Agustí Pons: El notari Raimon Noguera i el llegat de Picasso, Miró i Pau Casals

:: Agustí Pons, El notari Raimon Noguera i el llegat de Picasso, Miró i Pau Casals, pròleg de Juan-José López Burniol, Barcelona: Edicions 62, 2011 (Biografies i memòries, 82), 251 p. ISBN 978-84-297-6742-1 ::

En certa manera, escriure la biografia del notari Raimon Noguera i de Guzmán (1897-1990) semblava fàcil, perquè entre els papers que constitueixen el seu fons personal, dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC 1-223), hi ha memorials que ell mateix va redactar per explicar els episodis més importants de la seva carrera professional, especialment la participació en la creació i el disseny jurídic d’institucions com el Museu Picasso i la Fundació Joan Miró (Barcelona) i la Fundació Pau Casals (el Vendrell). “Fa la impressió”, escriu el seu biògraf Agustí Pons, “que Noguera ho va deixar tot preparat perquè, un cop mort, algú pogués escriure la seva biografia pública, és a dir, aquella on queda subratllada la seva intervenció en afers decisus de la vida cultural i social del país”. No és gens sorprenent, en una personalitat com la seva -un cervell gris poc amic de figurar en primera línia-, que, per contra, escriure’n la biografia privada hagi estat pràcticament impossible. Així, doncs, el llibre d’A. Pons és bàsicament un relat de la formació i l’activitat professional del notari en el seu context històric, social i cultural.

D’aquells “afers decisius” en què Noguera va actuar, el títol del llibre només en recull tres, els més coneguts i ja citats al paràgraf anterior. El notari hi va fer gala tant dels coneixements tècnics de la professió com d’una habilitat diplomàtica admirable per moure’s entre individualitats genials -Picasso, Miró i Casals-, l’entourage corresponent de familiars i col·laboradors amb interessos sovint confrontats i les autoritats franquistes -entre les quals destaca el controvertit alcalde Porcioles, bon amic de Noguera, però també els sectors més reticents a col·laborar amb artistes tan reconeguts internacionalment com poc amics del règim. De fet, el llibre de Pons tracta molts més assumptes en què es va requerir la intervenció de Noguera. Per exemple: la polèmica entre l’abat Escarré i el bisbe Modrego per la propietat del monestir de Montserrat; la redefinició jurídica de l’Institut d’Estudis Catalans -on el notari va dotar un fons per a publicacions que duu el seu nom-, de la Biblioteca de Catalunya i de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau; o la creació de la que va ser la seva obra més personal, la Fundació Noguera. Qüestions en algun cas resoltes gràcies al seu profund coneixement del dret civil històric català, d’altra banda demostrat en algunes -escasses- publicacions científiques.

La Fundació Noguera, amb el seu programa de publicacions d’inventaris de protocols notarials, fonts i monografies sobre la història de Catalunya -en part consultables en PDF al seu web-, és l’hereva de la tasca desenvolupada per Noguera en relació amb els arxius notarials, especialment amb l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB). Difusor convençut de la importància dels volums i els lligalls dels notaris com a font documental per escriure la història -gran i petita- del país, Noguera, com tants d’altres arxivers, va exposar la pròpia integritat física el 1936 en defensa d’aquells papers i n’impedí el trasllat el 1939. Secretari i posteriorment degà i notari arxiver del Col·legi de Notaris de Barcelona, Noguera havia rebut l’encàrrec, el 1939, d’organitzar el seu arxiu històric i va promoure la catalogació dels antics protocols barcelonins que s’hi custodiaven. Va tenir l’encert de confiar aquesta tasca, entre d’altres col·laboradors, a Josep M. Madurell i Marimon (1893-1983), autor d’un Índice cronológico alfabético (1950-1959, 3 vol.) que ha estat la base de l’actual Inventari de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, a cura de Lluïsa Cases (2001-2012, fins ara 7 vol. que abracen des del s. XIII fins a 1862); els llibres i articles publicats per Madurell i les seves fitxes manuscrites, aquestes a disposició de l’usuari a l’AHPB, continuen essent una eina indispensable per endinsar-se en el fons. Noguera i Madurell van col·laborar encara en un recull de Privilegios y ordenanzas históricos de los notarios de Barcelona (1965).