La Història moral de Cathalunya, de Pere Gil (c. 1600)

:: Pere Gil i Estalella, Història moral de Cathalunya: Llibre segon de la Història cathalana, a cura de Rodolfo Galdeano Carretero, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2017 (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, 102), 560 p. ISBN 978-84-9965-174-3. ::

Sempre ve de gust constatar que, els últims anys, es va recuperant la producció historiogràfica catalana antiga, un camp que, amb excepcions comptades, no té gaire recorregut en els currículums universitaris de les facultats de Filologia. A poc a poc, I centrant-nos en l’Edat moderna, ens arriben noves edicions de títols importants de la historiografia catalana –en qualsevol llengua– dels segles XVI-XVIII, elaborades amb uns mínims estàndards de solvència filològica i històrica que les converteixen en eines útils de treball. Aquí mateix ja he fet referència al Viciana dut a bon port per Joan Iborra i al Binimelis de Juli Moll, que fa poc va començar la seva singladura amb un prometedor primer volum. Ara és el torn de Pere Gil i la seva Història moral de Catalunya, en què l’autor treballava cap al 1600 i que, a diferència dels altres dos casos citats, havia quedat inèdita i pràcticament desconeguda pels investigadors. El llibre és el resultat de la tesi doctoral de Rodolfo Galdeano, historiador de l’art amb una concepció àmplia del seu camp, que no perd mai de vista el context històric en què s’emmarca l’objecte d’estudi, i que aquí s’ha hagut d’enfrontar amb l’edició d’un text de lectura no gens còmoda: un esborrany autògraf de lletra menuda, amb llacunes i correccions, conservat en un únic testimoni, el ms. 112 de la Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona (MCEM 379).

No és gens estrany trobar el nom del jesuïta Pere Gil (nascut a Reus el 1550, data que Galdeano corregeix de 1551, i mort a Barcelona el 1622) en la bibliografia sobre història catalana coetània o en els estudis filològics, aquí sobretot en referència al seu ús intensiu del català en diverses obres, les més conegudes la seva contribució al gènere de l’“art de ben morir”, publicada amb el títol Modo d’ajudar a ben morir (1605), la traducció del Contemptus mundi atribuït a Tomàs de Kempis (1621) i la història natural de Catalunya, editada el 1949 per Josep Iglésies. L’escorcoll de fons arxivístics i biblioteques dels últims anys ha fet sortit a la llum la participació de Gil en projectes, alguns coneguts, d’altres del tot inèdits, atribuïbles a la seva iniciativa personal o a la seva acció pública, per exemple en relació amb les obligacions dins de la Companyia de Jesús, a les quals anava lligada la seva tasca docent com a lector de Teologia en col·legis de l’orde i la seva faceta com a cronista d’aquest.

L’apartat que Rodolfo Galdeano dedica a refer la biografia de Gil és una de les parts més reeixides de llibre. S’hi ofereix un relat que integra les aportacions biobibliogràfiques dels últims anys i les amplia amb les recerques arxivístiques de l’editor. Seguint el fil cronològic, s’hi aprofundeix en la biografia d’un personatge influent en la societat i la cultura catalana de l’època, de qui les males llengües acusaven l’excessiva atenció als afers temporals –els negocis lligats al govern i a la hisenda de la Companyia, en plena fase d’assentament a la Corona– i certa laxitud en els afers espirituals. Però l’acció de Gil va molt més enllà del seu orde, on va ocupar càrrecs de govern (rectorats, visites, provincialat): col·labora en la implantació a Barcelona de nous ordes com les carmelites descalces –forma part del cercle d’Estefania de Rocabertí, de qui va ser biògraf– i confessa monges i beates que representen una nova manera d’entendre l’espiritualitat femenina; declara en enquestes per als processos de beatificació o canonització de membres de la Companyia –Ignasi de Loiola, Francesc de Borja– i d’altres ordes –el dominic Ramon de Penyafort–; és home de confiança de diversos bisbes de Barcelona, especialment de Joan Dimes Lloris, i col·laborador de la seva campanya de confessionalització, a la qual va lligada l’ús del català en algunes obres de Gil com a llengua de catequització; confessa, aconsella i acompanya en els seus viatges els virreis de Catalunya; actua com a mitjancer en els conflictes entre les institucions del país i la monarquia que no faran sinó augmentar fins a l’enfrontament de 1640. La seva funció en l’àmbit cultural és igualment destacable, sigui com a professor de teologia o com a censor de llibres. En aquest sentit són interessants les pàgines que Galdeano dedica a la relació de Gil amb un dels seus professors, Lluís Joan Vileta, representant eximi del lul·lisme barceloní del segle XVI, a la història del qual aporta notícies arxivístiques sobre personatges poc coneguts, si bé encara dona per bona la discutida influència directa de Ramon Llull en sant Ignasi a partir, però, de llocs paral·lels de contingut massa vague.

