Un fals del segle XVII sobre l’assassinat de Ramon Berenguer Cap d’Estopes

L’assassinat del comte Ramon Berenguer II, Cap d’Estopes, a la Perxa de l’Astor (Vallès Oriental), del qual ben aviat es va culpar el seu germà i probable bessó Berenguer Ramon II, conegut en conseqüència per la tradició com el Fratricida, és un d’aquells temes que travessa la nostra historiografia medieval i moderna en una cadena sense solució de continuïtat i que forma part amb ple dret del nostre llegendari històric. Un dels testimonis més curiosos que conec són les cobles que, si no m’erro, edito aquí per primera vegada. Formen part d’un manuscrit en prosa i vers de 26 folis, dedicat íntegrament a la llegenda del fratricidi. L’encapçalament de la primera secció podria ser també el títol de l’obreta: “Comença lo fet de la mort de lo comte Ramon Berenguer segon”, on es relata el tràgic esdeveniment pel qual Berenguer Ramon, “lo propi que Caín, mogut de un sperit endiablat contra son germà Abel”, va matar el seu bessó. Durant el sepeli a la catedral de Girona, “e com si lo Déu nostre senyor volgués fer-ne ús de sa greu bondat e santa justícia, allí féu un greu miracle que féu conèiser lo malvat crim comès per Berenguer Ramon contra son germà”, però abans de relatar-lo s’insereixen les cobles que transcric més avall, atribuïdes a un tal Llorenç Ribalta. A continuació trobem les següents seccions: “Comença la versió de lo que diuen llibres e pergamins antichs de la mort de lo comte Ramon Berenguer”, que inclou unes “Cobles que diuen de la mort per lo comte Ramon Berenguer lo Cap de Estopa” (inc.: “Per molt que lo crim se amague”) i “Comença lo fet de la mort de lo malvat Berenguer”, amb els episodis ben coneguts de l’expulsió de les seves terres, la pèrdua de la parla i la penitència i mort a Terra santa. En un colofó final es llegeix el nom de qui hauria estat l’autor d’aquesta petita compilació i la data en què la va acabar: “Feta per Ramon de Castellvell en lo any MCCCCLX del Senyor”.

El manuscrit és actualment il·localitzable; recentment n’he fet una descripció per a la base de dades MCEM a partir d’un microfilm conservat a la Biblioteca de Catalunya. El volum formava part de la biblioteca del napolità Enzo Ferrajoli (1913-1967), militar condecorat a la guerra civil espanyola i instal·lat a Barcelona, on es dedicava a la compravenda de llibres antics; havia fet un bon casament amb una Maristany i tenia contactes a les altes esferes. El nom de Ferrajoli va lligat a un dels robatoris més escandalosos de manuscrits i edicions antigues en temps del franquisme, perpetrat amb total impunitat a la catedral de Saragossa i amb la col·laboració de personal responsable de l’arxiu, pel qual l’italià va ser condemnat. Arran de l’estada a la presó de Torrero per aquest afer va coincidir i fer amistat amb Jordi Pujol, que hi havia ingressat el 1960 després dels fets del Palau, segons que relaten Josep M. Novoa i Jaume Reixach en la seva biografia no oficial de l’expresident. En un dossier sobre la causa reunit pel filòleg i bibliotecari Pere Bohigas, que hi va ser cridat com a pèrit, Pujol consta en una llista de testimonis de la defensa arran del recurs presentat per Ferrajoli contra la sentència. Els anys 50, l’italià ja havia estat implicat en la venda del mapa de Vinland, un suposat primer mapa d’Amèrica de mitjan segle XV, que va acabar a la Universitat de Yale el 1959. Recordo, encara, haver-lo vist relacionat en algun lloc amb la hipòtesi del peruà Luis Ulloa sobre l’origen català de Cristòfor Colom.

Casualitat o no, el cas és que la croniqueta sobre la mort del comte Ramon Berenguer que Ferrajoli tenia a la seva biblioteca i que pretén passar per una còpia de mitjan XV tampoc no és aigua clara. La seva cal·ligrafia suposadament medieval intriga en un primer moment, però no resisteix una segona anàlisi, malgrat l’esforç de l’autor per assimilar certs convencionalismes literaris i lingüístics -al costat, tot s’ha de dir, de variants morfològiques i lèxiques, castellanismes inclosos, impensables al XV-, imitar la lletra gòtica i reproduir la decoració dels còdexs quatrecentistes. Això últim resulta particularment interessant en el panorama de la literatura moderna en català perquè no ens trobem davant d’un cas com el del prolífic Joan Gaspar Roig i Jalpí (1624-1691), frare mínim que es va apuntar a la moda dels falsos cronicons i es va despenjar, ni més ni menys, que amb un magnífic Llibre de feyts d’armes de Catalunya, una crònica general escrita per ell mateix -sense dubte, la seva millor obra-, però atribuïda a un Bernat Boades històric documentat cap allà l’any 1420; Roig i Jalpí afirmava haver-ne trobat el manuscrit antic en unes golfes (MCEM 148), però en tan mal estat que s’havia vist obligat a copiar-lo i traduir-lo perquè no es perdés per sempre més. I en això estem: conservem les seves còpies i les que en deriven. En canvi, el nostre anònim va més enllà: crea l’obra i l’exemplar, un artefacte que pretén passar per original; és a dir, tracta l’obra literària com ho feien els falsificadors de diplomes i inscripcions. I de forma reiterada: va reincidir amb una Vida de lo gloriós sant Fructuós (MCEM 218), atribuïda a un Bernat Ribera, monjo de Ripoll, que escrivia el 1458 o el 1463, i una breu crònica del rei Martí I (MCEM 835) seguida d’una relació sobre l’incident del vectigal que enfrontà Ferran d’Antequera amb la ciutat de Barcelona, compilació feta a Poblet el 1426, copiada i decorada per un equip de monjos de qui reprodueix els noms.

