El Libre de caça, un tractat de falconeria medieval

:: Marinela Garcia Sempere (dir.); Antoni Mas i Miralles; Carme Arronis i Llopis; Hèctor Càmara i Sempere, El Libre de caça. Estudi i edició d’un tractat de falconeria medieval, Alacant: IIFV; Barcelona: PAM, 2013 (Biblioteca Sanchis Guarner, 80), 374 p., il. ISBN 978-84-9883-622-6 ::

Edició d’un tractat de falconeria en català, anònim, conegut com a Libre de caça pel títol que es llegeix a la coberta del ms. 505 de la Biblioteca Històrica de la Universitat de València. Aquest còdex, copiat al final del segle XV o començament del XVI, és l’únic exemplar conservat, incomplet (falten els folis inicials i el text s’interromp al f. 95). No hi ha cap pista sobre el context en què es va redactar el llibre, que no conté al·lusions concretes a personatges o a fets històrics. El manuscrit va ingressar a la BUHV de mans del bibliotecari Vicent Hernández Máñez (mitjan s. XIX); no hi ha res que el relacioni amb la biblioteca del duc de Calàbria, on els tractats de falconeria són ben presents.

En relació amb les mostres anteriors del gènere en català (vegeu-ne un inventari a Sciència.cat), el Libre de caça destaca per la seva llargada i complexitat i perquè l’ús d’algunes fonts l’insereix en la tradició peninsular. Entre les obres que l’anònim coneix hi ha el Livro de falcoaria de Pero Menino (c. 1345-1383), la traducció castellana de Pero López de Ayala (Libro de la caza de las aves, 1385-1386) i el Tractat per l’art de la caça anònim atribuït al rei Artús (s. XIV/XV). La detallada anàlisi de la llengua del manuscrit que acompanya l’edició revela trets dialectals del valencià meridional, al costat d’arcaismes i castellanismes, així com estrats lingüístics que remunten al segle XIV. El Libre de caça hauria estat redactat en una data indeterminada entre finals del XIV i la còpia de l’únic manuscrit conservat.

Item. Lo astor e lo esparver volen casar ab pochs cans e bons, e que ell los conega, e que no li’n mesclets de estranys, en especial quant lo començats a·faytar. E, si bons són los cans, a-n’i prou de dos o de tres. E, axí matex, no volen casar sinó ab hom qui·l ceva e conex, que, si·l lleva o llança a la caça persona que ell no conega, no y hirà, ans se rebuarà.