Cantar i fer paper (A d’Aniversari, sis)

:: Jordi CASTELLVÍ I GIRBAU, Cantar i fer paper, pròleg de Jaume Ayats, Vic: Eumo; Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya; Generalitat de Catalunya; Museu Molí Paperer de Capellades, 2018 (La Fàbrica, 1), 157 p., il. ISBN 978-84-9766-636-7. ::

La setmana que es compleixen els sis anys d’aquest Vademècum ha coincidit amb la presentació, a la sala d’actes del Museu Molí Paperer de Capellades, del llibre Cantar i fer paper, de l’antropòleg capelladí Jordi Castellví i Girbau. Es tracta d’un recull comentat de cançons que es cantaven als antics molins paperers de Capellades i la seva comarca, a la vora del riu Anoia i els seus afluents, tal com es van recollir a principis del segle XX per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, font principal, que no única, del recull.

L’obra té una estructura ben simple, tant com el disseny minimalista del volum que la conté, amb una coberta que dona protagonisme a una antiga fotografia dels qui cantaren i es feren seu el repertori de cançons editades, completada amb una faixa de pentagrames muts –com les mateixes cançons, de les quals només coneixem la melodia d’altres versions, amb la partitura reproduïda en algun cas al mateix llibre. Castellví ha evitat bastir un discurs de tall acadèmic per donar forma a l’obra. L’estructura consisteix en un enfilall de blocs només separats per línies, cadascun dels quals gira al voltant d’un tema desenvolupat a partir de la lletra d’una o més cançons –les “follies” i balades o cançons narratives–, que en són el centre i es complementen amb notes contextualitzadores on s’indica la font de la versió transcrita, l’existència d’altres versions en alguns reculls folklòrics, on no hi podien faltar les compilacions clàssiques de Manuel Milà i Fontanals o de Jacint Verdaguer. Aquestes notes ens situarien, en principi, en la tradició bibliogràfica de l’estudi del cançoner popular tal com es va entendre a partir del Romanticisme, tradició de la qual depèn bona part dels textos aquí editats, ja que una de les proveïdores més importants en va ser Montserrat Cardús (1887-1918), de Lavit, treballadora dels molins paperers de la zona, membre de l’equip d’informadors d’un dels grans noms de la investigació folklòrica catalana, Rossend Serra i Pagès, que es va envoltar d’un grup de col·laboradors on destaca la presència femenina no tan sols entre els informants, sinó entre els qui coordinaren la recollida i selecció de materials pels pobles on s’enviaven les “missions”. La ingent documentació recollida per Serra i Pagès es conserva actualment en el seu fons personal de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i, sobretot, entre els papers de la ja citada Obra del Cançoner Popular de Catalunya, finançada per Rafael Patxot, una font inesgotable de materials per als treballs folklòrics i etnogràfics clàssics, que també dona sorpreses per a l’estudi de la tradició literària “culta”.

