Quan el temps literari va irrompre en el temps històric d’Empúries

:: Andrée Bruguière de Gorgot, Dans les ruines d’Ampurias, estudi introductori d’Anna M. Velaz Sicart, Bellcaire d’Empordà: Edicions Vitel·la, 2015, 60, 117 p., il. ISBN 9788494383908. ::

Les Edicions Vitel·la, des de Bellcaire d’Empordà, han tingut l’encert de reeditar amb un acurat estudi d’Anna Maria Velaz Sicart, l’edició facsímil del pulcre llibre, introbable, d’Andrée Bruguière de Gorgot (1892-1941) Dans les ruines d’Ampurias (París, 1918), format per quaranta-dos sonets escrits en francès, amb la versió catalana, arcaïtzant, acarada, de l’escriptora mallorquina Maria Antònia Salvà, amb un pròleg de Josep Carner, que dirigia i corregia les passes d’aquesta mallorquina, traductora també de Mistral. El llibre conté també un frontispici acolorit del pintor francès Daragnès a més de sis clixés d’època, quatre de les ruïnes d’Empúries, un del convent dels servites, avui seu del Museu, i un altre del port de la vila. Des d’un punt de vista tipogràfic, el llibre mereix també tots els honors.

Andrée Bruguière de Gorgot, nascuda en un poble de l’Aude, era neta, per branca materna, del baró de Gorgot, cap d’una noble nissaga pairal figuerenca, que vivia a la Torre Gorgot, avui seu de la fundació Gala-Salvador Dalí. Aquesta escriptora francesa, de sòlida formació humanística i literària, que possiblement més d’un estiu va sojornar a l’Empordà entre nosaltres, durant els primers anys de la primera Guerra Mundial, es va sentir atreta per aquest espai màgic, les ruïnes d’Empúries, les etapes de la seva història que amagaven una doble civilització grega i romana en contacte amb la població indígena. Alguns poemes duen epígrafs amb textos d’Ovidi, Sòfocles, Prudenci, Eurípides, que mostren la coneixença que l’autora tenia del passat clàssic. M’imagino la noia, amb els ulls mig closos, des de França, traduint en paraules tot el mític aiguabarreig que va contemplar, sota la mirada de la marmòria pompa dels clàssics, el mite i la imaginació de l’autora per a la descripció del fenomen natural, per la pintura dels personatges sobrehumans, hagiogràfics, nissagues heroiques, gent que vivia en aquelles humils construccions amb molta rudesa.

D’entre aquests 42 sonets –tots, llevat d’un, són de versos alexandrins–, amb una acurada perfecció formal, n’hi ha un segon grup dedicat a figures i moments de l’“Era cristiana” (sant Pau, sant Fèlix de Girona, els “Visigods” [sic], etc.). En un darrer apartat de títol “Marines i paisatges. Impressions de Catalunya”, versifica moments vistos i viscuts a les nostres terres, en pobles veïns d’aquell entorn.

El llibre va dedicat a la memòria del seu avi matern, el baró de Gorgot, a través del qual, ben segur, va descobrir la nostra realitat cultural i política. Bruguière no era la primera francesa que s’interessava per aquest espai, redescobert l’any 1908 amb les primeres excavacions científiques. El polígraf rossellonès Francesc Jaubert de Paçà (1785-1856) va publicar una monografia erudita d’història sobre aquest lloc mític. S’hi va traslladar en solitari des de l’altra banda de l’Albera i va fer nombroses excursions en solitari per aquelles terres. La monografia Notice historique sur la ville et le comté d’Empurias (París, 1823) fou publicada en un moment en què a L’Escala encara hi havia oberta una botiga on podies adquirir antiguitats del lloc que els pagesos es venien. Els havien trobat a flor de terra mentre llauraven els camps i les terres de conreu. Anys a venir, Víctor Català també posseïa una bona col·lecció de peces arqueològiques que va trobar en espais de la seva propietat. En un discurs pronunciat a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, l’autora escalenca també va exaltar el poder de les ruïnes d’Empúries, desitjava que un nou Verdaguer infongués una vida nova a les restes de l‘antigor. En una ocasió, Josep Pla va dir que s’havia tornat un conservador en contemplar per primera vegada les ruïnes de l’antiga civilització grega (vol. 32, Prosperitat i rauxa de Catalunya).

Bruguière també fou autora del llibre de poemes Lueurs dans l’ombre (1915), del recull Treize Poèmes (1929) i d’una obra teatral en vers, La Légende des Pyrénées, drama en tres actes, que desconec, que potser un dia caldria llegir i estudiar amb deteniment per veure si darrere el títol hi ha escrit un segon Canigó, per copsar si també coneixia aquelles muntanyes d’una manera prodigiosa, les llegendes paganes i devotes amb el mateix amor amb què va cantar aquell patrimoni oblidat que ara podia convertir amb vida literària. Tot pertanyia a un món llegendari, mal conegut. L’autora escriu en un moment en què a França i a Catalunya amb el Noucentisme valoren de bell nou el passat grecoromà, el valor de la llatinitat i la civilitat, la importància de la mar Mediterrània com a pont i signe de cultures. Empúries, com diu Velaz en el seu pròleg, “significava la presència tangible de Grècia a Catalunya i afermava l’ideal orsià de descobrir el Mediterrani”.

