Els comtes de Parcent, parents del papa… i dels Borja

Parents del papa

L’abril de 1455, Alfons de Borja era elegit papa amb el nom de Calixt III i les autoritats de la ciutat de València celebraven tenir un conterrani ocupant la cadira del representant de Jesucrist a la terra. Així relataven els jurats les festes per l’entronització del nou pontífex al lloctinent general Joan de Navarra el 14 de maig de 1455:

Tantost, senyor, sentit tot açò, per nosaltres, de consell dels governador e batle general d’aquest regne e d’altres officials reals, ab concòrdia dels canonges, capítol e clero de la Seu, fon del·liberada fer solempne e devota processó de tal singular nova e elecció, e axí fonch fet lo dissapte aprés, dia de Sancta Creu, a nostra dona Santa Maria de Gràcia, acompanyada de tots los canonges, dignitats e clero e altres preveres, ab molta singular capa, e dels dits governador e batle general e de tots nosaltres e altres officials reals, e encara de les magnífiques germanes e nebodes del dit sanct pare e de altra molta notable gent, axí hòmens com dones, retents gràcies e laors a nostre senyor Déus e a la homil Verge Maria, mare sua, de tanta gràcia, honor e benefici com és stada feta a aquesta ciutat e a la nostra pròpia pàtria en la dita elecció de papa, fill natural, bisbe e pastor nostre. […] Enaprés d’açò, senyor molt excel·lent, ara, lo dit dissapte proppassat, reebuda la dita última letra vostra, a consell dels dits governador e batle general e concòrdia dels dits capítol, canonges e clero, tornaren a sonar de continent lo dit seny e campanes ab gran alegria, e fonch deliberat que ayr, diumenge, se fahés, axí com fonch feta, altra solempne e devota processó, preni[n]ts la volta de la processó que s’acostuma fer la festa de Corpore Christi, acompanyada per tots los dessús nomenats e per les dites magnífiques ge[r]manes e nebodes del sant pare, ab molta et singular capa, e de altra notable gent, axí hòmens com dones, e lo dit dissapte, a vespre, foren fetes grans alimares e falles en lo cimbori e en tots los campanars, torres e diverses cases d’aquesta ciutat, demostrants gran goig e alegria de la dita nova promoció.[1]

Entre els il·lustres que participaren en les festes no hi van faltar, doncs, en una posició destacada, els familiars del nou papa: les dones de la nissaga Borja, les germanes i les nebodes de Calixt que ocupaven el palau episcopal amb tanta naturalitat que, es diu, a la ciutat hom les anomenava “bisbesses” i, un parell d’anys després, el mateix lloctinent general era convidat a desistir de la seva pretensió de disposar del palau com a residència de la vídua de l’infant Enric, no fos cas que les accions dirigides a un possible desallotjament del grup de dones Borja “reportassen maledicció de nostre sant pare”.[2]

Orgull patri i autoconsciència política resulten indestriables en les celebracions públiques d’aquells dies a València, que tindrien un nou motiu per manifestar-se l’agost de 1492, quan un segon valencià, i de la mateixa família, Alexandre VI Borja, arribava al soli pontifici, i que no es tornarien a repetir més… O sí, mutatis mutandis.

El 1676 arribava al lloc més alt de l’Església catòlica Innocenci XI, Benedetto Odescalchi al segle, membre d’una família de comerciants amb negocis als ports més importants de la Mediterrània. Les autoritats municipals valencianes ho tornaren a celebrar amb alguns parents del nou papa i alhora conciutadans seus. En aquest cas, la valencianitat era recent: feia poc de mig segle que els negocis comercials havien dut a la ciutat dos membres d’una branca del llinatge pontifici, els Cernezzi-Odescalchi. Així, doncs, el 1676 s’organitzaren a València festes públiques per celebrar l’elecció papal, i hom es congratulava de la bona nova amb el representant principal d’aquell llinatge, una figura aleshores ben implantada a la ciutat i al regne, en qui confluïen un important patrimoni territorial, els rèdits de nombroses inversions censalistes per tot el país i un flamant títol de noblesa de nova creació: el segon comte de Parcent, Manuel Cernèsio i Tàrrega (1630-1705), fill d’un cosí germà del nou papa, Francesco Cernezzi, que havia mort uns anys abans, el 1639. El motiu de les celebracions era evident, ja que

en esta illustre Ciutat té Sa Santetat molts nebots naturals d’ella, persones molt il·lustres com són lo Egregi Don Emanuel Serneçio, compte de Parcent, y sos fills. Lo noble Don Gerònim Mercader y Doña María Serneçio, sos fills, y altres.[3]

