La nòmina dels historiadors que el Carme descalç proporciona a la literatura catalana moderna sembla reduïda als que van escriure sobre la història de l’orde i que, per aquest motiu, són utilitzats com a font primària per reconstruir-la, tot i patir del mal crònic de la falta d’edicions de la seva obra. Valguin com a exemple els noms de Joan de Sant Josep (1642-1718) i Segimon de l’Esperit Sant (1642-1706), tots dos nascuts el mateix any i tots dos cronistes de la província –títol que els carmelites, com altres ordes religiosos, van adaptar d’institucions laiques–, autors d’obres i compilacions estretament interrelacionades, però que apunten de vegades a divergències en el concepte d’història. A la mateixa generació pertany Miquel de Sant Josep (c. 1644-1714), a qui devem una igualment inèdita Historia del origen y milagros de la santa imagen de nuestra Señora de Consolación que se venera en el religiosíssimo convento de San Joseph de Barcelona, on els gèneres hagiogràfic i historiogràfic es combinen en una fórmula particular que tindrà molt d’èxit a Catalunya del XVII i sovint arribarà a la impremta. Quan parlo d’una generació d’historiadors a la qual pertanyerien aquests tres frares, em baso tant en la seva data de naixement, els espais i la formació compartits, com en les interrelacions i les citacions explícites entre les seves obres. La maduresa de la seva producció fa pensar que, influències externes a banda, des de la província es devia potenciar el conreu de la historiografia i altres gèneres que s’hi relacionen, com ara l’hagiografia, i hi afegeixo encara algunes pràctiques com la redacció de notícies obituàries que, tot i no ser considerades història segons la definició de l’època, podien arribar a ser un laboratori d’escriptura, fonts d’altres obres més circumscrites al cànon literari.
Ara bé, aquesta generació d’historiadors carmelites no surt del no-res. A la immediatament anterior, la nascuda els anys 20, ja es documenten alguns autors que conreen la història. Hi trobem Isidre de l’Assumpció (1624-1701), que reflectí l’experiència com a visitador general i provincial de Mèxic en un Itinerario a Indias o descripció del seu viatge americà, recuperat i editat al segle XX. Hi trobem també l’autor que m’ocuparà, Josep de l’Ascensió (1628-1678), el menys conegut dels que he citat fins ara, segurament per la dedicació a un gènere tan malvist per la nostra història literària com el dels falsos cronicons. Nascut a Perpinyà el 1628, Josep Sebardell va ingressar al Carmel descalç el 1646 en aquesta ciutat i morí el 1678 a Mataró. Se’n conserven unes Notas o comentarios al cronicón de Liberato –el títol és de Segimon de l’Esperit Sant. El cronicó del gironí Liberat, un suposat monjo benedictí del segle VI, abat a Pamplona, és un d’aquells falsos que tanta difusió van tenir entre els historiadors catalans i castellans siscentistes, objecte de polèmica al XVIII, desemmascarats al XIX i de valor literari encara poc reconegut. En el cas català, el nom del mínim Joan Gaspar Roig i Jalpí (1624-1691) va indissolublement lligat a la difusió i creació de falsos antics i medievals, entre els quals destaca un interesantíssim Llibre dels fets d’armes de Catalunya, el famós pseudo-Bernat Boades, que sembla haver quedat literàriament oblidat després que Miquel Coll i Alentorn en delatés el caràcter de superxeria de Roig –dit de passada, també hi ha pendent, tot i que de dades no en falten, un estudi sobre l’obra i la influència del polèmic i prolífic mínim de Blanes.
Del comentari a Liberat escrit per Josep de l’Ascensió, en conec ara per ara dos manuscrits, copiats amb poca distància de temps. El més antic es conserva a la Real Biblioteca de Madrid, ms. II/2454 (MCEM 2400), copiat entre 1677 –data més tardana esmentada al text– i 1692 –data de l’aprovació autògrafa de Segimon de l’Esperit Sant que transcric a continuació–; devia haver passat per Barcelona, ciutat on fra Segimon, com a cronista de la província, firma l’aprovació de l’obra, que fa pensar en un hipotètic projecte d’impressió:
Jesús, María, Josef. Estas notas o comentarios al chronicón del muy illustre señor el venerable Liberato, gerundense, etc., compuso e hizo el reverendo padre fray Josef de la Assención, en el siglo Sebardell, religioso carmelita descalço, hombre muy docto y erudito y que, sobre su mucha virtud y religión, estuvo muy enriquezido de noticias historiales dignas de toda autoridad y crédito. Merécelo toda esta obra, como lo están gritando todas sus cláusulas y palabras, assí por la eximia gravedad de su venerable autor como por la mucha erudición y assierto de su comentador. Por todo lo qual, y por la mucha gloria que de las grandezas de España y con especialidad de Cataluña descubre y manifiesta al mundo, es digníssima que, por medio de la impressión, corra por todo él y buele con las ligeras alas de la sonora fama por todos sus reynos y provincias. Hoc meum iuditium, salvo meliori, etc. Datum Barcinone, die 9 februarii anno Domini MDCXCII.
Frater Sigismundus a Spiritu Sancto, carmelita excalceatus huiusque almae nostrae provintiae historiographus. (RB, ms. II/2454, f. 3v)
Al segle XVIII, segons una nota, el volum era en mans del notari mataroní Antoni Torres. Al foli citat es llegeix una observació posterior, datada a Madrid el 1832, que revela una concepció de la història absolutament diferent i el descrèdit que en aquella època envoltava els falsos cronicons:
Nota: El Gerundense, su anotador y el que pone la que antecede siguieron las opiniones fabulosas adoptadas desde muy antiguo respecto a la población, antigüedad, fundación, etc., de España y sus pueblos. Las grandezas de esta nación en general y la de sus provincias en particular no necesitan cimentarse sobre sueños y delirios que la buena crítica ha graduado de tales, cuando sobran títulos legítimos y hechos admirables verdaderos que las constituyen dignas de ocupar un lugar distinguido en la historia. Madrid y junio 5 de 1832. H. D. G.
El segon exemplar manuscrit del comentari de Josep de l’Ascensió és del canvi del segle XVII al XVIII, i es conserva al ms. 532 de la Biblioteca de Catalunya, procedent de la magnífica col·lecció de Pau Ignasi i Ramon de Dalmases. És còpia d’una mà que he vist en altres manuscrits de la llibreria (MCEM 97).
Tinc, encara, una referència indirecta, procedent de l’historiador vuitcentista Josep Rius, a unes memòries històriques de 1677 de fra Josep de l’Ascensió, de les quals tenien còpia alguns particulars de Mataró a mitjan segle XIX. Ja hem vist que, un segle abans, el manuscrit del comentari avui a Madrid era en poder d’un notari mataroní.
De falsos cronicons
El cronicó de Liberat s’havia publicat al quart volum de la Población eclesiástica de España, de Gregorio Argaiz, el 1669 a Madrid. Aquest autor es basava en una còpia autenticada del mateix any que el citat Roig i Jalpí li havia fet arribar. Roig afirmava haver comprat el seu manuscrit a Girona, el 1668, a un suposat antic servidor de Pèire de Marca, el sacerdot Pierre de Moliausson; l’exemplar, deia, tenia un colofó datat el 1497, posat a nom d’un tal Guillem, arxiver i bibliotecari de l’abadia de Saint-Denis, que havia copiat l’obra a petició de Guerau, abat de Ripoll. És una de les elaborades històries de transmissió dels manuscrits típiques de Roig i alguns anònims autors o difusors de falsos, que basen bona part de la seva credibilitat en l’esment de noms i institucions d’autenticitat i autoritat reconegudes. Deixo de banda, aquí, la picabaralla entre Roig i Argaiz, que treballaven alhora en el cronicó, perquè el segon s’havia avançat a publicar-lo. Uns deu anys després, però, Roig manifestava tenir dubtes de la legitimitat del manuscrit de Liberat, que ja no feia procedir de Marca; dubtes que l’han “dexado suspenso y con sospecha de su legalidad, y considerando bien la carta que acerca de aquellos papeles me escrivió el abad de San Cugate, no me resuelvo a darle del todo por falso, sino por imposturado, mientras no haya hecho la devida discussión” (Verdad triunfante, 1680). En tot cas, la culpa era de la mala edició que Argaiz n’havia fet. El 1678, al Resumen historial de las grandezas y antigüedades de la ciudad de Gerona, Roig encara tenia esperances d’oferir un text no deturpat: “con el favor de Dios, le daremos con las demás obras de su autor emendado y corregido y como está la copia auténtica que tengo en mi poder, adornado con algunas notas mías, con que quedarán desechas y desvanecidas las nugas que contra sus verdaderas narraciones han levantado algunos por sus passiones”. Entre la descoberta i la publicació del cronicó (1668-1669) i abans de 1677, últim any citat al text, i 1678, data de la mort de Josep de l’Ascensió, aquest treballava en el seu comentari del gironí sense posar-ne en dubte en cap moment l’autenticitat.
L’estructura del comentari de Josep de l’Ascensió és tradicional: divideix el cronicó en seccions, una per a cada notícia de l’original llatí, que es copia i es tradueix al castellà; després de cada fragment segueix el comentari del carmelita, encapçalat amb la rúbrica “Nota”. Aquestes anotacions són excursos d’una certa extensió, plens d’erudició. El seu objectiu general és donar prestigi als orígens antics de les principals ciutats espanyoles, el mateix, doncs, que havia motivat la redacció del fals cronicó, que comença amb la creació del món i arriba fins a l’any 600. S’hi dedica una especial atenció a les ciutats catalanes, per tal de subratllar el seu protagonisme en la història antiga d’Espanya, desatès pels autors castellans –una queixa de llarga tradició en la historiografia catalana de l’Edat moderna.
A més de l’aparat erudit, tan típic de la historiografia siscentista com feixuc per al lector actual, fra Josep inclou en el seu comentari observacions sobre fets històrics recents, al costat de notes autobiogràfiques, que pretén avaladores de la veritat del que està explicant pel fet de ser-ne testimoni l’autor. Als apartats següents en transcriuré les més interessants, referents al Rosselló i a la llengua catalana.
Vademècum 
2 Comments
Els comentaris estan tancats.