El jardí de les paraules, de Pep Vila (Girona, 2001)

:: Pep VILA MEDINYÀ ::

Nota a la segona reimpressió

Sempre fa respecte i il·lusió que aparegui la reimpressió d’un llibre teu, com si tot recomencés a fruitar altra vegada. La primera edició és de l’any 2001 (El jardí de les paraules, Curbet, edicions de Girona). Em cal agrair al seu editor i amic el permís i les facilitats donades per reimprimir-lo tal com el va dissenyar i editar per primera vegada. També a Maria Toldrà per aixoplugar-lo a Vademècum, una capsa màgica oberta, plena de sabers i de curiositats, destinada a ésser portada sempre damunt, a ésser consultada molt sovint.

En un apèndix al llibre, hi publico un text afegit que per un tema d’edició puntual no es va poder inserir en aquella edició. Va sortir publicat posteriorment a la Revista de Girona (núm. 208 [2001], p. 107-110: «Recordant el penúltim record»).

Alguns lectors i amics m’han fet saber, al llarg d’aquests anys, que aquest era el meu llibre més personal i que, a parer seu, calia que hagués continuat per aquest camí molt ramificat on exploro alguns aspectes de la realitat, lectures, vivències, impressions, línies narratives, etc. Per damunt de tot hi havia, i encara hi ha, l’obstinat respecte per l’emoció estètica que ens confereix la paraula, el verb humà, sense el qual no podríem cantar les belleses i les malures d’aquest món. El seu valor no està en el que es diu, sovint gastat ja a la superfície pel seu ús, sinó en com es diu. ¿Com aconseguir la suggestió lírica dels mots, la seva riquesa proteica, aquella força plàstica inimitable gràcies a un esforç personal de disciplina? Fer passar la informació que a diari manegem a coneixement sensible és una tasca dura.

La paraula hauria de defugir dels aires quotidians corromputs, viure de la seva empenta i del seu atractiu per l’agudesa de la indagació. Emparaulem el món! Josep Carner té uns versos que fan: «Jo sé en el moll dels ossos / que el teu reialme ve». Reialme de la decrepitud personal, però també de la pèrdua de consciència de generacions catalanes, del fons de l’idioma comú, com si s’esfumés el món que hem viscut i el nostre destí. El català, si continuem badant, si no enfortim la cultura comuna, és ja material fungible.

Tot rellegint el llibret, hi he trobat un error imperdonable que no puc deixar d’assenyalar. A la pàgina 63 dic: «La llavor dels joves, un líquid pudent, “s’escampava com una espina que es clava”» (Gn 39,9). No sé d’on vaig treure que aquesta citació pertanyia al llibre bíblic del Gènesi. Malauradament, no puc rectificar el seu origen, perquè ja no guardo els meus apunts de fa vint-i-cinc anys des d’on ho vaig copiar.

Can Llagosta de Palol d’Onyar

Octubre de 2025