Goigs del Castell interior

Del blog

Fa uns dies, el 18 d’octubre, va tancar les seves portes Castell interior, un blog que vaig administrar entre el maig de 2014 i l’octubre de 2015, fruit d’un encàrrec per celebrar el cinquè centenari del naixement de Teresa de Jesús (1515-2015). Aleshores ja vaig fer balanç dels 250 apunts publicats, més algunes pàgines, dedicats a resseguir la presència de l’escriptora santa i del Carmel descalç als Països catalans.

Al balanç escrivia que el Castell havia estat un projecte col·laboratiu, fruit de la generositat de gairebé una vintena de persones que van utilitzar la plataforma que se’ls posava a l’abast per divulgar materials relacionats amb investigacions i reflexions pròpies. Mentre editava i redactava per al Castell, vaig anar descobrint una diversitat d’interessos i enfocaments metodològics al voltant de Teresa d’Àvila que ampliaven la perspectiva historicofilològica de la qual partia una servidora –i que caracteritza aquest Vademècum. Cada tema tenia el seu públic, i alguns fins i tot confluïen. La gràcia era –si més no per mi– poder-los recuperar des d’un mateix lloc i, també, fer-ne una lectura conjunta per superar clixés sobre la presència poc reconeguda en certes instàncies, aquí i allà, d’elements culturals castellans definitivament integrats i adaptats a la nostra tradició. És el cas de Teresa de Jesús, en qui es pot veure l’objecte de devoció d’estampa i la moderna comunicadora de les xarxes socials, la “santa de la raça” i el model d’espiritualitats modernes dins i fora del catolicisme, l’exemple de submissió femenina i l’escriptora i gestora de fundacions en un entorn masculí hostil. Totes aquestes Tereses han estat reals en algun moment o altre i es documenten als Països catalans. Cadascú pot triar la seva –o les seves.

Deia, però, que Castell interior ha estat un projecte col·laboratiu. La relació establerta amb els que hi van participar va ser allò que se’n diu professional, perquè al capdavall es tractava que la cosa rutllés. Ara bé, com sol passar, la coneixença prèvia o, quan aquesta no existia, la passió pel tema comú podia estrènyer lligams on ja n’hi havia o crear-ne de nous. He tingut la sort de trobar-me amb tots dos casos, però aquí només posaré un exemple del segon, per motius fàcils d’endevinar després de veure la il·lustració que acompanya aquest text.

Dels goigs

Nora Vela ha estat la responsable, setmana rere setmana, de la secció de goigs teresians i carmelites de Castell interior. Bibliotecària, deixebla de Pere Bohigas, Antoni Comas i Martí de Riquer, autora d’una tesi doctoral sobre una versió catalana medieval de la Història d’Alexandre i professora de la facultat de Biblioteconomia i documentació de la Universitat de Barcelona, Vela es va formar els anys que la professió encara mantenia una estreta relació amb les humanitats, però s’ha fet seu sense dificultats el millor de la nova etapa dels professionals o gestors de la informació –per citar alguna de les etiquetes amb pretensions de substituir la clàssica– en tot allò que fa referència a l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació com a eines de treball i difusió.

La passió de Nora Vela pel món dels goigs té diverses facetes. La més evident, per la quantitat i la qualitat dels materials en joc, és la de col·leccionista de goigs impresos en paper i virtuals, consultables en aquesta màquina de precisió que és Biblio goigs, un referent per a tothom qui estigui interessat i vulgui treballar en el gènere. Diàriament s’hi publica la imatge digital d’uns goigs, seguint el calendari litúrgic.

La segona faceta és la d’investigadora dels goigs impresos, sigui des d’una perspectiva acadèmica (“Els goigs a través de recursos electrònics”, BiD: Textos Universitaris de Biblioteconomia i Documentació, 23 [2009]), sigui divulgativa (secció a Catalunya cristiana). A això se suma el treball sobre els 46 goigs teresians, del segle XVIII al XXI, publicats setmanalment per l’autora a Castell interior: Els goigs de santa Teresa: una introducció al seu estudi [recurs digital] (2015).

Però encara hi ha una tercera i última faceta: la creativa. Vela entén l’elaboració dels goigs a la manera clàssica, en què l’element textual és tan important com el gràfic, i la metodologia de treball es basa en la recombinació d’ingredients vells i nous. Escriu el text, estrafent estructura, mètrica i rima tradicionals, edita imatges i elements decoratius adaptats a cada cas (els blogs Biblio cartellera i Biblio pasquins donen fe del seu col·leccionisme gràfic). De la seva producció, recordo que fa un parell d’anys corrien uns Goigs en lloança de la Mare de Déu dels arxius, que presideix l’arxiu Gavín del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (“inspireu nostres recerques”!). N’hi ha més al lateral de Biblio goigs, entre els profans que no tenen cabuda a la columna del santoral. I és allà on m’he hagut de veure, presidint uns goigs del Castell interior –no puc dir que amb nocturnitat i traïdoria, perquè l’autora me’n va advertir mentre hi treballava i després de publicar-los, però sense haver superat encara la sorpresa inicial–, amagada rere una Magdalena de formes exuberants, acompanyada de portàtil, llibre i quisso, i, sobretot, d’aquell “Nora Vela fecit/15” final que és el que, de tot plegat, em fa més il·lusió, com a colofó que és d’un any llarg de col·laboració (i amistat) molt ben resumit als versos de la Nora: “Al Castell portes obertes…” Gràcies!