En conseqüència, la noblesa, el capítol de la seu i les autoritats municipals s’afanyaren a visitar la casa-palau del comte i el Consell Secret va dictar un protocol per tractar-lo quan accedís a la Casa de la Ciutat. De fet, el comte, com els Borja al segle XV, es convertia a partir d’ara en una figura important en les relacions entre els cercles de poder valencians, hispànics i vaticans; per les seves mans passaven peticions i reconeixements de caire divers.

Els Cernèsio, comtes de Parcent

La història de la primera generació de membres de la família Cernezzi que desembarca i s’instal·la a València és ara ben coneguda gràcies a les publicacions de l’historiador Josep San Ruperto, que els ha dedicat diversos articles i la seva tesi doctoral, llegida a la Universitat de València l’any 2017.[4] D’aquest autor procedeixen les dades generals sobre el llinatge d’origen italià que segueixen.

A principis del segle XVII, en tot cas abans de 1616, els germans Francesco (1588-1639) i Costantino Cernezzi Odescalchi (c. 1598-1656) es van instal·lar a la ciutat de València, on van tenir una activitat destacada en el comerç de forment i altres mercaderies, i van jugar un paper decisiu en la importació de gra durant les crisis d’abastiment. A més dels negocis mercantils, es van lliurar a activitats financeres, per exemple els préstecs a la taula de canvi de la ciutat i les inversions en compra de censals, en bona part carregats sobre les rendes de les principals institucions de la ciutat i el regne. Aquest paper com a agents econòmics és a la base del seu arrelament social a la ciutat a través de polítiques matrimonials i de la formació d’un patrimoni territorial. Els germans es casen amb dues filles del jurista d’origen lleidatà Gaspar Tàrrega i Íñigo, regent de la Reial Audiència de València: el petit, Constantí, amb Anna Maria –o Maria– el 1618, però no té fills; el gran, el 1625, amb Caterina. D’aquest matrimoni naixeran diversos fills, entre els quals hi ha Manuel, l’hereu en qui confluiran les herències dels pares, l’oncle, els avis materns i deixes de parents italians, reforçades pel vincle successori creat per l’oncle Constantí en el seu testament de 1656, que garanteix l’estabilitat de la casa i el llinatge, definitivament instal·lats a València. L’episodi central del procés de creació d’un patrimoni territorial valencià és l’adquisició, el 1636, d’un modest senyoriu, la baronia de Parcent (Marina Alta), als cartoixans de Nuestra Señora de las Fuentes (Osca). Aquesta baronia donarà nom al patrimoni familiar dels Cernezzi, reconvertits en Cernèsio o Sarnèsio –amb variants diverses en català i castellà en la documentació valenciana de l’època. Un any abans, el 1635, el rei Felip IV havia concedit privilegi de noblesa a Francesc. I el 1649, deu anys després de la mort d’aquest, la baronia és elevada a comtat: el germà supervivent i responsable de la consolidació del llinatge, Constantí, es converteix en el primer comte de Parcent, amb residència en una luxosa casa-palau de València, enderrocada al segle passat, que esdevindrà un lloc de reunió de la noblesa i seu d’una important col·lecció d’art –una bona mostra del col·leccionisme barroc que té a València un altre exponent en els Borja ducs de Gandia–,[5] coneguda gràcies a tres inventaris post mortem de 1656, 1705 i 1800; la casa també comptarà amb una bona biblioteca i el mateix comte Manuel mantindrà contactes amb erudits de l’època, com ara algun membre del cercle dels novatores (Joan Baptista Coratjà). Els successors en el comtat afermaran la seva posició entre la noblesa valenciana amb l’adquisició de noves propietats i l’entroncament via matrimonial amb famílies de la noblesa valenciana (marquesos de Dos Aigües) i castellana (una branca secundària dels Medinaceli). El fill de Manuel i tercer comte, Josep Cernèsio, veurà reconeguts els seus serveis a Felip V durant la Guerra de Successió amb la concessió de la grandesa d’Espanya el 1709. Finalment, el comtat és erigit en ducat per Alfons XIII el 1914.

