Un efímer propagandístic, en clau simbòlica, de l’època de la guerra dels Segadors (1642)

Vostra esclava, ab un clau se vivifica

(Soneto ab labyrinto de F. V. Garcia, rector de Vallfogona)

Als qui em llegeixen en aquesta secció de convidats al blog Vademècum, els vaig prometre que aniria donant a conèixer mostres d’alguns exemplars d’impresos efímers que conec o que per diversos camins puc tenir a l’abast. Aquest que avui ofereixo, sense autoria, però que ben segur fou escrit per un poeta culte i savi, inserit dins de ple en la poesia barroca del moment, pro-francès en la guerra de Separació de 1640-1652, que elogia al nostre “Luís” (sic) (Lluís XIII), que s’amaga en l’anonimat, potser per precaució o per altres raons que se m’escapen, no deixa de ser un poema d’intenció propagandística que toca un tema polític i bèl·lic alhora, en un moment de conflictivitat política i social. El text literari és també un document de la crisi nacional que Catalunya vivia en aquell moment. L’esmentat paper pertany a un col·leccionista privat de Girona ciutat.

Descripció

Un foli en paper, sense numerar, imprès en lletra romana, il·lustrat, orlat, escrit a dues columnes, separades per una doble sanefa. La mida de la caixa, 180 x 260 mm. Duu un gravat amb el dibuix d’una custòdia amb l’hòstia consagrada resplendent, l’anagrama (SM) i una llegenda en castellà que diu: “Santíssimo Sacramento, alabado sea”. La S travessada per un clau significa “Sclau o Sclavo”. Després hi ha les inicials superposades amb l’anagrama de les inicials de la Verge Maria (VM). Aquest anagrama es trobava sovint a les capelles del segle XVII de la Real Congregación de Esclavos del Dulce Nombre de María, d’esperit marià, que arreu d’Espanya exaltaven l’ideari contrareformista amb la valoració i adoració del Santíssim Sagrament i la concepció Immaculada de Maria. Uns versos del nostre Himne dels Segadors també diuen: “i el Santíssim Sagrament, alabat sia per sempre”. El títol del full poètic diu així: Explicació del altar en la plaça de la llana ahont se ostenta una romeguera […] Ab llicència en Barcelona, en casa de Llorens Déu, al cantó de la Freneria. Any 1642.

L’imprès que vaig consultar estava doblegat dins d’un llibre, fet aquest que dificulta la lectura del segon vers de la primera i segona columna: “als savis demana·l cel / restant-se per anathema”. Malauradament, no l’he sabut trobar repertoriat, ni pel títol ni per la impremta barcelonina, en aquest cas la barcelonina de Llorens Déu. Tampoc no apareix als catàlegs ni a les biblioteques que faig servir de referència, inclòs el Manual del Librero Hispanoamericano de Palau i Dulcet.

Es tracta d’un imprès de literatura compromesa que possiblement es va fer fonedís per la seva fragilitat quan fou repartit de propaganda, mentre servia d’il·lustració per als qui contemplaven un altar improvisat, simbòlic, un poema visual, una “invenció peregrina” amb aquestes dècimes, potser posades en rètols, en lletres més vistents i grosses, que s’havia aixecat a la plaça de la Llana de Barcelona, llavors un espai urbà, un lloc de pas molt concorregut, que en més d’una ocasió havia servit per muntar-hi mostres d’arquitectura efímera organitzades per monestirs de frares o capellans, esglésies o gremis. Durant el Barroc sovintegen aquests muntatges escenogràfics, plens de paranys parateatrals. Ara per ara no he pogut determinar quina congregació o a instàncies de qui es va aixecar i mostrar. Quants centenars d’impresos d’aquesta mena devem haver perdut!

Els versos que hi figuraven tampoc no eren fàcils d’entendre. Pertanyen al codi poètic barroc de tipus academicista. Aquí el pes de la cultura espanyola s’hi fa evident.

