Ramon Llull, de xarlatà i comediant a autor calumniat

La polèmica sobre la presumpta heterodòxia de Ramon Llull, iniciada al segle XIV i amb el dominic Nicolau Eimeric fent-ne bandera, travessa tota l’edat moderna. La figura i l’obra del beat –aquesta última sovint coneguda de segona mà a través de deixebles o de detractors– són objecte d’escrutini en tractats de filosofia i teologia, obres historiogràfiques de gènere divers, literatura poètica i dramàtica culta i popular… El nom de Llull és objecte de polèmiques universitàries i erudites pertot Europa i de picabaralles a peu de carrer, especialment a Mallorca. Aquí se’l venera com a beat, amb un ofici propi que ja corria imprès a principis del XVI, i no són els únics: els franciscans s’apropien de la llegenda que el fa morir màrtir al nord d’Àfrica i l’inclouen al seu martirologi. I és que Llull és utilitzat com un argument més que serveix de munició per a altres guerres: els menorets, en general, l’accepten com a membre il·lustre de l’orde, secció terciaris, i, amb l’obra de Luke Wadding, posen les bases per al seu estudi segons criteris diguem-ne moderns; els dominics, per contra, recuperen i exalcen la figura d’Eimeric i el seu Directorium inquisitorum, editat per Francisco Peña el 1578, i converteixen Llull en una bèstia negra de qui la selva de cursos de teologia de base tomística publicats als segles XVI-XVII recorda contínuament les llistes d’errors, sobretot els trinitaris i l’optimisme racionalista, i la inutilitat de l’Art com a lògica o com a ciència de ciències. Inevitablement, el nom de Llull apareix en els llarguíssims catàlegs d’heretgies de l’època, un gènere revitalitzat pels conflictes politicoreligiosos del XVI.

Però no tot és en blanc i negre en la polèmica al voltant de Llull. Alguns autors combinen sense problema les crítiques contra l’Art lul·liana amb ambiciosos projectes personals influïts per Llull, com el filòsof castellà Fernando de Córdoba, que al De artificio omnis et investigandi et inveniendi natura scibilis (c. 1463) feia broma sobre els lul·listes que cada any ingressaven com a dements a l’Hospital dels Innocents de València i a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona; o com l’erudit jesuïta alemany Athanasius Kircher, creador o descobridor de mons paral·lels, que als prolegòmens de la seva Ars magna sciendi (1669) detalla amb horror els entrebancs per què ha passat abans d’entendre la utilitat de l’Art. (Val a dir que la Companyia de Jesús, on trobem partidaris i detractors del beat, donarà lul·listes de primer ordre com Jaume Custurer, que el 1700 publica una obra de referència, les Disertaciones históricas del culto inmemorial del B. Raymundo Lullio.)

El cas Gaultier

Tant o més curiós és l’exemple d’un altre jesuïta, Jacques Gaultier, llatinitzat Gaulterius o Galterus (Annonay, c. 1560 – Grenoble, 1636), lector de filosofia i teologia, que va protagonitzar un cas singular de retractació del seu antilul·lisme inicial. Dic singular perquè la retractació va ser gradual i no es va completar fins a una edició pòstuma d’una obra seva, encara que algun defensor del beat ja l’havia detectat i difós oportunament a partir d’edicions anteriors; em refereixo a l’autor del Martyrologium franciscanum (1638), Arthur du Monstier, quan escrivia que Gaultier “palinodiam cantavit” (26 de març, p. 118).

