Cròniques d’Espanya, de Pere Miquel Carbonell

El notari, escrivà i arxiver reial Pere Miquel Carbonell treballa entre 1495 i 1513 en unes Cròniques d’Espanya (o de Catalunya), una història de la Corona d’Aragó des dels orígens fins a l’època de l’autor. El primer llibre s’obre amb un pròleg i narra els orígens del país, la història dels reis gots, els de Castella-Lleó, Navarra i Aragó, comtes de Barcelona i comtes-reis fins a Alfons III. Els llibres II-VI contenen els regnats de Pere III, els seus fills, el Magnànim i Joan II (guerra civil), i textos diversos. L’autor es nega a historiar el regnat del seu coetani Ferran II, que queda en mans dels cronistes àulics de formació humanística. L’estructura de les Cròniques és de vegades caòtica i presenta salts temporals, atribuïbles en part a l’estat de l’exemplar que serví de base a l’edició, però també a la poca cura dels impressors. Carbonell, tot i que considerava l’obra enllestida, hi afegí fulls en blanc per a futures addicions; hi volia incloure arbres genealògics -a l’estil dels que acompanyaven les genealogies dels reis de Navarra i Aragó i dels comtes de Barcelona, escrites pels dominics Bernat Gui i Jaume Domènec, copiades i completades per l’arxiver Jaume Garcia i per ell mateix-, finalment substituïts a l’edició per simples llistes de noms.

Els dos grans models d’història general del país que la tradició ofereix a Carbonell són la Crònica de Sant Joan de la Penya (mitjan XIV), que utilitzava en un exemplar de l’Arxiu reial actualment conservat a Madrid, i les Històries e conquestes de Pere Tomic, acabades el 1438 i editades per primer cop el 1495. Es decanta per la primera, redactada sota el control de Pere el Cerimoniós, caracteritzada per una lectura reialista del decurs històric enfront de la nobiliària de Tomic. Entre les fonts secundàries hi ha Bernat Desclot, el Flos mundi -Carbonell coneixia i va anotar l’únic manuscrit medieval que ens n’ha arribat-,  les cròniques del Cerimoniós i els fills -Joan I i Martí I-, pel que fa a la tradició catalana; textos difosos per la impremta (la Crónica abreviada de Diego de Valera, cròniques universals italianes i alemanyes); Tomic compta per a la història moderna, però el seu relat dels orígens és rebatut amb l’autoritat de Jeroni Pau, inductor i revisor de les Cròniques fins a la seva prematura mort, en vint-i-dos capítols basats en fonts “aprovades” (historiadors i geògrafs clàssics recuperats per Joan Margarit o el mateix Pau, com Ptolemeu i Estrabó, o medievals com sant Isidor i Rodrigo Jiménez de Rada) i en l’anàlisi etimològica de base gramatical, confrontada amb la lectura dels originals; la nova historiografia italiana és representada per Antonio Beccadelli el Panormita, Flavio Biondo, Bartolomeo Facio i Bartolomeo Sacchi dit il Platina.

La redacció del manuscrit autògraf, perdut, és paral·lela a les activitats de Carbonell com a cap de l’Arxiu reial de Barcelona. La més habitual consisteix a fer cerques de documents per al rei i el seu aparat administratiu de confiança, en el qual hi ha amics de l’autor. Alguns d’aquests papers es retroben a les Cròniques, dotats explícitament del caràcter verídic que els atorga la condició notarial de Carbonell. Aquest obté del rei una ordre per la qual les Cròniques s’han de consultar a l’Arxiu, com la citada Crònica de Sant Joan de la Penya, cosa que li atorga un cert caràcter oficial; sabem que les Cròniques són objecte d’una cerca documental a l’Arxiu el 1522. Potser aquest interès explica la publicació de l’obra, “autèntica” per l’ordre reial que l’avala, l’autoritat que li confereix la institució en què s’ha redactat i la condició professional de l’autor.

S’ha afirmat sense proves que les Cròniques es van editar per primera vegada el 1536. Es conserven dos contractes de l’any 1545 per a l’edició que coneixem. Tot i que el colofó és datat el 1546, a la portada ja consta el 1547. A partir d’aquest moment l’obra, valorada com a testimoni de cròniques de difícil accés i per la seva base documental, serà tan elogiada com atacada pels capítols contra Tomic i les seves llegendes nobiliàries. Des de 1997 es pot consultar en l’edició que Agustí Alcoberro va preparar per a la col·lecció “Els Nostres Clàssics”.

(Reprodueixo parcialment i amb algunes addicions la notícia que vaig redactar per al catàleg El bisbe Margarit i la seva època, Girona: Fundació Caixa Girona, 2006, p. 73-75.)