Un Panorama crític de la literatura catalana medieval i moderna

:: Albert Hauf (dir.), Panorama crític de la literatura catalana, I-II: Edat mitjana, Barcelona: Vicens Vives, 2010-2011, 464 + 536 p. || Albert Rossich (dir.), Panorama crític de la literatura catalana, III: Edat moderna, Barcelona: Vicens Vives, 2011, 602 p. ::

Entre 2010 i 2011 es van publicar els tres volums del Panorama crític de la literatura catalana dedicats a la “part antiga”, és a dir, des dels orígens fins al segle XVIII. S’integren en un projecte ambiciós de síntesi, en sis volums, de la investigació recent sobre la tradició literària catalana, que té el referent més conegut en la Historia y crítica de la literatura española dirigida per Francisco Rico. Com aquesta, consisteix en una selecció ordenada de textos que han marcat tendència o són simptomàtics de les línies d’investigació actuals més esteses sobre els grans temes de la literatura catalana. No som davant d’una història de la literatura pròpiament dita, doncs, sinó d’una àmplia mostra antològica d’una tradició crítica. Una iniciativa que ens situa allà on som i ens permet comprovar què queda per fer, que té una “funció de suplència mentre no apareguin nous manuals que ampliïn i superin la visió que avui podem donar de la nostra literatura” (“Presentació”).

Dels tres volums indicats del Panorama, ateses les singularitats de la tradició literària catalana des del segle XIX i la seva traducció en els itineraris acadèmics -ja que es manifesta una voluntat de mantenir un cànon finalment instal·lat en els “limitats plans d’estudis literaris de les nostres universitats” (I, p. 27)- , l’edat mitjana s’endú la part més extensa. Els volums I i II li són dedicats, sota la direcció d’Albert Hauf, que els precedeix d’un estudi sobre la introducció i la periodització de la literatura catalana en els plans d’estudis oficials. El primer volum, “dels orígens a principis del segle XV”, conté apartats sobre els trobadors, Ramon Llull, historiografia, Francesc Eiximenis, Vicent Ferrer, Bernat Metge, Anselm Turmeda i els precedents de Marc. El segon volum se centra en el segle XV: Ausiàs Marc, narrativa catalana medieval en vers, Curial e Güelfa, Tirant lo Blanc, Jaume Roig, Isabel de Villena, Joan Roís de Corella i la literatura valenciana de la segona meitat del XV, poesia contemporània i posterior a Marc. El volum III, sobre l’edat moderna, és dirigit pel coordinador general del Panorama, Albert Rossich, que l’encapçala amb una introducció sobre la formació, generalització i crisi del concepte de “decadència” i les alternatives al seu ús. Conté apartats referents als temes següents: renaixement, poesia del cinc-cents, Pere Serafí, prosa i teatre del renaixement, barroc, poesia, teatre i prosa del barroc, Francesc Vicent Garcia, Francesc Fontanella, rococó i il·luminisme, poesia i prosa del rococó i l’il·luminisme, teatre i Joan Ramis.

La “Presentació” de cada volum tracta dues qüestions bàsiques que inevitablement es plantegen en un projecte d’aquestes característiques: què és literatura -aquí reduïda al concepte força vague, quan es parla de la producció anterior al XIX, d’obra de creació- i què és literatura catalana -entesa com a escrita en aquesta llengua, sempre tenint en compte un context de coexistència amb altres llengües que influeixen en la tradició literària pròpia, especialment el llatí, l’occità i el castellà. Per bé que hi ha un acord en la formulació teòrica d’aquesta doble problemàtica, la resposta pràctica que se li dóna és diversa i de ben segur no satisfarà tothom. És un dels riscos inherents a qualsevol projecte relacionat amb la història de la literatura anterior al romanticisme.

No entro en la qüestió de les llengües. Només constatar que des de fa anys la presència dels trobadors catalans en les històries de la literatura ja no suposa cap problema; que el llatí no hi és potser perquè la nostra tradició bibliogràfica presenta força buits, i el castellà… bé,  continua sent dificil separar el debat literari de l’identitari, i els plans d’estudis universitaris són el que són.

Les conseqüències que comporta un concepte de literatura restringit a l’obra de creació són irregulars al llarg dels tres volums. De vegades, el possible conflicte es resol feliçment, com el cas de Llull, que des de fa anys compta amb una important línia interpretativa que considera l’anàlisi dels recursos literaris i retòrics de l’obra del beat a la llum de l’evolució de l’Art, a la qual estan sotmesos. En el cas extrem, s’opta pel silenci: el Panorama no conté cap apartat sobre un personatge com Arnau de Vilanova o -“el retall més díficil” (I, p. 27)- sobre la rica tipologia de les traduccions medievals, des de les més literals fins a les que s’apropen a l’obra de creació estricta, passant per les que utilitzen tècniques pròpies de les compilacions. D’altres gèneres i autors reben una consideració desigual. Per exemple, la historiografia. Als volums medievals, el concepte d’”intencionalitat política” permet recuperar un conjunt d’anàlisis molt interessants sobre les característiques literàries i ideològiques de les cròniques de Jaume I, Desclot, Muntaner i Pere III. Ara bé, les quatre “perles” hi apareixen aïllades del context historiogràfic en què neixen i es transmeten, on conviuen els antics annals i les genealogies, les cròniques generals i les compilacions deutores de la cronística universal, per no parlar dels nous gèneres que emergeixen o es consoliden al XV (un segle sense historiografia!?). Tant o més que l’escassetat d’estudis, en aquesta decisió probablement ha pesat el criteri general de reduir-se a la bibliografia interpretativa i prescindir dels inventaris i els estudis de caràcter descriptiu. La situació és encara més greu al capítol modern: la historiografia no hi té veu pròpia i pateix, un cop més, les conseqüències de ser un gènere de frontera entre filòlegs i historiadors, poc literari per als uns, massa retòric per als altres, encara que hi ha qui reivindica la necessitat d’aproximacions que impliquin metodològicament els dos gremis (III, p. 282). Val a dir que els textos hi són, en català, castellà o llatí, i també un cert gruix de bibliografia al seu voltant. No sé si ens podem permetre prescindir-ne -o d’un altre cas paral·lel, com la literatura devota i espiritual coetània en aquestes tres llengües. És una llàstima, perquè la investigació sobre la producció escrita de l’edat moderna, malgrat el creixement espectacular de les últimes dècades -vegeu els apartats sobre Fontanella o Ramis del Panorama-, continua arrossegant sorprenentment un problema de nom i d’estatus; el discurs repetitiu sobre la necessitat de proscriure el terme “decadència” o les discussions teòriques al voltant de les etiquetes internacionals que el substitueixen (“manierisme”, “rococó”, “il·luminisme”…) potser hi ocupen un lloc massa important quan hi ha tanta feina de base a fer amb autors i textos tot just inventariats.

Addenda

Vegeu M. Toldrà, “Hauf, Albert (dir.) (2010): Panorama crític de la literatura catalana. Volum I […] Volum II […] / Rossich, Albert (dir.) (2011): Panorama crític de la literatura catalana. Volum III […]”, Estudis Romànics, 36 (2014), p. 586-589. [Accés]