor, com deliurist los tres infans Sidrach, Misach et Abdenago[16] del camí del foch; e axí, Senyor, com deliurist aquel sant hom Johannàs[17] propheta del ventre de la balena; e axí com deliurist Adam |^{[f. 128r]} de la pregonària[18] d’infern ab la tua preciosa sanch; e axí com deliurist sent Pere de la mar e sent Paul dels ligams; e axí, Senyor, me deges deliurar de la affliction en la qual son posat e dels aguayts[19] del diable maligne, enamich meu, e de tots los altres enamichs meus, axí visibles com invisibles.

E tu, Senyor, plàcia’t que tu me vulles ajudar, car tots los meus enamichs se leven e se esforsen de fer a mi tot mal, e plàcia’t, Senyor, que·m deges |^{[f. 128v]} anul·lar e destroyr tots los mals consels que contra mi fan, axí com destruïst e anul·list lo conselh d’Antitofel,[20] qui malvadament havia fet consell ab Absalom contra David rey.

Encara te prech, Senyor meu, que·m deges deliurar e ajudar per los teus sants beneficis, e per la tua sancta Nativitat, la qual reebist de la humil Verge nostra dona sancta Maria, e per la fam e per la set, e per lo fret e per la calor, e per los trebals e per los escupimens[21] e per los escarnimens, e per los colps |^{[f. 129r]} e per los bufets[22] e per los batimens,[23] e per los claus e per la lança e per la corona de LXXII spines,[24] e per la beuratge del fel e del vinagre, e per la molt malvada e cruel mort de la sancta Vera Creu, e per les VII paraules les quals diguist penjant en la sancta Creu Vera, so és a saber, Senyor, com diguist a Déu lo Pare per aquels qui·t donaven mort: “Pare, perdona en aquests que no saben què·s fan”.[25] Diguist encare, Senyor, al ladre qui·t penjava al costat: “Quant te cla-|^{[f. 129v]}ms mercè, huy seràs ab mi en paradís”.[26] Diguist, Senyor, a la tua mare, ço és de monsényer sent Johan: “Vet aquí ton ffill”. E diguist, Senyor, a Déu lo Pare: “En les tues mans coman lo meu sperit”. Diguist encara, Senyor: “Set he”, ço és a saber, cobejant la salut[27] de les nostres ànimes. Diguist encara, Senyor: “Consumatum est”,[28] significant los trebals e les dolors que per nos sustenguist e rebist.[29]

E per totes aquestes coses te prech, Senyor meu Jhesu Christ, redemptor del món, que·m deges |^{[f. 130r]} gardar a mi, peccador, servent teu, del sperit[30] maligne, e de tot perill en aquest segle qui és present e puys en l’esdevenidor. Encare més, Senyor, per lo teu devallament als inferns[31] e per la tua resurectió de la mort e per lo teu esdeveniment del jorn del Judici. Encara per tots beneficis a mi dats, car tu, Senyor, m’as fet e remut[32] del poder del dyable; encara Senyor, que m’as promesa la vida eternal. E per totes aquestes coses e altres que huylls d’òmens no poden veure, ne cor |^{[f. 130v]} pensar, ne orelles oyr, te prech, Senyor, que tu me vulles exaudir[33] en tal manera que, quant la mia ànima del meu cors exirà, la vulles posar e alogar[34] ab los teus sancts elets en la glòria celestial, en la qual puscha estar per infinita secula seculorum. Amen.

Bibliografia consultada

Si donem una ullada al catàleg BITECA, la bibliografia de textos antics catalans, valencians i de les Balears escrits en català, veurem la quantitat d’oracions i de textos pietosos que conservem, escampats arreu, la majoria dels quals són encara per editar.

Pere BOHIGAS, “Petita contribució a l’inventari d’obres catalanes de pietat popular anteriors al segle XIX”, Analecta Sacra Tarraconensia [= Collectanea E. Serra Buxó], XXVIII (1955), p. 355-358.

Rosanna CANTAVELLA, “Lectura i cultura de la dona a l’edat mitjana: opinions d’autors en català”, Caplletra, 3 (tardor 1987), p. 113-122.

Dominique DE COURCELLES; C. VAL JULIÁN, “Des femmes et des livres. France et Espagne, XIVème -XVIIème siècle”, Actes de la journée d’étude organisée par l’École des chartes et l’École normale supérieure de Fontenay / Saint-Cloud (Paris, 30 avril 1998), École Nationale des Chartes, París, 1999.

