Sobre l’incunable gironí de Flors de virtut (1497): l’exemplar únic de la biblioteca Pierpont Morgan de Nova York

Qui lava lo cap a l’ase pert l’aygua e lo sabó (Flors de virtut)

El llibre d’Enric Mirambell i Belloc Història de la impremta a la ciutat de Girona (Girona: Ajuntament; Diputació; IEG, 1988) és, encara avui dia, una mina, una font d’informació molt meritòria i bàsica per a l’estudi de la impremta a la ciutat de Girona. Fou redactat i publicat en un moment en què no existien ni els ordinadors. ni tampoc les immenses possibilitats que ara ens ofereix la xarxa per fer recerques bibliogràfiques.

En la relació que Mirambell hi va publicar dels incunables gironins llavors publicats, llegim aquesta descripció: “Flor de virtuts e de costums. Girona, Joan de Valdés, 9 de novembre 1497. Descrit per Haebler núm. 276; Vindel, Manual número 3346; Vindel, La impremta núm. 121. Avui no se’n coneix cap exemplar” (p. 30).

Joan de Valdés fou un impressor asturià que va venir a viure a Girona, on va treballar al costat de Diego de Gumiel, un altre tipògraf i impressor, aquest de nació castellana, que, recordem, fou l’editor de la segona edició del Tirant lo Blanc (1497). I afegia: “Hem de considerar el taller de Gumiel i Valdés com la impremta més important a la Girona del segle XV. I tal vegada podríem creure que és l’única que va existir” (p. 26). En aquest llibre, Mirambell també va publicar un document notarial d’arxiu del 22 de gener de 1497, una concòrdia en què Johan de Belloc, clergue de Girona, Narcís Sempere, sastre, i Joan de Valdés, impressor o estampador de llibres, acorden que aquest darrer estamparà “mil libres de una obra qui·s diu Lansalot del Llach”, que no sabem certament si es correspon amb l’obra de mossèn Gras, Tragèdia de Lançalot, de la qual només ens n’ha pervingut un exemplar incomplet a la Biblioteca de Catalunya, modernament editada per Martí de Riquer (Barcelona: Quaderns Crema, 1984). Encara que impresa a Barcelona l’any 1496, fa la impressió de ser una edició mig gironina pel tipus de lletra emprada: 99G. Cinc-cents anys després seria gairebé impossible editar 1.000 exemplars d’una traducció del Lançalot català. També sorprèn que, d’aquests dos llibres editats per Valdés, només en restin dos exemplars, un dels quals encara mutilat.

Flors de virtut, versió catalana de F. de Santcliment, fou publicat l’any 1975 per Anna Cornagliotti a la col·lecció “Els Nostres Clàssics” d’Editorial Barcino. Allí hi trobareu tota la informació relacionada amb la personalitat, possiblement lleidatana, de Santcliment, la descripció científica dels manuscrits i les edicions conegudes d’aquesta traducció que del toscà (Fiore di virtù) es va fer al català, les nombroses edicions que se’n feren a d’altres països europeus. De l’edició gironina en parla a les p. 24-25.

En esmentar l’incunable gironí afegeix: “que jo sàpiga, no n’existeix sinó un exemplar, conservat a la Pierpont Morgan Library de Nova York”. Amb posterioritat, l’Institut d’Estudis Ilerdencs (2000) va publicar el facsímil de l’incunable d’Enric Botel (Lleida, 1489), una edició amb estudi introductori a cura de Julián Acebrón Ruiz. Possiblement la catalanòfila italiana citada va obtenir, en el seu dia, microfilm d’aquest exemplar novaiorquès, però l’esmentat llibre, la seva aparença física, és encara pràcticament desconeguda dels estudiosos i bibliòfils catalans, per això n’oferim ara i aquí unes imatges.

Durant el mes de setembre de 2018, ens vam adreçar per correu electrònic al senyor John McQuillen, responsable del “Department of Printed Books” de la Pierpont Morgan Library de Nova York. Li vam demanar unes quantes precisions sobre aquest incunable gironí. Amb una generositat mil vegades superior a la que, a voltes, m’han dispensat molts arxius i biblioteques del país, sense cap paper, ni cap càrrec, ni obligació, em va fer arribar les pàgines de l’obra que li vaig demanar, il·lustracions incloses. Em cal dir que, un cop vist el material, em vaig adonar que els bibliotecaris d’aquesta institució no van saber treure l’entrellat de la informació que figura en català a la portada i a les guardes del llibre. El senyor McQuillen també em va facilitar aquesta referència bibliogràfica que no coneixia sobre l’incunable: Curt F. Bühler, “A Gerona incunabulum and the press of Diego de Gumiel”, Gutenberg Jahrbuch (1952), p. 64-66 (reprinted, Early Books and Manuscripts, New York, 1973, p. 181-185).

Heus aquí, a qui li pugui interessar, la informació obtinguda sobre aquest incunable, estampat a Girona “per Johan de valdes esturiano, Mil.cccclxxxxvii. a .viiii. de No[v]e[m]bre”. També hem aprofitat el paper per afegir en aquesta nota algunes precisions de la nostra collita.

