L’antiga Universitat a Tortosa (1529-1824)

:: Enric Querol Coll, L’antiga Universitat a Tortosa (1529-1824), Tortosa: Antena Cultural Tortosa; Universitat Rovira i Virgili, 2013, 108 p., il. ISBN 9788469577790 ::

Qui des d’uns anys va seguint, per motius professionals, per simple curiositat o una mica de totes dues coses, els projectes i la bibliografia relacionats amb la història de la cultura baixmedieval i, sobretot, moderna de Tortosa impulsats des d’aquesta ciutat, constata la quantitat i la qualitat del conjunt en relació amb altres comarques del país. Res més lluny dels tòpics associats a una certa història local. Pel que fa a l’època moderna, Tortosa és, segurament, un dels nuclis des d’on es fa més per compensar el centralisme cultural barceloní a què ens hem acostumat. Perquè hi ha vida més enllà del cap i casal, i només s’ha de gratar un mica per trobar les arrels històriques i culturals que ho expliquen; en el cas tortosí, remunten a una important activitat econòmica des de la baixa edat mitjana, afavorida per una posició estratègica, a mig camí entre Barcelona i València, i un pes demogràfic relativament important. Una situació que es va reflectir en la riquesa i l’esplendor de la ciutat al segle XVI, oportunament recordats des de 1996 en una festa del Renaixement de celebració anual, que va anar acompanyada fins al 2007 d’uns col·loquis de caràcter més acadèmic que potser valdria la pena reprendre, vist que Tortosa, per mèrits artístics i literaris propis, s’ha convertit en la ciutat “renaixentista” per excel·lència del país; la festa, d’altra banda, és un exemple que la recuperació del passat cultural tortosí no és purament arqueològica, sinó que té ressò en iniciatives més generals en què no és difícil descobrir connotacions polítiques i culturals pròpies, no exemptes d’un cert caràcter reivindicatiu.

Sigui com sigui, sempre és un plaer llegir les noves publicacions referents a aquells anys daurats de la ciutat. L’última és una monografia del filòleg Enric Querol Coll sobre L’antiga Universitat a Tortosa (1529-1824). Querol es va donar a conèixer el 1999 amb l’imprescindible Tortosa, república literària (1475-1800). Catàleg biobibliogràfic d’escriptors i obres anònimes, que constituïa la presentació conjunta i gairebé exhaustiva d’una rica tradició cultural, la de la Tortosa moderna, considerada des d’un criteri d’inclusió generós quant als gèneres i la temàtica dels textos. Un inventari com aquest, és obvi que resulta una eina de treball tant per a estudis monogràfics sobre autors, obres o temes concrets, com ara els que el mateix Querol recollia el 2006 en els seus Estudis sobre cultura literària a Tortosa a l’Edat Moderna, com per a visions panoràmiques sobre una època, com la que havia presentat un any abans en col·laboració amb l’historiador de l’art Jacobo Vidal Franquet (Cultura i art a la Tortosa del Renaixement). De fet, els treballs de Querol se solen fonamentar en una recerca arxivística i bibliotecària prèvia sobre els materials de base, no limitada als fons de la seva ciutat, per bé que els seus temes d’investigació, fins ara i que jo sàpiga, són gairebé sempre tortosins. Aquest coneixement de primera mà de les fonts és constatable, per exemple, en l’anotació del llibre que ressenyo; en l’edició crítica, a quatre mans amb Josep Solervicens, dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (2011), sens dubte la millor obra literària en català del Cinc-cents; o, encara, en les descripcions de manuscrits de Tortosa i Ulldecona del segle XVI consultables a la base de dades Manuscrits Catalans de l’Edat Moderna des d’aquí.