Anna GUDAYOL, “Llibres d’hores manuscrits a la Biblioteca de Catalunya”, Miscel·lània Litúrgica Catalana, 9 (1999), p. 85-130.

Richesses de la Bibliothèque Municipale (1760-1960). Exposition organisée a l’occasion du Bicentenaire de sa Fondation, Perpinyà: Imprimerie de Pyrénées, 1960, p. 14.

Paul SAENGER, “Prier de bouche et prier de choeur: le livre d’heures du manuscrit à l’imprimé”, dins Roger CHARTIER (dir.), Les usages de l’imprimerie (XVe-XIXe siècle), París: Fayard, 1987, p. 191-227.

Notes

[1] Llibre d’hores, Barcelona: Barcino, 1960.

[2] Llegim en el Catecisme que Crist, amb el descens als inferns, va mostrar el domini sobre el dimoni i la mort, i va alliberar les ànimes santes que hi estaven retingudes per portar-les a la glòria eterna. D’aquesta manera, la redempció –que havia d’arribar als homes de totes les èpoques– es va aplicar als que havien precedit Crist (cf. Catecisme, 634).

[3] Llibre d’hores, p. 165-167. Sobre la difusió d’aquestes oracions vegeu Jaume MEDINA, “Sobre la presència de sant Agustí als Països Catalans”, Estudi General, 21 (2001), p. 448-449; cf. BITECA texid 2539.

[4] “Deges” és una variant fonètica de “degues”, és a dir, ‘deguis’, subjuntiu antic.

[5] Variant de “deslliurar”.

[6] “Oi”, ‘odi’ (DCVB).

[7] En el sentit d’’acte’.

[8] Aquí en el sentit de germans.

[9] Aaron era el germà gran de Moisès. Els dos van conduir els israelites lluny d’Egipte, cap a la terra promesa. Fou el portaveu de Moisès davant el faraó.

[10] Naturals d’Egipte. Variant de “egipcià” (DCVB).

[11] Gelboè, 1 Samuel 28:4. Hi ha una obra dramàtica publicada amb aquesta temàtica: Comedia famosa, David perseguido, y montes de Gelboé, atribuïda a Lope de Vega.

[12] Goliat.

[13] ‘Oposat’.

[14] Judit.

[15] L’escriptura ens diu que era una cisterna.

[16] Daniel 3:23.

[17] Jonàs.

[18] ‘Profunditat’.

[19] “Acte d’esperar d’amagat i cautelosament l’ocasió de sorprendre qualcú; ‘per tal que lo diable […] a la salut dels homens aguayts per aposicio de coses nocives preparar no pusca’, Ordin. Palat. 36” (DCVB).

[20] 2 Samuel 15. Absalom es rebel·la contra David.

[21] “Acte d’escopir; ‘Als turments e fatigues de la creu, escupiments, batiments’, Martínez 79. ‘Scopiment de sang’, Cauliach Coll., ll. ii, d. 2a, c. 5” (DCVB).

[22] ‘Bufetades’.

[23] “Acte de batre. ‘Hom turmenta son cors ab fam e ab set […] e ab batiments de colps’, Llull Cont. 243, 11” (DCVB).

[24] La llegenda de les 72 espines de la corona de Crist possiblement prové d’una font apòcrifa. Joan 19:4-11.

[25] Lluc 23:34.

[26] Confessió del bon lladre: Lluc 23:39-43.

[27] “Salut”, ‘salvació’.

[28] Joan 19:30.

[29] Aquestes foren les set últimes frases que Jesús de Natzaret pronuncià durant la seva crucifixió. De sempre han estat motiu de meditació.

[30] Mateu 21:1-11.

[31] La tradició ens diu: “Fou crucificat, mort i sepultat, davallà als inferns”.

[32] “Remut”, ‘redimit’. Recordem el títol del llibre de Felip de Malla (Barcelona, 1380-1431), que, entre molts altres càrrecs, fou almoiner de la seu d’Elna (1423): Memorial del pecador remut.

[33] “Escoltar favorablement i atorgar allò que es demana: ‘Ja exaudií él los pregs’, Hom. Org. 8 vo. ‘Per tal que millor fos exaudida sa oració’, Llull Blanq. 1, 5. ‘Dignes són les vostres làgrimes de esser exaudides’, Villena Vita Chr., c. 102” (DCVB).

[34] ‘Col·locar, situar a un lloc determinat’.