En el Manual de Novells Ardits, vulgarment apel·lat Dietari de l’Antic Consell Barceloní, vol. XVIIè (1658-1667) (Barcelona, 1922), hi podem llegir l’itinerari d’una processó en honor de sant Tomàs de Vilanova que es va fer uns anys després, el novembre de 1659: “[…] i després a la plaça de la Llana, ahont hi havia altre altar fet per los pares de Santa Catarina, de moltas pessas de plata de dit monestir y altres coses de molta stima y axí mateix ab molta lluminària; y després a la plaça del Blat vell […]” (p. 47). El text, el formen cinc estrofes de versos heptasíl·labs (dècimes), consonantades amb l’esquema abbaaccddc. Aquest poema té també un interès lingüístic evident. El nostre poeta era un creador de llenguatge, li agradava la metàfora enginyosa. Fixem-nos en l’acumulació figurativa en alguns sintagmes: “floresta divina”, “en pa sacramenta”, “lleonina la ofensa”, “cherubina és la custòdia”, “muda parer prudencial”, la rima “anathema” / “thema”, etc.

Els símbols del gall i el lleó. Quan la flor de llis feia fugir els lleons, els soldats de Castella

Com he apuntat, aquest fràgil imprès havia de servir de fil explicatiu perquè el públic entengués millor el simbolisme que es desprenia d’aquest altar efímer erigit en plena guerra de Separació de Catalunya. Desconec, però, com he avançat, qui el va encomanar i per qui fou escrit. Es tracta d’un poema d’arrel conceptista que explota el sentiment anticastellà. El seu autor, que dominava l’ofici, sentia afecte per l’aliança que Catalunya havia establert amb França. L’altar, amb aquests versos de rigor, ben segur fou aixecat com a desgreuge, com a defensa de la religió catòlica escarnida pels soldats castellans, les tropes del rei que havien profanat les custòdies a Riudarenes i Montiró i que es van dedicar a cremar esglésies. L’any de 1640, per exemple, la festivitat del Corpus es va haver de celebrar el novembre pels problemes de la guerra. Ho podem llegir en el primer volum de la crònica de Miquel Parets. En aquests anys són prou nombroses les referències que sobre aquesta realitat podem llegir en discursos, sermons, fullets, etc. Vegeu per exemple: Amorosos desagravis de Iesu Christ Sacramentat, en la insigne y Fidelissima Ciutat de Barcelona […] Composta per Saldoni Simats, natural de la parròquia de Sant Joan de Bergus (En Barcelona, en la estampa de Jaume Romeu devant Sant Jaume, any 1640).

En aquesta instal·lació, de la qual desconec en quin moment de l’any i quant de temps hi fou exposada, hi col·locaren una romeguera natural? Que no s’havia acabat de consumir, que mostrava una espina verda que significava la força indòmita de la naturalesa renaixent, que el miracle feia reverdir. El simbolisme bíblic d’aquesta planta que el foc no calcinava representava la vida eterna, l’autosuficiència de Déu. Era un foc diví. Ho llegim en el passatge bíblic de l’Èxode 3,3: “Dixit ergo Moyses: Vadam, et videbo visionem hanc magnam, quare non comburatur rubus”. L’espina representaria la sofrença de la passió de Jesús? En el llibre d’Antonio Bernat Vistarini i John T. Cull, Enciclopedia Akal de Emblemas Españoles ilustrados (Madrid: Akal, 1989, p. 832), hi llegim aquesta referència sobre el simbolisme de la romeguera: “Zarza, fuego. Zarza rodeada de fuego no se quema […] El fuego que desde Adán / a todo el mundo abrasó / a esta zarça respetó”. Comentari a un emblema: “Vió Moysés una zarza cercada de llamas, la qual vio en medio del fuego conservaba su verdor: y aviéndola visto, quiere verla, porque es muy para vista nuestra zarza […] El mysterio de la zarza, significa la Concepción y Nacimiento de Christo, de las entrañas de María, salva su virginidad […] esta zarza sin quemarse en medio del fuego, es Maria Virgen, antes del parto, en el parto, y despues de aver parido”.

“Quare non comburatur rubus” és també una llegenda que figura en l’emblema del poeta Josep Romaguera, autor de l’únic llibre d’emblemes escrit en català: Atheneo de Grandesa (Barcelona: Joan Jolis, 1681).