Jacques Gaultier és autor d’una Table chronographique de l’estat du christianisme depuis la naissance de Jesus-Christ jusques à l’année MDCVIII, una obra historiogràfica i de polèmica religiosa contra calvinistes i hugonots, que alterna les taules cronològiques d’història eclesiàstica i profana (amb cronogrames de papes i antipapes, concilis, autors sagrats, sants, emperadors, reis de França i estrangers, escriptors profans, heretges, esdeveniments remarcables) amb “Rapports” que comparen les heretgies de cada segle amb la reforma de Calví i “Veritez catholiques” extretes d’autors de cada segle i aplicables a la lluita contra aquella “pretendue reformation”. Aquesta estructura tripartida tan clara, taula / “Rapport” / “Veritez”, feia de l’obra un arsenal d’arguments per al polemista catòlic. La primera edició francesa va veure la llum a Lió el 1609 i, en traducció llatina ampliada, a Lió i a Colònia el 1616 (Tabula chronographica status Ecclesiae catholicae a Christo nato ad annum MDCXIV). En totes dues versions, Llull hi apareix al capítol V d’un “Rapport des vieilles heresies du trezieme siecle aux modernes de la pretendue reformation”, tractat d’entrada de “charlatan” a la francesa i “histrio” (comediant) a la llatina, amb una breu llista dels errors teològics que se li atribueixen, extrets d’una bibliografia consistent en catàlegs i obres que inclouen llistes d’heretges (Bernat de Luxemburg, Nicholas Sanders i Gilbert Genebrard). Sorprèn que, després de l’atac, Gaultier tregui ferro a la qüestió amb aquest comentari:

Mais d’ailleurs, qui se souviendra de l’indifference des religions à laquelle j’ay monstré, au chapitre de Mahomet, s’acheminer tacitement leur reformation pretendue, aura juste occasion de l’estimer pire et plus pestilentielle que ne fut onques la resverie de Raymond Lullus (p. 355; cf. p. 685 de l’ed. llatina).

Així, doncs, Llull resulta inofensiu per al P. Gaultier: la seva fantasia i els seus deliris (“resverie” i “deliramentis”) no són tan perjudicials com ho és, per als catòlics que no volen apostatar, la persecució de què són víctimes a mans dels reformats a Anglaterra, Escòcia, Holanda i altres llocs.

La segona edició en francès, de 1613, no modifica essencialment aquest panorama. L’edició llatina de 1616 afegeix una decisiva remissió al De scriptoribus ecclesiasticis de Roberto Bellarmino (1613), que evita decantar-se en la controvèrsia lul·liana mentre la santa seu no es pronunciï sobre el tema. A partir de la tercera edició francesa, actualitzada, l’opinió de Gaultier comença a ser més matisada. La causa: la consulta de noves fonts, especialment un escriptor de la mateixa Companyia i un franciscà. A les edicions franceses de Lió de 1621 i 1626 s’amplia la bibliografia amb una nova llista que es tanca amb la referència als Commentariorum ac disputationum in Primam partem Summae theologiae sancti Thomae Aquinatis de Gabriel Vázquez (II, disp. 133, cap. 1-3, p. 124-126 de l’ed. de Venècia, 1606), “qui partim illum arguit, partim multa illi per calumniam inusta ducit” (‘que en alguns llocs discuteix Llull, en altres considera que se li han endossat moltes coses de manera calumniosa’, p. 719). El nom del jesuïta Gabriel Vázquez (1549-1604) apareixia sovint citat al costat de Francisco Suárez als cursos de teologia de l’època, i no tan sols als escrits per professors del mateix orde. Vázquez va mantenir una posició més oberta i alhora ambigua sobre la condemna de Llull, ja que distingia entre els errors reals i les falses acusacions. Els defensors de Llull al·legaven sovint que algunes d’aquestes provenien de la mala fe d’Eimeric, es basaven en documents falsos o eren fruit de la confusió entre dos Ramons, el nostre i el de Tàrrega –“Raymundus neophytus”. Com en altres autors coetanis, l’obra de Vázquez atenua la contundència de la crítica de Gaultier contra Llull. Així, doncs, aquest continua sent un xarlatà… si és veritat tot el que se’n llegeix (“ainsi le peut-on nommer, si ce qu’on en lit est vray”).

