D’allà d’on vénen els tigres

:: Jean-Marie Blas de Roblès, Là où les tigres sont chez eux. Roman, París: Éditions J’ai lu, 2010 (1a ed. de 2008), 892 p. [N’hi ha traducció castellana d’Ana Nuño: Donde viven los tigres, Barcelona: Duomo, 2012] ::

A la manera d’Eléazard:

GOETHE: “Ningú no camina impunement sota les palmeres, i segur que el pensament canvia en un país d’elefants i tigres” (“Es wandelt niemand ungestraft unter Palmen, und die Gesinnungen ändern sich gewiß in einem Lande, wo Elefanten und Tiger zu Hause sind”; Les afinitats electives, II, 7, traducció de Carme Gala).

BLAKE: “Tigre! Tigre! Foc brunyit / en les selves de la nit, / ¿quin immortal ull o mà / tan bell i fer t’emmarcà?” (“Tiger, tiger, burning bright / In the forests of the night, / What immortal hand or eye / Could frame thy fearful symmetry?”; Cançons d’innocència i d’experiència, traducció d’Antoni Turull).

BRASIL: Corrupció política i arribistes enriquits amb l’especulació urbanística; la misèria i la solidaritat de les faveles; pescadors que malviuen de les sortides al mar i les feines per a turistes avorrits que fugen de les rutes habituals; un poble indígena sense contactes amb l’home blanc, però guiat per un xaman que recita oracions en llatí; cultes sincrètics en què les experiències extàtiques anul·len l’individu i els seus mals, però tenen data de caducitat. Era impossible que els personatges desarrelats de la novel·la de Jean-Marie Blas de Roblès sortissin immunes d’un país on encara hi ha racons sense explorar.

NOVEL·LA RIU: Una biografia del jesuïta polígraf del sis-cents Athanasius Kircher, suposadament escrita pel seu deixeble Caspar Schott; els maldecaps del seu editor, Eléazard von Wogau, corresponsal francès al Brasil modern; una expedició paleontològica perduda al Mato Grosso, dirigida per Elaine, l’exdona del periodista; les ànsies d’autenticitat de Moéma, la filla toxicòmana d’Eléazard i Elaine; el particular sentit de la justícia de Nelson, un noi impedit de les faveles… Trames que podrien semblar paral·leles, però que acaben confluint a través dels segles i els espais en un discurs construït amb una simetria impecable i un sentit del ritme de vegades trepidant.

KIRCHER: Incapaç ell mateix d’actuar, Eléazard cova un ressentiment inexplicable cap al protagonista de la biografia que edita. L’exasperen l’erudició fora mida i els invents sovint inútils de Kircher. El traeix el seu enfocament presentista: què va aportar realment el jesuïta al progrés de la humanitat? L’home es vantava d’haver desxifrat els jeroglífics egipcis, però ara sabem que va ser Champollion qui va marcar el camí correcte. Tants d’esforços malaguanyats. Al capdavall, però, tot és qüestió de perspectiva. El mateix Kircher no estalviava les crítiques a l’Art de Ramon Llull com a sistema de pensament, que considerava inútil i enrevessat, però era per oposar-li un sistema propi. En la seva cerca de sentit, el Kircher de Blas de Roblès reconstrueix -a base de lectures pròpies i de relats i objectes que li arriben dels col·legues missioners- una filosofia originària tan o més al·lucinada, que remunta a Noè i els seus fills i incorpora la redescoberta de l’enyorada llengua adàmica perduda amb la Torre de Babel.