Als versos 101-104 del poema de Josep Català, “Triunfo de Eulària en Monjuych. Octavas”, dins La illustríssima catalana, la protomàrtir de las Españas, barcelonesa gloriosa. Vida, martyri y triunfos de la admirable verge santa Eulària, ab son últim triünfo de Monjuych, a su bandera y plantas. Dedicat al molt il·lustre y generós cavaller, lo señor Lluys Lull de Boxadós (Barcelona: Jaume Romeu, 1642), també hi podem llegir aquesta al·lusió a la “sarza” que, com veiem, era un locus communis en la poesia d’aquells anys:

La sarza cantaré, que a la sentella
se amostra sempre victoriosa planta,
pus diu al foch, en uniformes puntas,
que no valen del foch potèncias juntes.

En escriure aquestes pàgines recordava també uns versos d’un poema de Josep Carner, Plany al cor de l’hivern, on parlava d’un esbarzer gebrat: “l’obliqüitat d’un raig escadusser / cossa de diamants tot l’esbarzer. / Vull esperar de nou l’inesperat, / oh pobra punxa que t’has fet esclat!”.

Fixem-nos, però, en el subtítol del full. Aquí hi veiem la substitució del primitiu contingut sagrat de tipus bíblic. La renovació de l’aliança entre Déu i l’home dona pas a un text de caire més profà, una mena de contrafactum. Ara la romeguera significa Catalunya, l’espina jovençana és aquesta nova realitat emergent: “se torna ja primavera / per la floresta divina”. En aquest altar hi havia representats dos lleons esculpits en imatge que treien foc per la boca. Era una simulació feta amb pólvora i focs d’artifici? Els lleons representaven els soldats de l’exèrcit castellà que havien cremat les esglésies durant el Corpus de Sang, mentre que el simbolisme del gall i de la flor de llis ho serien de França. En el plec poètic Clari de veritats, valentía catalana, derrota de castellans alumbrats, retiro, y galliner de Madrit gall y flor de lliri de França (Barcelona: Gabriel Nogués, 1641), hi podem llegir també aquests versos: “Tots te guardaran de mal / y a nosaltres de las garras / del gran lleó castellà / y al gall done Déu la gràcia”.

De l’altar, en davallava un globus celestial obrat per la providència, possiblement de tela o de paper, que no sabem si s’obria com la magrana de la festa d’Elx. Deixava entreveure tres flors de lliri, les armes de Catalunya i de França. La flor de lis simbolitzaria la santíssima Trinitat, els tres pètals així ho indiquen, les armes de Catalunya en la seva unió amb la monarquia francesa.

En l’encapçalament del títol, hi llegim també una referència a un tema llegendari que segellava d’antic la relació de Catalunya amb França. En una altra època llunyana Jofre Pelós (Guifré el Pilós), darrer comte de Barcelona designat per la monarquia franca, ja va haver de sortir en defensa de la monarquia francesa. El rei de França havia decidit demanar ajuda al comte de Barcelona, “el valent Jofre el Pilós”. Aquest va respondre, complint el seu deure de fidelitat feudal, detenint l’envestida dels normands que es batien en retirada, però el comte és ferit al pit amb una llança, i traslladat a la seva tenda… D’aquí en neix la llegenda de les quatre barres, la de la bandera catalana, que Guifré fou el creador de la pàtria catalana. Els darrers versos que figuraven a l’altar posen en evidència que en la primera edat del món, si furguem la memòria, ja hi havia un lligam sòlid entre Catalunya i França. La flor i el gall ja hi eren trasplantades. El fruit d’aquesta sementera seria l’efímera república catalana de 1641 sota la protecció del rei francès.

Bibliografia

La poesia política de la guerra dels Segadors és un iceberg gegantí encara per avaluar. En aquesta contribució només m’ocupo del paper que devia estar penjat a la plaça de la Llana de Barcelona. Els interessats en el tema podeu llegir amb profit el treball d’Eulàlia Miralles, “Poesia i política en la Guerra dels Segadors”, dins Oscar Jané (ed.), Del Tractat dels Pirineus (1659) a l’Europa del segle XXI: un model en construcció, Barcelona: Museu d’Història de Catalunya; Generalitat de Catalunya, 2010, p. 177-187. Aquest estudi recull, a grans trets, la bibliografia existent sobre el tema que m’allibera de repetir-la ara i aquí.