Els “bad-boy friars” de Vargas

:: Michael A. VARGAS, Taming a Brood of Vipers: Conflict and Change in Fourteenth-Century Dominican Convents, Leiden; Boston: Brill, 2011, viii + 350 p., il·l. ISBN 9789004203150. ::

Quan es parla de frares medievals indisciplinats, més aviat vénen al cap els franciscans, alguns al límit de la frontera entre l’ortodòxia i l’heterodòxia, que, en aquest sentit, han suscitat una abundant bibliografia. Sobta una mica, doncs, llegir un treball que no presenta l’altre gran orde mendicant, els dominics, sota el prisma habitual de models d’ortodòxia i alineament amb l’autoritat pontifícia, sinó que se centra en els seus conflictes i problemes interns de disciplina. De fet, el punt de partida de Taming a Brood of Vipers, de Michael A. Vargas, és la superació de l’esquema ternari sobre la pròpia història (orígens heroics / crisi del XIV / reformes modernes) que ha dominat en la historiografia dominicana. La discussió se centra en l’etapa central de l’esquema, un període fosc que els mateixos coetanis justificaven per causes alienes a l’orde, com a efecte de la pesta negra i la crisi socioeconòmica de mitjan XIV. A aquests factors externs, Vargas els oposa una aproximació basada en la teoria de les organitzacions, que ofereix un marc per analitzar les tensions que marquen l’evolució històrica de l’orde, aquí exemplificada amb el cas de la província dominicana d’Aragó durant els anys que van de la seva creació, el 1301, fins a l’inici del Cisma (1378). El material amb què l’autor treballa són bàsicament les actes capitulars de la província, una sèrie ben conservada -tot i les llacunes- en còpies tardanes, editades entre 1990 i 2005 per Robles Sierra i Gómez García a Escritos del Vedat. La limitació a aquesta tipologia documental explica segurament tant els encerts com les mancances del llibre. Alguns exemples: la riquesa de dades sobre nòmina i activitats dels frares, tractades informàticament a través d’una base de dades, permet fer interessants extrapolacions estadístiques que posen en dubte la teoria tradicional sobre els efectes de la crisi de mitjan segle en la població dominicana i delaten la gran capacitat de reclutament de l’orde; la informatització de les dades facilita les anàlisis sobre l’aparició i l’ús d’un determinat vocabulari en les actes, que l’autor interpreta a la llum de polítiques de les autoritats provincials. Per contra, l’eixutesa de les mateixes fonts impedeix, per exemple, fer un estudi més profund de la crisi sobre l’elecció de provincial de 1362 -aquí ventilada en poques línies a l’epíleg-, en què el papa va acabar imposant un candidat (Jaume Domènec) als elegits pels dos capítols enfrontats (Bernat Ermengol i Nicolau Eimeric), o sobre el paper que institucions i personatges externs a l’orde, especialment la Corona catalanoaragonesa, van jugar en les tensions internes de la província i en les activitats d’alguns dels seus frares més destacats, començant pel mateix Domènec, tan lligat al Cerimoniós i al provincial i després cardenal Nicolau Rossell.

Val a dir que l’entretingut llibre de Vargas, tot i apuntar les pressions que arribaven de l’exterior, se centra en el desenvolupament intern d’una organització en tensió perpètua entre dos models de valors que ja es manifesten en les disposicions dels primers mestres generals: un d’essencialista que remunta al discurs oficial sobre el fundador, sant Domènec, i un altre adreçat a consolidar la influència i el prestigi dels dominics, per exemple amb fitxatges de primera línia, concessió de privilegis i exempcions particulars que no podien deixar de suscitar conflictes amb altres grups dins del mateix orde. Una tensió, doncs, que venia de dalt i formava part de la mateixa naturalesa de l’orde (“Dominican culture accepted and encouraged this dicothomy”, p. 159). Que trenca, també, la imatge d’unitat que se n’ha donat, identificada amb el prototipus de dominic predicador i intel·lectual que, com ja indicaven les sàtires de l’època, no s’avenia sempre amb la realitat. Això, sumat a altres factors, com la pèrdua progressiva de control dels priors sobre les seves comunitats a favor de les autoritats superiors, es tradueix en els problemes d’indisciplina recollits a les actes (frau en l’elecció de càrrecs, baralles, mala conducta, furts, etc.). Segons Vargas, l’actitud dels “bad-boy friars” (p. 1), més que no episodis puntuals de conducta més o menys delictiva, és un reflex del malestar profund creat per les contradiccions de l’orde. Les autoritats, especialment durant el provincialat de Nicolau Rossell, hi van lluitar amb mesures disciplinàries contra aquella “viperarum progenies” (‘niu d’escurçons’) del títol de Vargas, que es va identificar amb els “joves”, però també amb la renovació d’un aparat retòric per enfortir el prestigi malmès de l’orde i limitar les ingerències de l’exterior, que no va dubtar a recuperar elements propis de la tradició monàstica, com el precepte d’obediència i la reclusió, allunyada de la característica mobilitat (“discursus”) dels mendicants.