L’altra gran aportació de Galdeano a l’estudi de Pere Gil, la trobem a l’apartat sobre l’obra que s’edita al volum, la Història moral de Catalunya, que forma part d’un projecte general d’Història catalana o de Catalunya en tres o quatre parts –la formulació varia al llarg dels anys–: (a) història natural –l’única que ha tingut una certa difusió des del segle XVIII (Mateu Aimeric) i va ser editada per Iglésies–, (b) història moral –en el sentit del llatí mos, moris, ‘costum’– o factual –que és la publicada en aquest volum–, i (c) història eclesiàstica –aquesta, no conservada, podria haver inclòs també una quarta part, dedicada a les vides de sants, de les quals es conserven esborranys al ms. 235 de la Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona, també autògraf (MCEM 382). D’aquest projecte només ens n’han arribat, com vèiem, la primera i la segona parts, aquesta amb llacunes, però amb nombroses referències a les altres i als esborranys hagiogràfics. La novetat, deia, de l’estudi de Galdeano és que situa aquesta estructura tripartida de la història catalana –natural, moral i eclesiàstica– en un model historiogràfic ben definit pels preceptistes contrareformistes en general i assumit per la Companyia, que comptava amb un exponent de prestigi com la Historia natural y moral de las Indias del jesuïta José de Acosta, un autor que era a Barcelona l’any 1591, quan Gil firmava l’aprovació de l’edició barcelonina d’aquesta mateixa obra. Es tracta, per dir-ho breument, d’una aproximació que s’insereix de ple en el concepte teològic cristià de la història, en què els objectes del coneixement s’articulen en una escala ascendent que va d’allò físic a allò espiritual, és a dir, de la descripció del món natural al raonament filosòfic i moral, i acaba en el teològic que permet copsar la intervenció divina en la història humana. Pere Gil i el seu coetani el jesuïta sard Giovanni Arca (Naturalis et moralis historia de regno Sardiniae) són dos exemples primerencs de l’èxit del model.