Parents dels Borja

Als primers temps del seu procés d’ennobliment, però, els Cernèsio ja havien emparentat amb els Borja. Ha estat el mateix San Ruperto qui ha divulgat la dada en alguns dels seus treballs: la filla gran de Francesc Cernèsio, Francisca, nascuda abans de 1636 i que ja era morta el 1656 quan el seu oncle Constantí va dictar testament, estava casada amb un Borja, de qui no va tenir fills. A l’hora d’identificar de quin Borja es tracta, l’historiador recorda un assentament de la llista de deutes de tercers al comte Constantí que es llegeix en el seu inventari de béns post mortem: “Don Francisco de Borja per conte de la dot de Dona Francisca Sernesio quondam muller del dit don Francisco, deu quatre mil quatre centes trenta una lliures y sis sous”; el personatge és identificat amb un fill del duc de Gandia.[6] Entre 1632 i 1664 porta aquest títol Francesc Dídac Pasqual de Borja i Dòria, vuitè duc; el seu fill i hereu, Carles Francesc Pasqual i Dòria, marquès de Llombai, que amb prou feines ostentà el títol de novè duc un any, s’havia casat el 1645 amb María Ponce de León, filla del duc d’Arcos.[7]

Ara bé, hi ha alguna cosa que grinyola en aquesta identificació. En un assentament datat el 1646 d’un dels continuadors del llibre de la fundació d’Ara Christi, començat pel P. Honorat Navarro, es narra una visita de “don Constantí Cernesio” a aquesta cartoixa valenciana, acompanyat, entre d’altres, del seu nebot Constantí i de “don Francisco de Borja, casat ab filla de son germà don Francisco Cernesio, difunt”; la visita potser no va complir totes les expectatives sobre una ajuda important al monestir, perquè don Constantí “té ya la capella dels Tàrregues y lo cor en Itàlia”, però es va tancar amb la promesa de donació d’un retaule de fusta dedicat a sant Miquel, amb una pintura que s’enviaria des de Roma.[8] No sembla que un duc de Gandia, grande d’Espanya, hagués casat un fill amb una dona de noblesa tan recent, reconeguda el 1635, i encara sense cap títol al darrere. Això convida a buscar el nuvi Borja en una altra branca de la família. Efectivament, en una nova lectura del document del deute ja citat s’observa una paraula omesa en la transcripció anterior: “don Francisco de Borja y Milà”.[9] Ens movem, doncs, en branques secundàries del llinatge que tenia com a cap principal el duc de Gandia. En una genealogia borgiana de la segona meitat del segle XVII apareix un Francesc de Borja i del Milà, fill de Miquel de Borja i d’Anna del Milà, filla de Cristòfol del Milà i Aragó, primer marquès d’Albaida; Francesc hi consta com a marit d’una filla del jurista Andreu Sanç de la Llosa, regent del Consell Suprem d’Aragó, i d’Isabel del Milà, sense esment de cap altre matrimoni.[10] El testimoni, discutible, de la literatura genealògica produïda durant l’edat moderna, guiada per l’objectiu de prestigiar els orígens i l’arbre familiar del noble de torn, es confirma en aquest cas gràcies a una anotació d’un Libro de títulos de la baronía de Parsent, censales del General del presente reyno, de la ciudad de Valencia y de villas, lugares y particulares, de las heredades, casas y de otros bienes sitios de Costantín y Francisco Cernecio, cavalleros naturales de la ciudad de Com, en el estado de Milán, barones de la baronía de Parsent […], elaborat en gran part en temps del primer comte, Constantí, on, entre unes notes dels fulls preliminars, es fa referència als capítols matrimonials signats el gener de 1646 davant del notari Vicent Gassull entre la filla gran de Francesc, Francisca, “mi sobrina” –és Constantí qui parla– amb Francesc de Borja Milà d’Aragó, fill de Miquel de Borja i d’Anna Milà d’Aragó, filla del marquès d’Albaida, en presència de la mare de la noia, Caterina Tàrrega;[11] les esposalles, segons el mateix document, es van celebrar el dia 24 del mateix mes, i hi van actuar com a padrins la tia d’ella, Maria Tàrrega, i don Baltasar de Borja.

