Planas: Ramon Llull i l’alquímia

:: Rosa Planas, Ramon Llull i l’alquímia, Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2014 (Panorama de les Illes Balears, 12), 99 p., il. ISBN 978-84-16116-07-2 ::

Una petita i clarificadora guia sobre la relació de Ramon Llull amb l’alquímia, un tema que es planteja des d’una paradoxa inicial no resolta: com és que Llull, de qui no es coneix cap text alquímic genuí i que en les seves obres mai no defensa el principi de la transmutació dels metalls, es va convertir en una de les figures principals de la tradició alquímica entre els segles XIV i XX, fins al punt que poc després de la seva mort se li comencen a atribuir un gran nombre de tractats alquímics? Els textos han estat inventariats per Michela Pereira i se’n troben descripcions, a partir de la informació proporcionada per aquesta autora, a l’apartat “Obres” de la Base de dades Ramon Llull / Llull DB.

El llibre de Planas té tres parts diferenciades. Una primera (“El somni de la pedra filosofal”), introductòria al món de l’alquímia: què és, quines tradicions culturals hi conflueixen i amb quines altres ciències i tècniques manté contactes, especialment la medicina i l’astrologia; el llenguatge simbòlic que la caracteritza; i el doble vessant teòric i pràctic de la tradició alquímica. A la segona part (“L’alquímia a Mallorca”) es resumeix el paper dels jueus en la pràctica de l’alquímia a les Illes, tema ja estudiat per l’autora en un altre lloc, i la relació dels franciscans amb l’alquímia.

La tercera part (“El pseudolul·lisme alquímic”) entra pròpiament en matèria. S’hi presenta el Testamentum com a text fundacional d’aquesta tradició, escrit una vintena d’anys després de la mort de Llull, així com les llegendes més importants sobre el Llull alquimista: la suposada estada a Anglaterra i els contactes amb els seus reis; la història d’amor amb la dama del pit cancerós; la relació mestre-alumne amb Arnau de Vilanova –un altre autor a qui la tradició atribueix textos alquímics–; la confusió amb el convers i dominic Ramon de Tàrrega. La part més substanciosa de l’apartat és, però, el repàs de les principals biografies de Llull, del segle XVI en endavant, des del punt de vista de la presència o absència del tema de la dedicació lul·liana a l’alquímia, que dividirà els seguidors del beat entre els qui la donen per bona –entre els quals Ivo Salzinger, el responsable de la revaloració moderna de l’obra lul·liana a través de la magna edició de Mainz (1721-1742), coneguda com a Moguntina– i els qui la neguen. Entre aquests destaca José Ramón de Luanco, autor de La alquimia en España (Barcelona, 1889-1897), que el 1870 va publicar a la mateixa ciutat la monografia Ramon Lull (Raimundo Lulio) considerado como alquimista. A partir de Luanco, Planas fa un repàs dels llocs de l’obra lul·liana genuïna amb referències a l’alquímia, per arribar a la conclusió que Llull en cap moment no defensa la seva viabilitat, tot i que tampoc no la nega de manera explícita, malgrat l’atac als falsos alquimistes que es llegeix, per exemple, al Llibre de meravelles (ll. VI, cap. 36).

* * *

Qüestió a part seria, encara, la fortuna del Llull alquimista com a referent de moviments literaris moderns. La mateixa Planas defensa la possible relació del lul·lisme amb la creació del mite fàustic. Llull també serà reivindicat pels surrealistes (André Breton, Salvador Dalí), que fins i tot l’inclouran entre els precedents del moviment.

La biografia del Llull alquimista té encara una derivació literària molt interessant perquè en trobem episodis reelaborats en obres pertanyents a diferents gèneres fins al segle XX. Alguns exemples: el marchese Francesco Maria Santinelli és autor d’Il Carlo quinto overo Tunisi racquistata (1676), un poema heroic en octava rima sobre la conquesta de Tunis, dedicat a l’emperador Leopold d’Àustria i ple d’al·legories alquímiques, on Llull i Arnau de Vilanova apareixen com a personatges; Llull, en concret, rescata l’emperador Carles, nàufrag, i el guia a través d’un subterrani que passa pel centre de la terra fins al seu palau meravellós, “ove dell’arte occulta ammira, ascolta / l’esistenze e gli enigmi”, li ofereix l’elixir de vida i col·labora en la seva lluita contra l’Ombra. (Recordem que als Canti de Bartolomeo Gentile Fallamonica, modelats sobre la Divina comèdia, a principis del XVI, la figura conductora de Virgili ja era substituïda per Llull.) El 1869 es publicava Raymond’s Lully great elixir, un poema dramàtic en vers sobre la biografia del Llull alquimista, episodis anglesos inclosos, on apareixen personatges ja coneguts com Ambròsia, que és el nom que alguns textos donen a la dama del pit cancerós i de qui, per cert, al segle XVII corria una carta d’amor a Llull en francès. Ambròsia també és citada en el relat breu The Death of Lully, d’Aldous Huxley (Limbo, 1920), una enigmàtica narració en què Llull, moribund, afirma que, després d’haver practicat la transmutació de metalls, “I have essayed that more difficult alchemy, the transformation of men”; es conserven materials de la traducció que Rosa Leveroni n’havia començat a fer, en un estadi molt inicial (Biblioteca de Catalunya, ms. 3337).