El 1633 es publicava, un cop més a Lió, la cinquena edició de la Table del P. Gaultier, que es manté en la sintonia reivindicativa de les anteriors. Abans de res, el “charlatan” desapareix i el beat és presentat asèpticament com a “Raymond Lulle, ermite, natif de Barcelone en Espagne” (sic), a qui s’atribueixen llibres de màgia i molts errors, “si ce que plusieurs luy attribuent est vrayement yssu de luy” (p. 719). Després de la llista d’heretgies que ve donant des de la primera edició, s’afegeix un esbós ràpid de la polèmica lul·liana, ara en llatí: hi ha qui tracta Llull de comediant, mag i heretge, hi ha qui creu que és sant i màrtir. A la bibliografia que segueix trobem els noms de sempre i dues novetats: s’indica cap on es decanta cada autor –la crítica de l’historiador Abraham Bzowski (Bzovius), el dubte del cardenal Bellarmino, l’opinió matisada de Vázquez– i hi apareix un nom nou, el franciscà Hugh McCaghwell, llatinitzat Cavellus (1571-1626), autor de dues apologies de Duns Escot i de Llull en resposta als dominics Bzovius i Nicolaus Jansenius, continuadors d’una de les fites de la història eclesiàstica del segle XVI, els Annales ecclesiastici de Cesare Baronio. (És clara la voluntat d’unir els noms de dos dels grans filòsofs de la tradició franciscana, base d’una llegenda segons la qual Llull i Duns, reivindicat com a filòsof de capçalera de l’orde davant del monopoli tomista dels dominics, s’haurien trobat a París.) Un cop presentades les dues opinions que s’oposen en la polèmica lul·liana i davant de la impossibilitat d’arribar a un veredicte clar, Gaultier fa un resum prou lúcid de la situació i escombra cap a casa, és a dir, recondueix la qüestió a la controvèrsia calvinista que l’obsessiona:

Mihi de Lulli persona certius nihil habenti, satis sit eiusmodi errores –cuiuscumque sint– in medium attulisse et cum calvinismo contulisse. [No sabent res amb certesa sobre Llull, he fet prou referint aquells errors –siguin de qui siguin– i posant-los en relació amb el calvinisme] (p. 719)

Gaultier va morir el 1636, però la Table es continuaria publicant. El 1636, a Lió, en llatí; pel que fa al capítol lul·lià, no s’ha tocat res respecte de la primera de 1616 (a la portada de l’exemplar que he consultat es pot veure aquesta data corregida en la nova). En canvi, a la sisena edició francesa (Lió, 1651), preparada i continuada per un nebot del jesuïta, el secretari de cambra reial Jean-Pierre Gaultier, que afirma treballar amb papers deixats per l’oncle, la balança es decanta decisivament a favor del beat amb unes lleus però decisives intervencions sobre el capítol lul·lià tal com es llegia a la cinquena edició. El canvi es fa evident en el nou i flamant títol del capítol: “Erreurs faussement attribuées à Raymond Lullus ou inserées dans quelques-uns de ses livres mal entendus” (p. 719); en un “on luy fait donc dire” que obre la llista d’errors –que, repeteixo, sempre ha apuntat contra els calvinistes–; en la reducció de la nota llatina final sobre les opinions enfrontades en la polèmica lul·liana a una bibliografia de dos noms: el franciscà McCaghwell i el jesuïta Vázquez, de qui només es recorda l’observació sobre les falses atribucions a Llull. En l’edició del nebot, doncs, es confirmava plenament i sense matisos la retractació del difunt P. Gaultier.

Nota

Per a més dades i bibliografia sobre els lul·listes i els antilul·listes citats en aquest apunt vegeu la secció “Lul·listes” de la Base de dades Ramon Llull, Centre de Documentació Ramon Llull (Universitat de Barcelona) [Es requereix registre previ. Consulta: 25/02/2017]