El rei dels verns

Un divertiment romàntic i estival per llegir tot escoltant o escoltar tot llegint. De les moltes versions musicades de la lúgubre balada de J.W. Goethe “El rei dels verns” (“Erlkönig”, 1782) –que ho seria més aviat dels elfs–, basada en una llegenda danesa, em quedo amb la més famosa, la de Franz Schubert (1815), i la no tan coneguda però interessant de Carl Loewe (1818). Com a imatge de capçalera, el rei dels elfs segons el quadre de Carl Gustav Carus destruït en l’incendi del Glaspalast de Munic el 1931.

El primer àudio conté la versió de Schubert en la veu de Dietrich Fischer-Dieskau i Gerald Moore al piano, en gravació de 1963 (font: Internet Archive). El segon, la de Loewe cantada per Ulrich Hielscher i amb Wolfram Fürll al piano. A continuació reprodueixo el text original de Goethe i dues versions catalanes, firmades pel musicòleg i gran divulgador de Wagner i el Lied Joaquim Pena, que va dedicar un dels volums del seu Cançoner selecte (1908) als Lieder de Schubert, i pel poeta, escriptor i traductor Miquel Desclot en la seva antologia lírica de Goethe (2000). Val a dir que el 1932 se n’havia publicat una altra de Jaume Bofill i Ferro al volum Goethe. Antologia que la Generalitat dedica a les escoles de Catalunya i que durant la guerra Marià Manent traduïa el poema en una finca de Viladrau del mateix Bofill i Ferro, segons que explica al dietari El vel de Maia. Del ressò que la cançó schubertiana va tenir en aquella època a Catalunya en dóna fe encara el poema “El rei del verns” de Màrius Torres (“La sort obscura dels arbres / es fa vivent un instant […]”, Música de cambra i altres poemes, 1934).

Erlkönig

Wer reitet so spät durch Nacht und Wind?
Es ist der Vater mit seinem Kind;
Er hat den Knaben wohl in dem Arm,
Er faßt ihn sicher, er hält ihn warm.

Mein Sohn, was birgst du so bang dein Gesicht? –
Siehst Vater, du den Erlkönig nicht?
Den Erlenkönig mit Kron und Schweif? –
Mein Sohn, es ist ein Nebelstreif. –

»Du liebes Kind, komm, geh mit mir!
Gar schöne Spiele spiel ich mit dir;
Manch bunte Blumen sind an dem Strand,
Meine Mutter hat manch gülden Gewand.«

Mein Vater, mein Vater, und hörest du nicht,
Was Erlenkönig mir leise verspricht? –
Sei ruhig, bleibe ruhig, mein Kind;
In dürren Blättern säuselt der Wind. –

»Willst, feiner Knabe, du mit mir gehn?
Meine Töchter sollen dich warten schön;
Meine Töchter führen den nächtlichen Reihn
Und wiegen und tanzen und singen dich ein.«

Mein Vater, mein Vater, und siehst du nicht dort
Erlkönigs Töchter am düstern Ort? –
Mein Sohn, mein Sohn, ich seh es genau:
Es scheinen die alten Weiden so grau. –

»Ich liebe dich, mich reizt deine schöne Gestalt;
Und bist du nicht willig, so brauch ich Gewalt.«
Mein Vater, mein Vater, jetzt faßt er mich an!
Erlkönig hat mir ein Leids getan! –

Dem Vater grauset’s, er reitet geschwind,
Er hält in den Armen das ächzende Kind,
Erreicht den Hof mit Mühe und Not;
In seinen Armen das Kind war tot.

J. W. Goethe, Erlkönig. [Font: Projekt Gutenberg-DE]

El rei dels verns

Qui colca tan tard, en freda nit?
És un bon pare amb son fill petit;
a pes de braços dû el tendre infant,
l’estreny amb força i el va escalfant.

—Fill meu, perquè’l rostre amagues poruc?
—Ai pare, el rei dels verns no veus tu?
Corona i ròssec duu el rei dels verns!
—Fill meu, ço un cap de núvol és.

“Ninet amat, au, vina amb mi!
Farem plegats uns jocs ben bonics;
allà a la riba hi ha belles flors
i la mare té uns vestits de colors.”

—Ai pare, mon pare, tu açò no has sentit
que’l rei dels verns a l’orella m’ha dit?
—No temis, no t’espantis, fill meu;
són fulles seques, brunzen pel vent.

“No vols, ninet, vindre amb mi allà?
Mes gentils filletes t’esperen ja;
mes filletes fan la sardana a la nit
i amb danses i cants rondaran el teu llit.”

—Ai pare, mon pare, no albires tampoc
del rei les filles allà, tan fosc?
—Fill meu, fill meu, ja ho veig, ja ho entenc:
t’ho semblen els salzes vells, tan grisencs.

“T’estimo, nin, m’encisa la fila que fas;
si no vens de bones, per força vindràs.”
—Ai pare, mon pare, que ja m’ha agafat!
Quin mal que’m fa’l rei dels verns, quin mal!

S’esglaia el pare i colca rabent;
dû a pes de braços el nin fent gemecs;
arriba a casa amb gran esforç:
en els seus braços el nin… és mort!

Cançoner selecte: Recull de Lieder dels grans mestres, II, ed. Joaquim Pena, Barcelona: Vidal Llimona i Boceta, 1908. [Font: Programa del tercer concert de l’Associació de música “Da Camera” de Barcelona, Curs setzè 1928-29, Palau de la Música Catalana, 8 de desembre de 1928 (MDC)]

El rei dels verns

Qui cavalca en el vent, tard de la nit?
És el pare, al galop, amb el petit;
en braços l’agombola contra el cor,
per guardar-lo del fred l’estreny ben fort.

—Per què t’amagues, fill, com espantat?
—¿Pare, pare, no el veus, aquí, al costat,
el Rei dels Verns, amb corona i mantell?
—És la boira, fill meu, que fa castell.

—Vine, bonic, no tinguis por de mi!
Sabem uns jocs encisadors, aquí;
a la riba les flors s’obren roents,
la mare té unes robes refulgents.

—Pare, pare, de veres no sents res?
No saps, el Rei dels Verns, què m’ha promès?
—Assossega, fill meu, tant frenesí:
és el vent, que les fulles fa estremir.

—No vols acompanyar-me, dolç infant?
Les meves filles et festejaran;
elles, que a la nit menen balls rodons,
et bressaran amb danses i cançons.

—Pare meu, pare meu, ¿no les veus, no,
les seves filles entre la foscor?
—Fill meu, fill meu, ben clarament ho veig:
són uns salzes grisencs que mou l’oreig.

—T’estimo, el teu esguard em té embruixat;
vindràs per força, si no vols de grat.
—Pare, pare, m’agafa, ja em té pres!
El Rei dels Verns m’ha fet un mal encès!—

El pare, esgarrifat, va cavalcant
—als braços li gemega el pobre infant—
i fins que arriba a casa fa el cor fort:
entre els seus braços, l’infant era mort.

J. W. Goethe, Poesies, trad. Miquel Desclot, Barcelona: Proa, 2000. [Font: Visat]