Josep Carner, en una ressenya que va fer de Les Gràcies de l’Empordà, de Pere Coromines, dividia les obres literàries en obres dictades i en obres escrites. Per a Carner, les “obres dictades” són aquelles que escrivim gairebé com a estenògrafs: un déu reclòs en el nostre esperit, un déu turmentat o bé un deu joiós, ens imposa les paraules a dir. Les obres dictades són, doncs, “esplai o joc”. En aquests sonets, de la mà de Bruguière, hi llegim la vivència radicalment personal d’una escriptora francesa que, sovint amb un to elegíac, escriu al dictat d’una emoció. Per lligams familiars s’aboca a una nova realitat. Els sonets tradueixen la irradiació afectiva que li van produir aquests paisatges i ruïnes, el paisatge edènic d’una costa i una primera línia de mar encara verge, sense edificar. Ara aquell món en decadència era cantat amb uns nous ulls, en una llengua i un motlle de provada eficàcia. Ben aviat va imaginar com bastir un llibre de poemes en tons èpics, elegíacs i costumistes, sense oblidar els elements de la mitologia i de la història per travar millor el discurs. Alguns versos del llibre, com dirien a França, ens provoquen el “choc de la beauté”.

En llegir aquests sonets, en versos alexandrins i decasíl·labs, alguns de grandiloqüents, altres de més lírics de to parnassià i simbolista, tots musicals, tan ben cisellats, miniatures ben traslladades al catalanesc per Salvà amb el seu deix mallorquí inconfusible, t’adones com aquests versos que s’estampen a la consciència, són memòria literària, oxigenen la sang del nostre patrimoni, tractat majoritàriament només en clau costumista. L’obra va obrir una nova pàgina de relacions literàries francocatalanes. Caldria veure d’on l’autora va pouar tota la informació per bastir els poemes amb el rigor de la història coneguda o imaginada, els referents mítics que de vegades enfarfeguen els discurs, la caracterització humana d’alguns personatges, aplegats en cinc unitats i una endreça on es detura per traçar la història clàssica i medieval d’Empúries a través de les primeres conquestes, l’aparició de grecs i cartaginesos, el jou imposat per Roma, l’arribada de l’era cristiana. El llibre, com hem dit, conté nou altres poemes sobre marines i paisatges empordanesos i del país que intenten retornar a la vida espais de vida morta:

Empúries, tu dorms! Avenc de tantes glòries,
de somnis, de plaer, de plors i de sofrir;
ciutat llarg temps bressada al buf de les victòries:
¿no més per soterrar-te, el jorn has vist lluir?

Andrée Bruguière, amb aquesta obra amarada de substància personal, que manté una certa unitat d’estil, en un moment en que el francès era encara la llengua universal de cultura, enriqueix el seu gran retaule d’una terra descoberta amb versos com ara aquests, en el qual demana al viatger que vegi amb nous ulls romàntics aquest pany de mur caigut. La poetessa va cercar per tots els seus mitjans donar plasticitat a la descripció d’aquell món. L’Empúries redescoberta, dormida (“Emporion, tu dors!”), representava un paradís perdut que s’havia de vestir amb els carreus de la mitologia i de la història, que s’havia de cantar en un vers musical que ens recorda la poètica del gran Mallarmé:

Le jour qui meurt dessine una longue arabesque
sur ta lame endormie, ô flot tranquille et pur,
et tes écailles d’or miroitant dans l’atzur,
donnent à ce déclin una charme romanesque. (Ce pan de mur!)

En el poema Jour des morts, una victòria contra l’oblit, dedicat a l’àvia morta, la poetessa esbossa una pintura del primer novembre:

L’Automne va finir… le soleil agonise.
Le cimetière dort… et sur chaque tombeau,
Comme pour obscurcir l’ombre de ce tableau,
Les oliviers voisins mettent leur teinte grise.

La versió de Salvà fa així:

L’autumne va a finir. A les clarors darreres
el cementiri dorm… D’enllà de la paret,
com per enfosquir més les ombres del quadret,
hi mesclen llur grisor les tristes oliveres.

Andrée Bruguière de Gogot embolcallà la seva obra emporitana amb ressons de José-Maria d’Heredia, de Verhaeren, Rodenbach, Ruben Darío, la música del gran Baudelaire:

Et l’on distingue avec les attelages noirs
la litière dorée où s’etend en silence
une jeune matrone aux grands yeus plens d’espoirs.

Estimem d’aquesta ànima francesa la perfecta expressió literària amb què va cantar les ruïnes de la nostra civilització, les primitives tradicions humanes, les coses als pobles de la rodalia (L’Escala, Port de la Selva, etc.), la vida amagada a les coses benignes, el miratge del vent que canviava de lloc les dunes de la platja:

Le sombre vent du nord vient de franchir les Dunes!

La ciutat perduda d’Empúries, solcada per la primitiva civilització indígena, la grega i després la romana, sembla ressuscitar després de mil·lenis als nostres ulls. El temps, però, els ha vençut després d’innumerables trasbalsos: