Orenetes i pardals

Dos episodis de la nostra historiografia amb un ocell com a pretext per expressar allò que no es diu. Si l’oreneta del rei Jaume era un símbol del poder del monarca, que estenia la seva protecció a qualsevol ésser vivent que s’hi emparava, el pardal que tres segles i mig després s’envola del cap del cronista Gaspar Escolano al d’una noia Bertran -atenció al cognom compartit amb el dominic valencià beatificat pocs anys després, el 1608- resol una acalorada disputa entre frares, ciutat i església de València sobre les relíquies de sant Vicent Ferrer. Vés a saber si el prevere dietarista Pere Joan Porcar recordava l’anècdota reial, transmesa en còpies impreses i manuscrites del Llibre dels fets. En tot cas, són impagables l’elaborada glossa sobre el vol de l’ocell i la curiosa cadena de transmissió oral del fet.

:: Llibre dels fets del rei en Jaume, 2 vol., a cura de Jordi Bruguera, Barcelona: Barcino, 1991 (Els Nostres Clàssics, B, 10), II, p. 187 ::

E fom a Burriana. E quan vench que·n volguem levar la ost, Iª oreneta havia feit niu prop de la escudela en lo tendal; e manam que no·n levassen la tenda tro que ella se’n fos anada ab sos fiyls, pus en nostra fe era venguda.

:: Pere Joan Porcar, Coses evengudes en la ciutat y regne de València. Dietari (1585-1629), 2 vol., a cura de Josep Lozano, València: Universitat de València, 2012 (Fonts Històriques Valencianes, 50A-50B), I, p. 108 ::

Disapte, a 3 de juny 1600, entre onse y dotse hores de migjorn, venint lo rector de Sent Steve, dit Scholano, de Sant Salvador, de oir lo sermó del Corpus de frare Cabanelles, y venint per la plaça del Mestre Racional, prop de l’Almodí, caygué un pardal de la teulada de l’Almodí novell y posà’s damunt lo barret del dit rector, sense ell adonar-se’n ni sentir-lo, y molts mirant-lo. Y saludant a hu que·l saludava, posant la mà al barret, tocà lo pardal y se’n bolà y se n’entrà per una de les finestres de casa Bertran y posà’s damunt lo cap de la filla de Bertran. Y ella posà’s la mà al cap per veure lo que era: tocà lo pardal, lo qual bolà y se’n tornà a la teulada de l’Almodí. Cosa que donà que dir als miradors. Y glosaren, cascú a son propri juhí, que la relíquia del gloriós sent Vincent -la qual de present estava en la sua pròpia casa, al carrer de la Mar y estava ab contentió entre·ls frares y capellans y la ciutat-, sobre de qui havia de ser dita relíquia de la ciutat y que la havien posada en poder de capellans, que eren significats per lo rector, y frares que eren significats per la filla de Bertran, lo qual valia molt als frares. Y que per llevar de contentió se n’havia tornat a l’Almodí, que és la ciutat, y se havia posat en la seu, que per aquella casi tota Valèntia era significada y molts volien que allí la tornassen. Y açò o dix Ramires, un barber que estava al cantó de Sent Steve, y un criat de aquell, dit Michael, que o veren, sens altres molts que o havien vist. Y u contaren al doctor Gavaldó, a mosén Anthoni Ferràndiz y a mi, y a altres que allí estaven, beneficiats en Sent Martí.