Un poema burlesc del segle XVIII (1)

Tot inventariant l’arxiu de l’antic Hospital de la Santa Creu, no és habitual, però tampoc rar, trobar materials d’interès literari. Fa unes setmanes, en una entrada sobre un lector primerenc del Tirant lo Blanc, posava exemples de documents referents a biblioteques antigues que s’hi troben. Avui insisteixo en l’interès del fons des del punt de vista de la filologia i ho faig amb un dels textos literaris que s’han conservat entre la documentació generada pel mateix hospital o que hi van entrar amb la paperassa d’alguna herència. Fins ara n’he localitzat mostres des del segle XV fins al XIX, manuscrites i impreses, de les quals he inclòs una breu notícia a l’inventari en línia de l’arxiu de l’Hospital; de les manuscrites, ja se’n pot trobar una descripció breu i actualitzada a MCEM. Entre els textos més antics hi ha un fragment d’un tractat desconegut sobre la Immaculada Concepció del XV -en curs d’edició i estudi-; sermonaris i apunts escolars de teologia, filosofia i medicina dels segles XVII-XIX; obres teatrals de temàtica religiosa i profana del XVIII; algun exemple de textos alquímics i profètics; discursos de l’Acadèmia de Bones Lletres (Josep de Bastero); relacions de successos i notícies dietarístiques; extractes d’autoritats diverses, oracions i poemes, amb els inevitables versos dels oficials de la casa, de vena poètica més aviat limitada, però no exempta d’interès, evidentment, com l’esborrany de poema de l’arxiver Sebastià Roger (m. 1623) sobre la missió i les funcions de l’Hospital.

Té més volada literària el poema burlesc setcentista, adscrit explícitament a la tradició vallfogonesca (“que·l temple m’estic prenent / en la fragua més que ardent / de l’insigne Vallfogona”), que començo a transcriure avui, 17 de març, dia de la poesia catalana a Internet, i acabaré en un altre apunt.

Author anonimus lectori innominato:

Amich Requiescat, sigas batlle de sac, regidor, aguatsil, sacristà, corredor d’orella o fasses la figura que més se ajústia a tos escaldums, que en això no m’i va ni m’i ve res, si unas impertinens seguidillas de part de llevant que me arràstran a mi, y jo a ellas, no me robassen lo temps que justament sacrifico a mas ocupacions, no permetrían aquestas desocupar-me per dar-te gust a tu, que tant te estimo trist com alegre, ple com vuit de tripa y ben guisat com mal cuit, perquè puc assegurar-te y fer-te un solemne jurament, si convé, que el ca[val] fi que predomina aquesta mal ensepada papeleta és divertir-me sens ofèndrer a Déu ni a tu, que ja, perquè més se desengàñia la tua mollera, la dirigesc al lector, sit quid sit, desconegut o incògnit, ocult o amagat o bé com vullas, de modo que si en alguna cosa de las pocas que, per no sobrar-me lo temps com a tu, he imprès en aquesta curta y llarga història te dónas nèciament per estabornit, busca qui·t retòrnia, que no ho farà pas la malbasia de la mia bodega, que tant sols queda reservada per ma honrada persona, a qui nostre [Señor] guarde molts anys. Corruche, als 40 del xandic de l’any miserable. Don Carlos de la Banguàrdia.

Lector, vale, y valdràs més
si sabs mirar per ta pell;
y si no prens mon consell,
dins poc temps no valdràs res.

Ecce hoc in speculo mea sit quam innoxia vita,
ut tua qualis sit noscere possis ita.

[1] Molt reverent massacot,
tristesa dels afligits,
mestre de cant dels musquits,
ventresca de matalot,
post salutem o, en un mot,
per no semblar desatent,
me alegraré sumament
que aquesta curta cansó
te tròbia en disposició
de cabal salut. Amén.

[2] Jo som aquell rusiñol
que canto ab suau melodia
des que trac a ple del dia
quatre bañas contra·l sol,
convertesc sense crisol
en alegre al trist dolor,
al plom més usat en or
y la xalivera en plata,
y lo qu·als demés los mata
an a mi·m dóna més cor.

[3] Ab tot som pobre y desert,
mes alabat sia Déu,
que més m’estimo eixa creu
que ser tingut per capvert.
Visc content ab un cubert
de multó, bou o ternera,
menjo·b furquilla y cullera
y xarrupo ab mon got rom;
per fin, cago com tothom
quant m’apreta la caguera.

[4] D’aquí trac la conseqüència
que, ningú mirant per mi,
en tot·obra tinc per fi
la pròpria conveniència.
Si·m dius ser eixa eloqüència
retòrica de soldat,
què vols que·t diga, gujat,
puitg, si no pas per activa,
a lo menos per passiva
penso que u has acertat?

[5] De mas pesadas faenas
qui·n demània per chritat,
li dic ab gran claredat
Déu li’n do dos mil dotzenas.
Més me consola en mas penas
lo que no a don Panxarut,
que, puitg mon Déu me ha volgut
provar per curs de abstinència,
no corro la contingència
de morir de plenitut.

