:: Rodolfo GALDEANO CARRETERO, El ángel y el valido: Angelología política en la monarquía hispánica (1580-1635), Girona: Documenta Universitaria, 2021 (Papers de l’IRH, 6), 150 p., il. ISBN 978-84-9984-569-2. ::
És un goig ressenyar llibres que, com aquest, versen sobre temàtiques i s’escriuen des d’enfocaments poc trillats en la bibliografia catalana sobre l’edat moderna. Ho dic, abans de res, pel tema principal que recorre una obra, dividida en quatre estudis, que d’entrada s’insereix en un camp de llarga tradició: la història de les idees polítiques, per dir-ho d’una manera ràpida, o, amb més precisió, l’anàlisi de la formació i de les fonts d’un imaginari que té com a doble objectiu descriure i alhora incidir en l’estructura social i política d’una col·lectivitat, en aquest cas la Corona hispànica, durant els anys que van des de la crisi successòria de Portugal, el 1580, fins a la declaració de la guerra amb França el 1635, just a l’avantsala de l’altra gran crisi que sacsejaria la monarquia el 1640 i acabaria desfent el somni d’una monarquia catòlica i universal de segell hispànic. Aquest llibre se centra en l’anàlisi d’un element d’aquell imaginari, la figura de l’àngel, prou popular avui en altres àmbits culturals, però poc estudiada en relació amb la història de les idees polítiques, tot i tenir una presència continuada en la iconografia i en gèneres literaris coetanis (tractats polítics, sermons, comèdies, obres de caràcter enciclopèdic, etc.). Segurament una de les claus que explica la densitat i la qualitat de continguts d’un llibre tan breu com aquest (150 pàgines) és la formació de l’autor, Rodolfo Galdeano, un historiador de l’art que ha dedicat diversos treballs a la historiografia catalana moderna i a l’estudi de la cultura religiosa i política de la Contrareforma —etiqueta tradicional que avui es tendeix a substituir per d’altres com Reforma catòlica o, com fa l’autor, amb conceptes com confessionalització. I sempre des d’una opció metodològica modèlica: la investigació es basa en la consulta i l’anàlisi de les fonts bibliogràfiques i iconogràfiques coetànies, extractades amb generositat al llibre i acompanyades d’il·lustracions. (El lector que s’hagi barallat amb els sermons, la literatura hagiogràfica i els tractats polítics i religiosos de l’època, de prosa castellana, llatina i, secundàriament, catalana tan retoritzada, és conscient de la dificultat de ser constant en la pràctica del clàssic crit “ad fontes!”.)
En resum, la tesi defensada al llibre és que la figura de l’àngel té una presència important als discursos polítics de l’època per descriure i modelar la societat confessional catòlica de la Corona hispànica sota la dinastia dels Àustria. Les fonts de l’angelologia clàssica són antigues i ben conegudes: la complexa jerarquia angèlica dissenyada pel Pseudo-Dionís Areopagita en continua sent la base, com ho havia estat a l’edat mitjana. Les cohorts jerarquitzades dels àngels del món celestial esdevenen un model o mirall per a la societat terrena, basat en la idea d’ordre, però també de subordinació, on fins i tot s’estableixen correspondències entre els grups socials celestials i els terrenals. Cadascú hi té el seu lloc, i aquest anuncia o replica el que es destina a la societat cristiana al final dels temps i a la Glòria. Aquestes idees de cohesió universalitzant, que fins fa poc la investigació deixava de banda com a rèmora medieval progressivament superada a partir del Renaixement, es tornen a formular i adquireixen una nova vitalitat en aquesta època, de la mà d’obres tan llegides com el Catalogus gloriae mundi de Barthélemy de Chasseneuz, més conegut pel nom llatinitzat Cassaneus (1529), i es tradueixen visualment en una rica iconografia des dels gravats dels llibres fins a grans projectes pictòrics com la Glòria del monestir d’El Escorial, un encàrrec de Felip II al pintor Luca Cambiaso. Al costat d’aquella funció social i política de la imatge de la jerarquia angèlica, hi ha una funció personalitzada que es relaciona amb una altra figura angèlica potenciada a l’època, l’àngel custodi —l’àngel de la guarda de temps no tan llunyans. El primer estudi del llibre de Galdeano, doncs, se centra en aspectes generals sobre fonts, conceptes i iconografia angèlica.