En el comentari que acompanya les cançons, però, Castellví s’allunya decididament de qualsevol concepció de l’estudi de les fonts folklòriques entesa com un intent de conservar i fossilitzar una tradició quintaessenciada en les societats rurals, teòricament poc contaminades per una societat cada vegada més industrial i més urbana. L’aproximació de l’autor, de caràcter antropològic, parteix precisament de la idea de la fal·làcia d’aquesta interpretació. Els textos informats per Cardús i altres fonts no ens parlen d’un món que mor i que cal preservar, sinó que són testimoni de l’assimilació i actualització de materials d’èpoques i procedències diverses que es cantaven tant a la feina com en temps de lleure –les festes–; cançons que se sentien com a pròpies i que experimentaven un procés de canvi continu –les versions d’una mateixa lletra es multipliquen, de fragments d’antigues cançons se’n formen de noves–, i que no deixaven de ser una manera d’explicar-se el propi entorn, de donar forma a conflictes no expressats, repetir esquemes socialitzadors, fer sàtira social o, fins i tot, transgredir les normes. Destaca, per exemple, l’espai que el llibre dedica a la poc coneguda tradició del “dansot”, un “procés festiu” de Carnestoltes en la versió documentada a la regió dels molins paperers de la conca de l’Anoia, que incloïa un recorregut entre molins ple de cançons, representacions i balls rodons, de vegades amb textos i escenes de caràcter transgressor. L’aproximació antropològica a les cançons, doncs, obvia les classificacions habituals en altres reculls semblants: els textos no tenen per què ser específics sobre una determinada activitat –la majoria no fa referència a la manufactura del paper, no són “cançons de paperers”, sinó cançons que es canten mentre es fa paper, “cançons de fer paper”–, ni es limiten a temàtiques concretes. De fet, no és estrany trobar-hi versions de peces ben conegudes de l’anomenada poesia tradicional catalana –“Muntanyes del Canigó / són fresques i regalades” (p. 22), “Rossinyol, bon rossinyol, / tu que en fas llarga volada” (p. 81-82), “A la vila de Tortosa / tots ne són morts i ferits” (p. 84-85, també coneguda com a “Capitel·lo” o “La dama de Reus”)– i castellana –“Lo gato s’està al terrado, / en cadira d’or sentado” (p. 109, nova versió catalana del “Romance de don Gato”). Algunes lletres barregen català i castellà en proporcions diverses, aquest últim en posició de rima com a la que acabem de citar o a “Diana se’n pentinava / en una cambra mui grande” (p. 76-77).

El comentari de les lletres cantades pels treballadors dels molins de paper de l’Anoia es proposa sobretot reconstruir el tramat de relacions de gènere, familiars, socials i professionals que s’establia en les comunitats manufactureres preindustrials dels molins de l’època, a les quals pertanyia una part important dels veïns de Capellades. Segons l’estadística de població activa de la vila elaborada per l’agrimensor Ròmul Zaragoza el 1851, s’hi comptabilitzaven 13 fabricants i 170 operaris de fàbriques de paper, quantitat, aquesta última, només superada pels llauradors (172) i pels treballadors de les fàbriques de teixits (186).[1] El comentari de base antropològica que ens ofereix l’autor ens situa, doncs, en el temps de les llargues durades, de la intrahistòria:

Paperero n’és mi padre, / paperero és mon germà,
també en serà paperero / el que a mi em darà la mà (p. 92)

La dada històrica, l’esdeveniment puntual hi són molt escassos, tot i que, com és típic de la cançó popular, s’entreveuen en la pervivència de lletres que fan referència a moments històrics, per exemple la primera guerra carlina –“la guerra dels set anys”, per Cardús– a “Sumalicarrega / diu que vol venir” (p. 71).

Aquesta imatge un punt ahistòrica que es desprèn del comentari a les peces editades a Cantar i fer paper és, en part, conseqüència de la manca de notícies sobre la vida als molins paperers més enllà de les referents a aspectes avui més ben estudiats com el socioeconòmic o el tecnològic, però també del mateix enfocament antropològic seleccionat, una anàlisi que, tot i això, resulta especialment interessant per aproximar-se a les característiques d’una societat de ritme lent com aquesta, on la tradició oral encara jugava un paper tan important.[2]

Inevitablement, doncs, les cançons antigues de les quals disposem ara per complementar sonorament el patrimoni silenciós dels molins paperers són també això, seleccions per donar sentit actual a aquest patrimoni. Aquest recull no pot ser més que una nova interpretació de les restes del passat. Tanmateix, a diferència d’altres compilacions amb criteris i finalitats lingüístics, musicals o temàtics, ens basarem aquí en la cançó com a instrument flexible i obert per obtenir significats. Se’n posarà en relleu la capacitat simbòlica i, per tant, creadora d’imaginaris […] (p. 24)

Notes

[1] Marta BARTROLÍ; Isidre SURROCA, Cartografia històrica de l’Anoia, La Pobla de Claramunt: Ajuntament, 2016, 2a ed., p. 94-95.

[2] I que val la pena contrastar amb una altra iniciativa que també dona veu a les mateixes comunitats estudiades en aquest llibre: la col·lecció de grafits de les parets dels antics molins paperers de la conca de l’Anoia que es va veure a l’exposició de David RIBAS L’art és una venjança (Museu Molí Paperer de Capellades, maig de 2018).