L’última obra d’Enric Querol, L’antiga Universitat a Tortosa (1529-1824), és un recorregut per la història de l’ensenyament universitari a la ciutat fins als anys anteriors a l’exclaustració. L’autor adverteix d’entrada que entén el terme “Universitat” en sentit ampli, ja que la butlla pontifícia que permetia concedir graus no va arribar fins al 1534 i l’Estudi -o els Reials Col·legis, com se’l coneix- es va abolir el 1717, amb la resta d’universitats catalanes, en benefici de la nova Universitat de Cervera. Aquest criteri li permet superar els límits de la història institucional estricta i valorar, entre altres coses, la relació d’aquell centre amb d’altres que cobrien necessitats acadèmiques semblants, així com la producció intel·lectual i l’impacte social que va tenir en el context de la Corona d’Aragó. La Universitat de Tortosa neix com a col·legi conventual dels dominics fundat a instàncies de Baltasar Sorió (1457-1557), que reconvertí la casa de la lectoria de la seu per a ús d’un nou col·legi sota la invocació de Sant Domènec i Sant Jordi, aprovat per l’orde de predicadors el 1528 i ja en actiu el 1529. El 1544 es fundava el veí col·legi de Sant Maties i Sant Jaume, inicialment destinat a l’ensenyament dels nous conversos, de trajectòria estretament lligada a l’anterior, dirigit com estava pel rector de Sant Domènec. Com he dit, els Reials Col·legis tenien, des de 1534, facultat de concedir graus, que el 1600 es va ampliar als estudiants seglars, i el 1645 van obtenir el privilegi d’universitat reial, com a reconeixement al posicionament filipista de la ciutat durant la guerra. La història dels Reials Col·legis, després de l’abolició de les universitats catalanes, gira al voltant de l’esforç per mantenir els estudis i les rendes, recuperar la possibilitat d’oferir graus, mal que fos en nom de Cervera, en el context de la competència que suposaven les noves institucions de vocació pedagògica i amb currículums menys lligats a la tradició aristotèlica i tomista. Finalment, el 1824 els Reials Col·legis es van erigir en Seminari conciliar, integrat en la Universitat cerverina, per bé que els dominics hi van continuar les classes fins a l’exclaustració.

L’estudi de Querol se suma, doncs, als que han aparegut els últims anys sobre les universitats dites menors de la Corona d’Aragó, per exemple la Universitat Lul·liana de Palma o el Col·legi-Universitat de Gandia, sovint acusades d’oferir graus amb més facilitat que els grans centres, una hipòtesi que l’autor es resisteix a subscriure per a Tortosa i que, en tot cas, matisa amb un enfocament que de vegades es troba a faltar en altres llocs: l’inventari i anàlisi de la producció escrita del personal lligat a aquelles institucions com a una de les mesures de valoració de la incidència i el prestigi d’un centre en el seu context social i cultural. Les fitxes biobibliogràfiques i la identificació d’apunts escolars procedents dels Reials Col·legis són possibles mètodes de treball en aquesta línia.

Per acabar, només dir que un altre punt d’interès del llibre de Querol és haver cridat l’atenció sobre una obra poc coneguda, però fonamental per a la reconstrucció de la història dels Reials Col·legis: la Historia del principio, fundación, progreso y otras cosas del Colegio real de Santo Domingo y San Jorge de la ciudad de Tortosa, més coneguda com a Lumen domus, un manuscrit elaborat a la institució entre 1633 i principis del XIX, que va passar al Seminari de Tortosa, va sortir de la ciutat arran de les campanyes de salvament d’arxius i biblioteques endegades per la Generalitat durant la guerra civil i actualment forma part de la secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya; la continuació del Lumen domus a partir de 1806 es conserva a l’Arxiu Capitular de Tortosa. Aquestes obres s’integren en la tradició de les històries de convents i col·legis que es documenten a partir del XVI; les més conegudes són les del dominics, com el Lumen domus de Santa Caterina de Barcelona, i les dels jesuïtes, per exemple la història del col·legi de Betlem de Barcelona, a cura de Pere Gil i altres autors, o les dels col·legis de Girona, Perpinyà o la mateixa Tortosa. Limitant-nos als dominics, són un exemple de la centralitat que la reflexió sobre els estudis i els autors propis té en la bibliografia de l’orde des de l’edat mitjana i que, sense anar gaire lluny, troba en la segona part del De viris illustribus provinciae Aragoniae ordinis praedicatorum, del citat Sorió, una mostra significativa.