Els capítols següents analitzen aspectes concrets de la presència dels àngels en la cultura politicoreligiosa moderna. El segon ho fa amb el rerefons d’un tema que compta amb una certa tradició bibliogràfica: les campanyes de creació de nous sants, models de vida per a l’individu i, sobretot, sants nacionals i patrons que representen i donen prestigi a les institucions —sigui la monarquia, sigui les institucions dels regnes i territoris sota el seu domini—, i esdevenen objecte de controvèrsia en què el seu culte respon a models socials i polítics contraposats. En aquest punt, l’autor recupera la polèmica sobre el compatronat de Santiago i Teresa de Jesús a la Corona de Castella que durant les primeres dècades del segle XVII va produir una interessant literatura en què la discussió politicoreligiosa recorre a la imatgeria de figures i jerarquies celestials, i que també va acabar implicant territoris de l’antiga Corona d’Aragó, no afectats legalment per la declaració del patronat.
Al tercer estudi, que dona títol al llibre, s’analitza la figura de l’àngel custodi als textos —però també a les imatges—que descriuen, justifiquen o ataquen el paper, la relació i les funcions del valido prop del rei Felip III en temps del duc de Lerma, Francisco Gómez de Sandoval-Rojas i de Borja, i s’avança el contrast cultural amb el relat sobre el seu successor, el comte duc d’Olivares, en temps de Felip IV.
Finalment, al quart estudi es presenten breument una sèrie d’autors i obres, des del conegut Tommaso Campanella fins a tractats que a l’època només van córrer en versió manuscrita, que giren al voltant d’un discurs providencialista, hereu de la tradició profeticopolítica d’arrels bíbliques, sobre la vocació universal d’una monarquia hispànica que en aquella època entrava definitivament en crisi.
És un goig ressenyar llibres que, com aquest, versen sobre temàtiques i s’escriuen des d’enfocaments poc trillats en la bibliografia catalana sobre l’edat moderna. Ho dic, abans de res, pel tema principal que recorre una obra, dividida en quatre estudis, que d’entrada s’insereix en un camp de llarga tradició: la història de les idees polítiques, per dir-ho d’una manera ràpida, o, amb més precisió, l’anàlisi de la formació i de les fonts d’un imaginari que té com a doble objectiu descriure i alhora incidir en l’estructura social i política d’una col·lectivitat, en aquest cas la Corona hispànica, durant els anys que van des de la crisi successòria de Portugal, el 1580, fins a la declaració de la guerra amb França el 1635, just a l’avantsala de l’altra gran crisi que sacsejaria la monarquia el 1640 i acabaria desfent el somni d’una monarquia catòlica i universal de segell hispànic. Aquest llibre se centra en l’anàlisi d’un element d’aquell imaginari, la figura de l’àngel, prou popular avui en altres àmbits culturals, però poc estudiada en relació amb la història de les idees polítiques, tot i tenir una presència continuada en la iconografia i en gèneres literaris coetanis (tractats polítics, sermons, comèdies, obres de caràcter enciclopèdic, etc.). Segurament una de les claus que explica la densitat i la qualitat de continguts d’un llibre tan breu com aquest (150 pàgines) és la formació de l’autor, Rodolfo Galdeano, un historiador de l’art que ha dedicat diversos treballs a la historiografia catalana moderna i a l’estudi de la cultura religiosa i política de la Contrareforma —etiqueta tradicional que avui es tendeix a substituir per d’altres com Reforma catòlica o, com fa l’autor, amb conceptes com confessionalització. I sempre des d’una opció metodològica modèlica: la investigació es basa en la consulta i l’anàlisi de les fonts bibliogràfiques i iconogràfiques coetànies, extractades amb generositat al llibre i acompanyades d’il·lustracions. (El lector que s’hagi barallat amb els sermons, la literatura hagiogràfica i els tractats polítics i religiosos de l’època, de prosa castellana, llatina i, secundàriament, catalana tan retoritzada, és conscient de la dificultat de ser constant en la pràctica del clàssic crit “ad fontes!”.)
Vademècum 