:: Júlia Benavent; Joan Iborra, La mort del duc de Calàbria. Interessos i tensions nobiliàries a l’epistolari Granvela (1539-1561), València: Publicacions de la Universitat de València, 2016 (Documentos inéditos de Carlos V), 313 p. ISBN 978-84-370-9940-8 ::
El maridatge de la història i la filologia que proposen Júlia Benavent i Joan Iborra (Universitat de València) com a punt de partida d’aquest projecte compartit, té entre els seus productes l’edició de corpus documentals, plantejats amb criteris que garanteixen el tractament homogeni dels textos transcrits i acompanyats d’estudis preliminars i notes que els contextualitzen. Aquesta mena de corpus, en altres temps considerat una empresa cara i lenta, d’interès secundari respecte del discurs posterior que l’investigador construïa a partir dels materials en brut, no ha perdut la seva vitalitat, ans al contrari. L’edició de fonts és un gènere cada vegada més conreat, tot i que el caràcter funcional que se li atribuïa perd sentit davant de l’aplicació de polítiques de digitalització que permeten accedir directament al document sense pagar el peatge de l’edició en paper. De fet, darrere de les modernes edicions de col·leccions documentals apareix un altre motiu que coadjuvaria a explicar-ne l’èxit: l’interès –el plaer– per la simple lectura del document i, també, pel seu estudi com a tal, un cop assumit que la seva gestió i la configuració dels seus format i contingut són processos complexos per ells mateixos, que posen en dubte l’antiga fe en aquell ad fontes que se’ns havia proposat com a lema.
El cas que contemplem, el volum La mort del duc de Calàbria, editat per Benavent i Iborra, conté la correspondència d’interès valencià d’una de les fonts més importants per a la història política, militar i cultural dels regnats de Carles V i Felip II, l’epistolari de Granvela, és a dir, el cardenal Antoine Perrenot de Granvelle, fill de Nicolas, a qui va succeir com a conseller reial. Són 167 cartes castellanes, excepte les enviades per les autoritats valencianes, en català, i alguna en llatí. La majoria provenen de la Real Biblioteca i la Biblioteca Nacional de Madrid, però també n’hi ha de l’Archivo General de Simancas, l’Arxiu Històric Municipal i l’Arxiu del Regne de València, més una relació de la Real Academia de la Historia en apèndix. Aquelles lletres són un testimoni del dia a dia dels afers que la burocràcia imperial gestionava amb la noblesa i les institucions valencianes començant pel virregnat. Hi dominen les peticions relacionades amb la provisió de càrrecs de govern civils i eclesiàstics i altres mercès, i els informes sobre qüestions concretes enviats a l’emperador, al seu conseller o altres membres de l’aparell administratiu de la corona.
A la documentació es dibuixa un món de nobles i funcionaris obsessionats per integrar-se en les esferes de poder imperial, una generació després de les Germanies, silenciades pels descendents dels agermanats, però encara suggerides com a amenaça latent en un informe del duc de Calàbria a l’emperador (juny de 1547; p. 78).
I és que dels formalismes administratius, de les súpliques reiterades de gràcies i les queixes dels qui no veuen recompensats els serveis a la corona, n’emergeix la controvertida figura del representant de Carles V al regne de València, el virrei Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, amb els seus homes de confiança, el secretari Jeroni d’Icis i el bregós capellà tortosí Tomàs Costa. El duc de Calàbria és un reclam que el llibre aprofita des del mateix títol. Les seves cartes i els seus informes a l’emperador, al príncep Felip i a Granvela no s’estan de manifestar la desconfiança en la gent del país a l’hora d’ocupar càrrecs de govern (p. 57). La mort del virrei, l’octubre de 1550, va anar envoltada d’intrigues familiars, amb la dona, Mencía de Mendoza, controlant l’accés dels servidors de confiança al moribund; la situació es complicava amb un polèmic testament d’última hora en què el monestir de Sant Miquel dels Reis substituïa l’emperador com a hereu universal. Tot plegat devia fer córrer rumors sobre una mort inesperada que va sorprendre els coetanis, segons que suggereixen certes al·lusions d’una carta del secretari Icis a Granvela (p. 126-130).
A través de les lletres editades al volum assistim a un incident que denota el malestar de la noblesa valenciana, entre les baralles de bàndols locals i la fèrria voluntat de control reial per retallar-ne l’autonomia jurisdiccional. Es tracta de l’episodi de la persecució i mort de Ramon de Rocafull, senyor d’Albatera, que Joan Iborra ja ha relatat en un altre lloc: un enfrontament entre Rocafull i els Masquefa pel dot d’una rica pubilla s’acaba convertint en una actuació exemplar de la justícia reial, on fins i tot intervindrà el duc de Gandia Francesc de Borja. I és que, segons l’informe que el de Calàbria enviava a l’emperador Carles el maig de 1547, hi havia en joc l’autoritat d’aquest i el seu representant:
Porque haziéndosse assí las cosas deste reyno, hirán de bien en mejor y vuestra magesta[d] será tenido y obedeçido como es razón, y la justiçia y ministros della respectados y tenidos en mucho. Porque hotramente, ni se podría çuffrir, ni hay para que estar ni ressidir yo más en este cargo para reçebir y esperar affruentas con él a cabo de tantos años de serviçios y de mi vejez, a que tengo por muy çierto que no dará lugar vuestra magestad, pues ni cumple a su auctoridad y preheminençia real, ni de los que regimos cargos. (73)
Per contra, una relació conservada entre els papers de Salazar a la Real Academia de la Historia, tot i ser força posterior als fets, sembla fer-se ressò d’una oposició generalitzada a la innecessària demostració de força del duc de Calàbria:
Fue cierto sentencia, al pareser de todos, muy cruel y por cosa que tan poco importava y en que a lo que dicen se mostró más malicia que justicia. (280)
Vademècum 