Descripció

Es tracta d’un llibre enquadernat en pergamí, que duu el títol imprès al llom, amb la signatura topogràfica: ChL 1748; PML 34634. Signatures: a-f⁸ g⁴: 52 fulls, in-4º, amb petites xilografies, amb 29 línies per pàgina. Presenta a cada capítol les inicials acolorides amb petites xilografies, sempre de color groc. També després de cada punt, la primera lletra majúscula és també acolorida. Les dimensions de la pàgina són: 16,5 x 12,2 cm, amb marges retallats. Fou adquirit per aquesta institució per compra a Maggs Bros, el febrer de 1938, en plena Guerra Civil. Possiblement va sortir del país en aquelles dates, en què una bona part del nostre patrimoni, si no fou cremat, fou dispersat i malvenut. Torres Amat havia vist un exemplar d’aquesta edició a la biblioteca dels pares agustins de Barcelona. Després de la desamortització, el llibre va passar a la Biblioteca Universitària de Barcelona, d’on va desaparèixer a la fi del segle XIX.

A la portada hi figuren els noms de dos posseïdors: “Es de Dionís Magarola” i “És de Joan Lluna, notari de Monblanch”. El llinatge de Dionís Magarola, el trobem present a Amer i a la catedral de Girona entre 1625 i 1675. Un Josep de Magarola i de Grau fou abat del monestir benedictí de Sant Pere de Camprodon (1645-1676) i president de la Generalitat de Catalunya (1665-1668). En una altra guarda llegim: “Dimas Titus? Siseronis / domine quinque”.

En una de les guardes (f. 1r) hi figuren aquestes probationes calami, una invocació repetida, amb lletra del segle XVIII: “Jesus Maria Josep vullaunos ajudar ara y en totes”. L’exemplar de l’edició gironina és l’únic que disposa d’un índex dels capítols continguts.

El colofó que no aclareix qui en fou el traductor, diu: “Migençant la divina gracia fonch stampat lo present tractat enla insigna ciutat d[e] Gerona per Johan de valdes esturiano. Fon acabat en lany de nostre senyor Mil.cccclxxxxvii. a .viiii. de No[v]e[m]bre” (f. g4v).

Aquesta edició gironina fou impresa dos anys després de la de Diego de Gumiel a Barcelona (3 de gener de 1495). En certa manera la imita, sembla una reimpressió. Els dos impressors eren socis, van constituir una societat a la qual posteriorment s’hi incorporà Joan Pla, per al negoci de la impremta que estava emplaçat en una casa llogada al carrer de Ciutadans, de Girona. Les dues obres tenen el mateix gravat a la portada, amb dos lleons encarats. També usaren els mateixos tipus. Valdés era “stamperium Barchinone” i “stamperium cive Gerunde”.

L’any 1986, la Diputació de Girona va publicar una edició facsímil de la primera impressió catalana de la Història de París i Viana (Girona, 1495), també del taller Gumiel. A la portada del llibre hi figura també el gravat amb aquests dos lleons, amb la mateixa positura. No deixa de ser també una altra coincidència i desgràcia que l’únic exemplar conservat d’aquest llibre es trobi a l’estranger. Aquest altre és a la Biblioteca Reial de Copenhaguen. De l’estudi literari i tipogràfic del París i Viana, se’n va ocupar Pedro M. Cátedra, que va analitzar amb deteniment l’associació entre Gumiel i Valdés, les característiques tipogràfiques dels llibres sortits dels seus obradors a Girona i Barcelona (p. 64-66).

Una darrera dada interessant. La Biblioteca del Seminari de Girona conserva, amb el topogràfic S/187, una edició valenciana d’aquest tractat de virtuts i vicis (València, sense autor, 1502). Possiblement és l’edició de Jorge Costilla. Aquest impressor fou alumne avantatjat de Diego de Gumiel. N’hi ha una primerenca descripció acurada en el treball “Una edición valenciana mal identificada del Flor de virtuts” d’E. J. Neugaard en el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XLVII (1971), p. 191-195. Després del colofó, al f. 48v, hi llegim aquesta nota: “Aquest libre és de Miquel de Razet, donsel estant e abitant en la paròquia de Quort [Quart], per so jo (sic) Jo… Bernat l’e pres de casa de m. Razet per poder legir les demes hobres són en hél. Per so… lo dit libra sia tornat a mossèn Rezet et vale. Feta la dita memòria vuy a xxvii de juny de l’any 1553”.

És a dir, que a mitjan segle XVI hi havia un tal Bernat, que es delia per llegir aquest llibre i que el va anar a buscar a casa d’en Razet, un noi jove, sense maridar. Els dos devien llegir, entre altres, aquesta sentència, que figura en el capítol De les dones, que ens recorda els aforismes paròdics del Llibre de tres: “Un savi philòsof dix que tres coses lensaven l’ome de casa: lo fum, la casa mal coberta e la rabiosa dona”.

No m’estranya que aquests dos homes s’interessin per aquest llibre, traduït a totes les llengües cultes d’Europa, que raona sobre les virtuts i els vicis d’homes i dones, malgrat la seva misogínia. Aquí la metàfora floral designa un recull d’exemples i d’autoritats sobre la fragilitat de la vida humana. Es tracta d’una antologia de matèries i arguments treta d’enciclopèdies medievals. En recomano la lectura. El llibret fa de bon llegir per la quantitat i la qualitat de literatura sapiencial i de moralitats que acumula, tota molt ben triada i garbellada. En el capítol dedicat a la follia llegim aquesta història amb la qual tanquem la nostra aportació:

Del vici de la oradura se lig en les en les Històries romanes que, cavalcant una volta Aristòtil ab Alexandre per Macedònia, los hòmens de peu anaven cridant davant: “Feu loch e apartau-vos de la carrera, que·l rey Alexandre passa!” E un orat se adobà, e·s segué enmig de la carrera damunt la pedra, en no·s volia moure d’ella, axí, que un home de peu lo volgué spènyer e lançar-lo en terra. Lavors Aristòtil li dix: “No mogues la pedra damunt de la pedra”; e açò dix Aristòtil perquè en veritat lo orat no és home.