Ovidi en català: edició crítica de les Heroides de Guillem Nicolau (segle XIV)

:: PUBLI OVIDI NASÓ, Heroides: traducció catalana medieval de Guillem Nicolau, edició crítica de Josep Pujol, Barcelona: Editorial Barcino, 2018 (Els Nostres Clàssics, Autors Medievals, 37), 577 p., il. ISBN 978-84-7226-822-7. [Índex] ::

De les Heroides d’Ovidi, una col·lecció de cartes amoroses en vers d’heroïnes als amants de qui la guerra i altres circumstàncies les havien separat, es conserva una traducció catalana medieval en prosa i glossada en un únic manuscrit de text complet –que no inclou, però, les glosses– a París (BNF, esp. 543) i un fragment de pocs folis (BC, ms. 1599), tots dos de les primeres dècades del segle XV. La versió, que ja existia el 1389 i en què el traductor treballava un any després per fer-ne l’aparat de glosses, és obra de Guillem Nicolau (m. 1392), rector de Maella, escrivà, secretari i capellà de la reina Elionor de Sicília i capellà dels reis Pere III i Joan I. De la seva activitat com a traductor ens ha deixat també altres mostres: la documentació conservada a la secció de Cancelleria de l’antic Arxiu Reial de Barcelona (actualment integrat a l’ACA) dona fe de la seva faceta com a traductor del català al llatí de l’anomenada Crònica general de Pere III i, ara del llatí al català, de les Cròniques de Sicília (Chronicon siculum). Els seus coneixements de llatí es manifesten igualment en la redacció d’uns epitafis de Jaume II i Alfons III, dels quals tenim notícia estrictament documental. Els dos manuscrits citats de les Heroides catalanes, no gaire posteriors a la mateixa traducció, la presència de l’obra en inventaris de béns al llarg del segle XV i la utilització que Joanot Martorell en va fer al Tirant lo Blanc són un clar exemple de l’èxit que va tenir al llarg del segle XV la traducció de Nicolau d’aquesta obra ovidiana, que en la llengua original ja tenia una llarga tradició d’ús en l’ensenyament de la gramàtica llatina a l’escola, i en les versions en llengua vulgar s’havia convertit en un títol predilecte entre diversos estaments, especialment entre el públic femení. La traducció de Nicolau també va córrer pel veí regne de Castella, on va ser la base d’una versió castellana medieval de l’obra, anònima, molt literal respecte de l’original català i font del Bursario de Juan Rodríguez del Padrón. Tot i aquesta destacada presència de les Heroides catalanes en les literatures hispàniques baixmedievals, i com tantes altres mostres de la producció literària catalana de la mateixa època, l’obra va caure en l’oblit fins que no fou recuperada al segle XIX (Andreu Balaguer en va editar un fragment el 1875). Criteris lingüístics i, sobretot, de concepte de traducció devien allunyar-la dels possibles lectors de l’edat moderna, tot i que hem d’agrair a l’historiador i genealogista Dídac de Rocabertí i de Pau (m. 1649) la conservació de l’únic manuscrit amb el text complet ja citat.

En l’extens estudi introductori del curador, Josep Pujol (UAB), a aquesta primera edició completa i crítica de les Heroides catalanes de Guillem Nicolau, el lector trobarà una biografia del traductor i un extens panorama sobre la recepció i els usos escolars de l’original llatí durant l’edat mitjana, sobre la seva presència –i sobretot de la versió catalana– en les biblioteques catalanes medievals i la seva empremta en la literatura de creació de l’època. Però si en alguna cosa excel·leix l’estudi de Pujol és en el modèlic exercici que proposa d’edició d’una traducció medieval, en què la claredat metodològica conviu amb la densitat i la diferent procedència dels materials utilitzats per confegir-la. El resultat ve a ser un assaig de reconstrucció ideal de l’escriptori del traductor. De fet, l’estudi de les traduccions catalanes medievals constitueix una de les línies d’investigació de Pujol, que és un dels responsables de Translat, projecte d’inventari i estudi de les traduccions catalanes medievals, un dels resultats més recents del qual és el volum col·lectiu The Classical Tradition in Medieval Catalan, 1300-1500: Translation, Imitation, and Literacy.

Les dificultats que envolten l’estudi d’aquestes Heroides catalanes apareixen ben aviat, ja en la individuació del manuscrit o la tradició manuscrita del text llatí original amb què treballava Nicolau. L’establiment d’un text crític d’aquest original arrossega per ell mateix una sèrie de problemes que, a la pràctica, es tradueixen en la manca d’un text base a partir del qual estudiar la traducció. Aquest s’ha de reconstruir sovint navegant per les variants de les branques de la transmissió de l’edició de referència utilitzada (a cura de Heinrich Dörrie, 1971). A això se suma un concepte de traducció que inclou les glosses acumulades al llarg dels segles per la tradició escolar del comentari a l’obra ovidiana, que, a ulls del traductor, formen un tot amb el text que es pretén oferir al públic destinatari: “La traducció catalana de Guillem Nicolau respon molt exactament a la transmissió escolar medieval del text ovidià” (p. 53). Aquestes glosses tenen la seva pròpia tradició textual; l’editor hi ha detectat la presència dels coneguts Bursarii ovidianorum de Guillem d’Orléans (c. 1200), que Nicolau combinava amb altres fonts, entre les quals destaca la presència de la tradició local en l’esment d’un vers de Cerverí de Girona (glossa 9 a la carta XX). Són glosses de caràcter lèxic i cultural, explicatives d’una densa trama de referències de context –sovint de caràcter mitològic, però també d’aclariment immediat del què i per què es diu al text– que es fan necessàries per entendre l’obra i que tenen una doble presència en la versió: en el mateix text de les cartes ovidianes –“estudiar la traducció de Nicolau implica […] fer visible el sistema de glosses latents en el text” (p. 113), i per això són objecte d’una detallada anàlisi en la introducció de Pujol– i en forma de glosses autònomes relacionades amb el text a través de crides a paraules concretes. Com hem vist, el manuscrit català de París, l’únic complet, no conserva aquest aparat de glosses, tot i que reservava espai als marges per afegir-lo posteriorment. El buit s’ha omplert amb l’edició de les glosses que es llegeixen en l’anònima traducció castellana de Nicolau (conservada al ms. 5-5-16 de la Biblioteca Capitular i Colombina de Sevilla), que, pel que fa al text i com ja s’ha indicat, destaca pel caràcter literal de la seva versió. La mateixa font castellana s’ha utilitzat per reconstruir les “intentiones” o part final de les introduccions a cada carta; en aquest cas, com adverteix l’editor, s’ha assajat de fer una reconstrucció en català, atesa la fidelitat del traductor castellà a l’original.

El resum anterior només pretén subratllar la riquesa i la complexitat dels materials presents en l’estudi i l’edició que Pujol ofereix de les Heroides. A nivell editorial, aquesta complexitat s’ha resolt amb una estructura clara que facilita enormement la lectura: el text català de cada carta va seguit de les glosses castellanes corresponents del còdex de Sevilla, que supleixen les catalanes no conservades; l’aparat de notes a peu de pàgina distingeix entre l’aparat crític pròpiament dit, les notes de contextualització de l’editor (culturals i d’estudi de la relació del text català amb l’original llatí, conservat o reconstruït, i les seves fonts) i les glosses llatines originals identificades.