No sabem res del falsari anònim, fins i tot la datació és discutible, encara que pel grau de castellanització de la llengua es pot situar al segle XVII. Tot són interrogants: treballava sol o en equip (amb un o més col·laboradors que es feien càrrec de l’ornamentació, per exemple)? Per a quina mena de públic o clientela forjava els seus falsos? Per ara us deixo amb les cobles sobre el fratricidi comtal:

Cobles contra lo malvat Berenguer Ramon

Déu, que tot o veu e mira,
confon sempre a qui mal fa;
e qui no·l vol scoltar,
cap envers lo infern lo tira.
Ell que res may ne confon,
ne va volguer castigar
al mal Berenguer Ramon.

No ets prou tu per fer justícia:
si·l matas, molt mal faràs
e tu més mal moriràs,
castigat per ta avarícia.
Sens seny aniràs pel món,
sols per ver-ne mal usat,
malvat Berenguer Ramon.

Si ton pare no·t volia
e a l’altre al regne deixaba,
segur és que bé pensaba
que mai a tu·t pertanyia,
puig ne farias afront
com ne poguesses regnar,
malvat Berenguer Ramon.

Per ta avarícia malvada
vas matar a ton germà,
mes Déu ya vol castigà
ta virtut ya menyspreada.
Ell te destina un malnom
que yamay te deixarà,
malvat Berenguer Ramon.

Com la fera maleïda
que, fingín-se bèstia mansa,
vers a la obella se atansa
per fer-li mortal ferida,
axís o feres, Neron,
degollant a ton germà,
maleit Berenguer Ramon.

Si ab Judas volts comparar,
pitxor que Judas vas ser:
ell a son mestre vengué,
pro tu as mort a ton germà.
Qui és més malvat: ell, que non
li era germà, o bé tu,
maleit Berenguer Ramon?

Déu à vist ton crim malvat
e per ton escarni etern
ab las penas de lo infern
as de passar castigat;
mes ans aniràs pel món
patín son e fam e set,
malvat Berenguer Ramon.

Lo diable, que ton fet mira,
cerca al com fer-te patir:
serà de un colp destruir
ton crudel cor ple de ira.
Tons fets tan malvats ne són
que nos menyspreuar [!],
maleit Berenguer Ramon.

Lo cor ne tens sense fel,
ton mirar ne llensa foch,
ton cos és ferm com lo roc
e ton anar de recel;
tas mans plenes de sang són
de lo pobre ton germà,
malvat Berenguer Ramon.

[E]ncar tindràs llarga vida
perquè assí més ne patexis,
e perquè més maleexis
aquella mortal ferida,
patiràs e ab ton afront
condol niràs a cercar,
malvat Berenguer Ramon.

Tot gent fugirà de tu
e foll e cego aniràs
perquè en tot lo món tindràs
qui·s vullga planye de tu.
E niràs per ton entorn
sufrint del malvat lo jou,
maleit Berenguer Ramon.

Per més que vajas an ombra
jamay te voldrà dexà
la imatge de ton germà,
que·t nirà seguint en sombra;
per a dar-te més mal nom
ell sens fi vers tu vindrà,
malvat Berenguer Ramon.

Com sol aniràs pels boscos
ell vers tu nirà seguín;
tu, foll, pensaràs fugí’n,
cercan sempre sitis foscos;
mes sa sombra a ton entorn
en foch lavors tornarà,
malvat Berenguer Ramon.

Tan en la llum com en sombra,
tan de dia com de nit,
sempre et veuràs perseguit
per aquella santa sombra.
Ton germà per tot lo món
ab sa destre et signarà,
malvat Berenguer Ramon.

Vés-te’n cap envers las feres
que allí és lo teu lloc melló,
no volem que un matadó
ne visca en las nostres terres.
Vés-te’n e que Déu te don
lo càstic que as merescut,
maleit Berenquer Ramon.

Per lo crim que vas fe un dia
anys e segles sufriràs,
fins que a la fi moriràs
després de ferma agonia.
Càstic sols de ton afront
serà que lo patiràs,
malvat Berenguer Ramon.

No seràs comte ni res,
puig de aquí al poble·t desterra:
si tornas vers a exa terra,
tots te deixarem malmès.
Vés cercan per ton entorn
un plany que no trovaràs,
malvat Berenguer Ramon.

Vés-te’n, doncs, ben lluny de naltres,
pro si massa te esperas
e no te’n vas ab las feras,
te trosejarem nosaltres.
Que et malexi tot lo món,
com te maleïm tots are,
malvat Berenguer Ramon!

Fi de las cobles contra lo malvat comte Berenguer Ramon, fetes per lo cantor e versaire Llorens Rivalta […].