* * *

La Història moral de Catalunya de Pere Gil consta d’un pròleg, del qual només ens ha arribat el fragment final, i de 16 capítols –falten els dos primers– repartits així: història d’Espanya fins a la invasió musulmana (cap. 3-9, unes 120 pàgines de l’edició); història de Catalunya des de la “conquista” o Reconquesta i els comtes-reis fins a Felip III (cap. 10-12, gairebé 300 pàgines); i història de la resta dels regnes peninsulars (cap. 13-16, aproximadament 70 pàgines). Gil hi distingeix clarament entre la secció anterior a la Reconquesta i la que segueix fins al seu propi temps, en la tradició de les cròniques generals catalanes medievals en què la història mítica i la història antiga d’Espanya són el fons comú en què s’insereix, a partir de la invasió musulmana, la història pròpia –catalanoaragonesa–, mentre que la història dels altres regnes peninsulars es tracta breument. L’historiador acostuma a esmentar les seves fonts més importants, que no donen gaire sorpreses. Com era d’esperar, hi trobem la plana major de la renovada tradició de cròniques generals castellanes (l’omnipresent Ambrosio de Morales i Juan de Mariana), més Gonzalo de Illescas, tots ells molt divulgats per la impremta; l’obra de l’aragonès Jerónimo Zurita, com és habitual objecte d’admiració i de crítica alhora entre els autors catalans; entre aquests hi ha Pere Tomic, Pere Miquel Carbonell, Francesc Tarafa –llegit en la refosa castellana d’Alonso de Santa Cruz–, la versió castellana de Lluís Ponç d’Icard, Francesc Calça i les cròniques medievals de Jaume I, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, aquestes tres recuperades per la impremta cinccentista; s’hi suma, i aquí l’aportació és especialment interessant, l’anònim Epítome de la genealogia dels comtes de Barcelona amb què s’encapçala l’edició de les Constitucions de 1588, que venia a culminar una tradició de genealogies reials produïdes a l’entorn de l’Arxiu Reial i, per tant, dotades de l’autenticitat que el mateix Gil reconeixia a la documentació d’aquesta procedència. No és casualitat que al final de cada regnat, a partir d’Alfons el Cast, Gil indiqui breument les principals constitucions aprovades per cada monarca o faci un resum de la seva acció legislativa, fet que es pot relacionar tant amb el coneixement directe que l’historiador tenia d’alguns arxius, especialment el Reial i alguns monàstics, com amb la defensa de l’ordre constitucional català que aleshores ja entrava en conflicte amb el poder reial.

Gil, doncs, es mou amb destresa entre les tradicions historiogràfiques catalana i castellana, que coneix prou bé; tradueix, resumeix o refà les fonts sempre en benefici de la brevetat i la claredat que es proposa com a objectius. La seva experiència com a historiador és també deutora d’una altra tradició historiogràfica jesuítica, ja que el seu nom apareix entre els redactors de les cròniques oficials dels col·legis de Betlem (MCEM 903) i Monti-sion (MCEM 905), en castellà, redactades a partir de les famoses “cartes ànnues”, de relacions impreses i manuscrites i de documents arxivístics que donen fe del dia a dia de la gestió i les activitats d’aquells centres. Encara podria esmentar el model hagiogràfic, que havia conreat en castellà en la biografia de la Rocabertí (MCEM 707).

Aquesta doble experiència historiogràfica en versió jesuítica –per entendre’s, la que refà en clau de la Companyia la tradició erudita basada en el concepte teòlogic de la història, que arriba a la impremta, d’una banda, i, de l’altra, la tradició interna del propi orde, enfocada inicialment a la gestió diària, però font de materials per a futurs projectes en què la Companyia esdevé objecte historiogràfic i que acaben confluint amb l’anterior–, són a la base de les reflexions teòriques que Pere Gil escampa al llarg del relat i que el converteixen en un dels primers historiadors catalans que discuteix àmpliament sobre el mètode històric. La reflexió apareix justament quan l’obra arriba al punt en què la història de Catalunya emergeix com a objecte històric diferenciat, fet que, segons l’autor, té lloc amb la “conquista” de Catalunya, la Reconquesta. A diferència de la tradició medieval, en què les historiografies de cada regne assumien la història antiga d’Espanya com a marc de prestigi per endinsar-se sense més en allò que els interessava, la història del regne particular (operació en què, a l’època de Gil, els historiadors castellans havien pràcticament imposat el seu discurs, malgrat els tímids intents de resposta d’un Carbonell –i els seus editors de 1546– i Tarafa), Gil detecta i fa explícites les conseqüències no tan sols històriques sinó també historiogràfiques lligades a aquest relat. Així, doncs, a partir de la “conquista” obre un excurs en la Història per explicar les “Differèncias entre la història passada y la història que·s segueyx de Cathalunya” (p. 124 seg.). Hi defineix el seu objecte històric en termes de territori (“començà de ser regne y província”), govern (“D’assí en avant tindrà prínceps particulars”), legislació i privilegis (“Y encara que vuy lo mateyx rey, que és de tota /Espanya\, és rey y supremo senyor /y príncep\ de Cathalunya y compte de Barcelona […] però los Usatges y las lleys, las quals se governa Cathalunya, són pròprias d’ella y no depende en lleys d’altre regne d’Espanya”), llengua (“té llenguatge particular que és la llengua vulgar cathalana”, compartida amb les Illes, Sardenya i part d’Aragó, amb oblit de València, recordada però en un passatge semblant del Modo de ajudar a ben morir), i un relat historiogràfic propi (“particulars historiadors naturals y starangers [sic]”, ressenyats en un apartat específic, com veurem).