[6] Si·t pensas, lector bajoc,
que treballo per mal any,
mens pel coll, perquè per guany
may mudo de llit ni lloc.
Me mantinc -y no fas poc-
entre Reus y Barcelona,
passejant cota y balona,
librea de mon estat,
y a tothom tinc ben pagat,
fins la mia majordona.

[7] No tinc plets ni pretencions
de hiziendas ni romerias
y passo los añs y dias
libre de confusions.
Y per dir-ho en breus rahons:
si ab mos rèddits y caudals
deguessen curar sos mals
los escrivas y advocats,
veurias en breu poblats
de pobres als hospitals.

[8] Ni temo que·m fassa gastos
algun lladre enmascarat,
perquè sab tot mon veïnat
no tinc més que quatre trastos.
Y ab aqueixos curs abastos
com no i ha què sarpejà,
què tondre ni raspallà,
tota la gent a porfia
l’à donada ab la mania
no tinc unglas per gratà.

[9] R.1 Ara dic, lector entès,
si se t’ajusta·quest nom:
qui viu més content al món?
Jo, que tant guany tant despès,
o tu, que tens los dinés
a mida del paladà
y tal que·ncara que ja
no tingas roña ni tiña,
siga per camp o campiña,
may te falta què gratà?

[10] Puitg tu, si menester és,
seràs en tota ta vida
de tu mateix homicida,
no·bstant sobrant-te diners.
Jo·m cac ab tots tos havers,
passetas, comoditats,
duros roms y escantellats,
si, entre minas de or y plata,
lo que·t sobra és lo que·t mata
y·t dóna tans trencacaps.

[11] Bé vius, però en què manera,
de quin modo y ab quin afan,
si tens més ossos que carn,
que semblas ja calavera?
No cagas ni tens caguera
perquè t’as imaginat
que don Din és milló plat
que culumins ni perdius.
Y si avuy per acàs rius,
demà ja estàs capficat.

[12] Si·t toco a tu, jo no u sé,
perquè jo parlo ab tothom,
mes crec que d’eixos pel món
n’i ha molts més d’un millé.
Ab tot, si·t toca el papé
y ets confrare, pren candela,
ni passis la menor pena
de qui·t canta las vritats
y·t planta aquestos pagats
de cap a cap de l’asquena.

[13] Y no m’i va ni m’i ve
en que·t coga o no la tiña
ni que·t serris de campiña
per dir-me lo que jo sé.
Que si no basta eix papé
ni·l bon crèdit que me abona,
protesto per ma balona
que·l temple m’estic prenent
en la fragua més que ardent
de l’insigne Vallfogona.

[14] R.2 Som home de rars sentirs:
crec, sí, en Déu y ab los sants tots,
però no crec ab bruxotes,
fullets ni vans esperits;
me ric d’aquells que, de nits,
obsèrvan lluna y estrellas,
de si fan no fan centellas
o són de vàrios colors;
y allò de saludadors
per mi són cuentos de vellas.

[15] Si has tu format el projecte
qu·ab títol de novelista,
de cortejant y estradista,
ets tingut per gran subjecte,
erras-t’i per mi el concepte;
y t’u diu qui t’o adivina,
puitg si·t creus a la bolina
ser ent(r)e·ls savis lo reitx,
no passaràs, segons veitg,
de ser cua de sardina.

[16] Y s’engana ta imprudència
a for de qui no·t coneix
y perquè vejas no és eix
el camí de la eloqüència,
te dic ab plena ciència,
cert judici y cor enter,
que lo més que podrà ser
arríbias acaudalar,
serà, si a tot estirar,
el títol de batchiller.

[17] Ets un baboya exquisit
si·t presums, lector nassut,
que·l nom de lletra o lletrut
en un sol mot està dit.
Per ma fe, ets poc esturdit,
per més que·n fassas figura,
posa’t dret y fes pustura,
y veuràs a molt poc rato
que, per tirar per barato,
has esgarrat la mesura.

[18] R.3 En assumtos de moral
dirigesc a mon prohisme
pel curs del probabilisme,
qu·és, per mi, camí real,
y·m ric d’aquell animal
que, fet un foll o un orat,
en tot predica pecat,
rigor, perills y emboscadas,
y entre dadas y tomadas,
ell és el més relaxat.

[19] Y·t desafio a camp ras,
sigas frau o sigas frare,
que per tu no giro cara
ni reculo peu atràs.
Y perquè vejas com vas
y dit punt quant tinc per ver,
per creure’l no he menester
altres demonstracions
que las generals rahons
y provas del vers postrer.

[20] Perquè diga’m, gran papàs,
qui vols escòltia tas veus?
Si predicas quant no creus
o a lo menos quant no fas,
de mi no u alcançaràs
fins que veja per enter
que·l que dius ho tens per ver
ab un tal desinterès
qu·entre tu y tots lo(s) demés
te’n pòrtias el lloc primer.

(Continuarà)