Notes

[1] Agustí RUBIO VELA, Epistolari de la València medieval, II, Barcelona; València, 1998, p. 163-165; també dins ÍD., Alfons de Borja y la ciudad de Valencia (1419-1458), València, [2000], p. 230-231.

[2] RUBIO VELA, Epistolari, p. 166; ÍD., Alfons de Borja, p. 258.

[3] Citat per Josep SAN RUPERTO, Emprenedors transnacionals: les trajectòries econòmiques i d’ascens social dels Cernezzi i Odescalchi a la Mediterrània Occidental (ca. 1590-1689), tesi doctoral, València: Universitat de València: Departament d’Història Moderna i Contemporània, abril 2017, p. 416. [Consulta: 19/07/2018]

[4] A més de la tesi doctoral citada a la nota anterior, vegeu, per exemple, Josep SAN RUPERTO, “De comerciants a Grandes d’Espanya. Els Cernesio, comtes de Parcent, al segle XVII”, Estudis. Revista de Historia Moderna, 39 (2013), p. 253-272; ÍD., “Apuntalarse como noble: cultura, arte y mecenazgo en la Valencia del siglo XVII. Representación y perpetuidad en la familia Cernesio, condes de Parcent”, dins Amparo FELIPO ORTS; Carmen PÉREZ APARICIO (ed.), La nobleza valenciana en la Edad Moderna. Patrimonio, poder y cultura, València, 2014, p. 237-286.

[5] Marià CARBONELL, “Col·leccionistes borgians en època barroca: una dama, un cardenal, un poeta”, Revista Borja. Revista de l’IIEB, 4 (2012-2013). [Consulta: 19/07/2018]

[6] SAN RUPERTO, Emprenedors, p. 102.

[7] Santiago LA PARRA, “El VIII duque de Borja de Gandía” i “El IX duque de Borja de Gandía”, Gandia i els Borja [web] (2010). [Consulta: 19/07/2018]

[8] Honorat NAVARRO, Fundació de la cartoixa d’Ara Christi, ed. Jesús Villalmanzo, València, 2004, p. 62-63. Constantí el Jove morirà el 1664, solter i sense fills, després d’una llarga malaltia (Joaquim AIERDI, Dietari, ed. Vicent Josep Escartí, Barcelona, 1999, p. 332).

[9] AHN, Nobleza, Parcent, C.135, D.1, f. 189. N’hi ha versió digital a PARES, on consta com a “Pleito por la restitución y cobro de la dote de Isabel de Calatayud, seguido entre Luisa Teresa Cernesio Guzmán, condesa viuda de Sellent [Sallent], y José Cernesio, [III conde de Parcent], y después de su muerte por sus herederos” (1705-1765, amb documentació provatòria de 1656-1705).

[10] [Jaume BENDICHO], Historia genealógica de la illustríssima y nobilíssima casa de Borja, con las illustres familias que descienden de ella (RAH, ms. 9/130, f. 39v).

[11] De qui, per cert, el dietarista Aierdi narra la dramàtica mort, el 1662, després del que sembla un intent de suïcidi, quan ja estava casada en segones núpcies amb Ramon Sanç (Dietari, p. 278).

Imatge: Joan Conchillos Falcó, “Vista de las alquerías de Juliá y del conde de Parcent” (1690). Font: Palau d’antiguitats.

Publicat anteriorment a Els Borja.

1 Comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.