Aquí apareix un nou punt de reflexió: a partir d’aquell moment crucial de la història catalana, els testimonis són més nombrosos i si, d’una banda, això garanteix l’exactitud del relat de l’historiador, d’altra banda planteja una nova dificultat, esbrinar el grau de veracitat històrica de les fonts a nivell de contingut i de cronologia. Aquesta constatació duu Gil, en primer lloc, a establir una classificació jeràrquica dels tipus de fonts a l’abast de l’investigador, que dona prioritat a la documentació arxivística per damunt de les cròniques, principalment als privilegis emanats d’autoritats civils i eclesiàstiques, a l’acta autenticada per notari, i que recorre en última instància, quan no hi ha cap altra font, a la tradició oral transmesa a través de generacions (“Los testimonis d’escripturas, llibres y auctors, y altres diligèncias dels quals s’usarà para la certitut d’esta història”, p. 127 seg.). En segon lloc, Gil fa una anàlisi valorativa dels grans noms de la tradició historiogràfica catalana, Zurita inclòs (“Historiadors cathalans que han escrit d’històrias de Cathalunya ab la calificació d’ellas”, p. 129 seg.), examinats des de diferents criteris: adequació del tema, llengua –llemosí vs català– i estil, fonts. D’aquest bagatge teòric, se n’obté una eina per valorar el grau de veracitat d’un document, aspecte essencial a tenir en compte quan l’historiador es troba davant de diverses versions d’un mateix fet. De l’aplicació pràctica que en fa el mateix Gil a la Història moral, en trobem exemples indirectes aquí i allà quan titlla de “cert”, “verísimil o probable” un argument, però hi ha sobretot un apartat en què l’autor desenvolupa àmpliament una argumentació basada en el seu mètode, el que dedica a la controvertida qüestió de “las primeras entradas dels conquistadors y dels barons y reys de França que·s feren a Cathalunya, des de l’any 733 fins a l’any 805 de Nostre Redemptor” (p. 135 seg.). És a dir, l’apartat que segueix l’excurs teòric anterior i que obre la nova etapa de la història catalana identificada per Gil, centrat en una controvertida qüestió l’origen de la qual remunta a la polèmica sobre la figura d’Otger Cataló, actualitzada a finals del XVI pel De Catalonia de Francesc Calça i altres. El mètode és especialment recomanat davant de casos com aquest, en què l’historiador no té a mà documentació arxivística ni testimonis epigràfics “o altras memòrias autènticas” i els historiadors posteriors es contradiuen, de manera que el resultat de la investigació no en pot assegurar la certesa, però sí la versemblança. És interessant observar que, ara, l’argumentació de Gil segueix un model tripartit que recorda l’estructura i la terminologia de la quaestio teològica, el mètode escolàstic que retrobem en els tractats de teologia impresos i manuscrits de l’època, i que ell mateix devia aplicar en les seves classes (n’hem conservat dos cursos manuscrits sobre la Summa de sant Tomàs, MCEM 541 i MCEM 542); Galdeano ho relaciona amb una de les fonts, Morales, i amb el probabilisme moral de l’escola jesuítica. Així, doncs, primer es resumeixen en “punts” les dades que Tomic aporta sobre el tema, segueixen les objeccions (“se pot objectar”) de Carbonell i, finalment, les “proposicions que seran com conclusions” del mateix Gil, en què els arguments anteriors es resumeixen en cinc proposicions amb la seva qualificació corresponent segons el grau de veracitat històrica dels fets que contenen, que estableix matisos entre la certesa i la falsedat, per exemple entre el que és cert, probable, “que té un gènero de pietat y no és increÿble”, “que no par bé ni acertat” i les coses “molt difficultosas de ser cregudas […] duptosas”. Un cop aplicat el mètode, s’arriba a allò que “per ara, salvat sempre millor parer, apar més verisímil” (p. 144).

