:: Stephen Greenblatt, The Swerve: How the World Became Modern, Nova York; Londres: W. W. Norton & Company, 2011, 356 p., il. ISBN 978-0-393-06447-6. [N’hi ha traducció castellana: El giro: De cómo un manuscrito olvidado contribuyó a crear el mundo moderno, Barcelona: Crítica, 2012] ::
Un llibre viatger en l’espai i el temps, aquest. Comença amb una expedició germànica de Poggio Bracciolini, humanista i scriptor apostòlic que s’ha quedat sense feina arran del concili de Constança i visita monestirs a la cerca de manuscrits de clàssics introbables que, copiats en la seva bella cal·ligrafia o per l’escrivà de torn, faran les delícies dels seus amics italians. Som a l’any 1417 i, en una de les seves ràtzies monàstiques, potser a Fulda, Poggio descobreix un exemplar del De rerum natura de Lucreci, aleshores poca cosa més que un nom conegut a través de sant Jeroni i alguns florilegis. D’aquell manuscrit, que no era pas únic i que avui es dóna per perdut, en derivaran una cinquantena de còpies que, amb les edicions del XVI, asseguraran el retorn de Lucreci, per bé que en una discreta segona fila, al cànon clàssic que es va mantenir a l’escola fins ben entrat el segle XX.
Stephen Greenblatt combina la història de la troballa accidental de Poggio amb la biografia de l’humanista i, en un viatge a través dels segles, amb l’exposició del contingut i la interpretació del poema filosòfic de Lucreci a la llum de les bases del pensament d’Epicur, l’atomisme i l’hedonisme. Pel camí hi trobem de tot: la biblioteca d’Alexandria i els enfrontaments entre cristians i pagans, amb la dramàtica fi d’Hipàcia; la Villa dei Papiri d’Herculà, sepultada per les cendres del Vesuvi, on es van identificar fragments de Lucreci; la tasca pacient dels amanuenses medievals ignorants de l’esperit profundament contrari al cristianisme del De rerum natura… Una història, la d’aquest poema, que Greenblatt descriu en el seu assaig com a plena d’accidents fruit de l’atzar, a la manera dels girs sobtats dels àtoms (“declinatio” i “clinamen” en Lucreci, “swerve” en Greenblatt) que, segons el materialisme epicuri, conformen els processos de creació i destrucció de la matèria única de què es compon l’univers físic i espiritual. En la hipòtesi de l’autor, el nucli revolucionari de Lucreci penetrarà i modificarà la cultura occidental moderna gràcies al descobriment casual de Poggio, i l’empremta del seu poema es farà present a partir d’aquest moment -sovint d’esquitllentes, per por a la censura i la persecució- en el millor de la nostra història cultural, de Botticelli (La Primavera) a Darwin, passant per Montaigne, Galileu o Giordano Bruno.
I és aquí on el llibre de Greenblatt aixeca polseguera. El reconeixement ha estat immediat: acumula premis importants (Pulitzer i National Book Award als Estats Units) i s’ha convertit en un èxit de vendes considerable, tenint en compte que es tracta d’un assaig d’un nivell notable d’erudició, camuflada amb una capacitat divulgativa igualment destacable. La reacció acadèmica, sobretot als Estats Units, tampoc no s’ha fet esperar, expressada en opinions aïrades en fòrums i blogs contra les preteses trampes de l’autor, que, per cert, forma part del gremi -és professor d’Humanitats a la Universitat de Harvard i se’l considera un representant conspicu del new historicism. Naturalment, els medievalistes no li perdonen l’alegria amb què salta del tàndem Epicur-Lucreci als humanistes italians i la modernitat, i, per tant, renova els tòpics sobre la foscor medieval. Compareu, per exemple, les seves descripcions dels tristos escriptoris monàstics -la tècnica del palimpsest s’hi explica amb una certa tendenciositat-, amb els aires de modernor amb què presenta les biblioteques públiques antigues i renaixentistes. Els historiadors de la filosofia li retreuen el traç gruixut amb què dibuixa el panorama filosòfic occidental, amb l’epicureisme presentat com a pensament modern i alternatiu al cristianisme o qualsevol ideologia religiosa, obviant la importància d’altres moviments al llarg de la història com el neoplatonisme o l’estoïcisme; és recomanable, en aquest sentit, la ressenya que li dedica John Monfasani, autor, entre d’altres obres, d’una monografia força interessant sobre un personatge inclassificable com Fernando de Córdoba. Sobretot s’acusa Greenblatt de no demostrar de manera clara la seva hipòtesi central, és a dir, el paper renovador que el redescobriment del De rerum natura hauria tingut en la cultura moderna, ja que ni la transmissió textual ni la presència d’aquest autor en la producció escrita posterior no semblen corroborar el suposat viratge provocat per la seva lectura.
La polèmica al voltant del llibre, com sol passar, és interessant pels nous materials i punts de vista que aporta, però resulta un pèl fora de lloc. Greenblatt escriu un assaig dissenyat per a un públic ampli, això sí, amb un cert nivell cultural, no pas una monografia acadèmica, encara que va acompanyat dels aparats propis d’aquesta tradició (notes i bibliografia… en apèndix i sense crides, per no espantar el lector no especialitzat). No deixa de tenir gràcia l’esverament amb què algun acadèmic reacciona davant de la ingerència d’un col·lega en el camp tan perillós com desitjable del best-seller de no ficció, del qual The Swerve és un exemple de gran qualitat. D’altres, en canvi, s’ho prenen amb bon humor, començant pel mateix Greenblatt, que contesta la ressenya de Monfasani amb una professió de fe en el pare fundador Jacob Burckhardt que ben pocs farien de forma tan explícita:
I plead guilty to the Burckhardtianism of which John Monfasani accuses me. That is, I am of the devil’s party that believes that something significant happened in the Renaissance.
:: Stephen Greenblatt, The Swerve: How the World Became Modern, Nova York; Londres: W. W. Norton & Company, 2011, 356 p., il. ISBN 978-0-393-06447-6. [N’hi ha traducció castellana: El giro: De cómo un manuscrito olvidado contribuyó a crear el mundo moderno, Barcelona: Crítica, 2012] ::
Vademècum 