* * *

Tornant a l’edició de la Història moral preparada per Galdeano, se’ns adverteix que la seva finalitat “és la contextualització del contingut del document” i que per això “posem l’èmfasi en el seu caràcter històric, més que no pas en el filològic” (p. CX). Això explica les característiques de l’edició que segueix, que no presenta certs elements propis de les edicions crítiques, cosa que d’entrada es podria justificar per la voluntat d’alleugerir el text i les notes, però que de vegades té precisament l’efecte contrari. Per exemple, no ofereix un aparat de correccions i incidències del manuscrit únic seguit; d’anotacions d’aquest tipus, se’n troben a l’aparat únic de notes quan afecten el sentit, com ara els llargs passatges ratllats de l’autògraf; en canvi, els errors evidents de còpia es deixen amb un sic al mateix text (“Pètinax [sic]”, p. 45, al costat de dues aparicions de la forma correcta “Pèrtinax” que indiquen que l’anterior és un error banal de còpia, que es podria haver resolt amb una simple restitució entre claudàtors); les nombrosíssimes addicions a la interlínia o als marges, pròpies d’un esborrany revisat per l’autor, es marquen, aquí sí, entre / \ per no afeixugar l’aparat de notes. Com era previsible en aquest tipus d’edició, no hi ha aparat de fonts, però tampoc no es destina cap apartat de la introducció a tractar detalladament de l’ús de les fonts més importants; en canvi, entre les notes hi ha referències a les fonts emprades i comentaris molt interessants sobre la qüestió, de vegades amb transcripció de llocs paral·lels. L’aparat únic de notes és majoritàriament de caràcter històric, en la línia del que trobem sovint en edicions d’aquest tipus, sobretot si van a càrrec d’historiadors, és a dir, hi abunden les notes que identifiquen llocs, personatges i resumeixen els fets recordats per Gil a partir dels coneixements actuals a nivell divulgatiu. No entraré a valorar la necessitat d’aquestes notes quan són de tipus general, sobretot quan es poden estalviar amb un índex complet de llocs i persones que reculli i relacioni les variants del text i les equivalents normalitzades. Atès el criteri històric per damunt del filològic al·legat, i tenint en compte que la pulcra redacció de Gil no es mou del registre culte del català de l’època, influït pel llatí i pel castellà de les seves fonts, poc propens als dialectalismes, no sorprèn la manca de notes de caràcter lèxic o lingüístic en general de l’edició, però sí s’hi troba a faltar, a la introducció, una valoració sobre l’ús del català com a llengua vehicular de la Història moral, que sembla obeir a causes diferents del propòsit divulgatiu i catequitzador d’altres obres de l’autor, probablement en sintonia amb l’opció pel català en projectes promoguts des de les institucions del país (històries oficials o amb pretensions de ser-ho, el mateix Epítome genealògic de les Constitucions o, de València estant, l’edició del Llibre dels fets de Jaume I dedicada pels jurats al malaguanyat príncep Carles d’Àustria). Això s’adiria amb el que el mateix Gil havia escrit sobre una llengua pròpia com a element diferenciador de la història catalana i l’aproximaria a algun coetani que fa un ús semblant del català en la seva obra historiogràfica i heràldica, com el polifacètic sacerdot Jaume Ramon Vila, que en el seu dietari esmenta Gil com a confessor seu, tot i que se n’allunya ideològicament en temes com la valoració negativa del regnat de Felip II per als catalans, impensable en un Gil amatent a subratllar la fidelitat i els bons serveis d’aquests a la monarquia, o en l’urgellisme.

En tot cas, són qüestions que queden en l’aire, que la bona feina de Rodolfo Galdeano permet ara plantejar i discutir amb el text de la Història moral de Catalunya de Pere Gil a les mans, una completa biografia i contextualització de l’activitat del jesuïta, i una col·lecció de notes on abunden les pistes per a futures línies d’investigació sobre una figura que es revela com un dels observadors més interessants de la seva època.