:: Pep VILA ::
No recordo, ara, qui va dir que el Rosselló fou abans francès per la sang que per la bandera. La francesització dels Comtats venia de lluny, no va pas començar l’endemà del Tractat dels Pirineus (1659). Per la frontera llenguadociana hi entraven mercaderies, modes, llibres, teatre, música, pintura, etc., dels quals, principalment, se’n beneficiaven les elits, l’aristocràcia, la burgesia emergent. Montpeller, Tolosa i París, per posar els noms d’unes ciutats, exercien una gran influència sobre la vida i els costums dels Comtats del Nord. Alguns pares de famílies nobles enviaven els seus fills a col·legis religiosos menats pels jesuïtes, a les universitats franceses nord enllà. Salvant totes les distàncies possibles, què en sabem del dia a dia de la Guerra del Francès, conflicte bèl·lic entre Espanya i el Primer Imperi Francès que s’inicià el 1808 amb l’entrada de les tropes napoleòniques i que conclogué el 1814? Els francesos van malviure/conviure amb nosaltres durant sis anys. Ben segur que, amb una minoria d’afrancesats i de col·laboradors, van portar novetats en el camp de la moda, el teatre, la música, la cuina… encara per avaluar.
Pel que sabem, la paraula billar prové del mot francès billard, derivat de bille ‘tronc polit, tac’, potser d’origen celta. El primer model de taula francès era de mitjan segle XV, encara que al segle XVII el joc sofreix una transformació. Cal dir que aquest esplai tenia també molta acceptació a Anglaterra. Charles Cotton (1630-1687) va publicar l’any 1674 The Compleat Gamester, en el qual figura el primer reglament conegut del billar anglès.
Lluís XIII, que fou un gran amant del joc, va permetre que aquest s’estengués entre determinats ambients socials. La primera sala pública de billar va obrir a París l’any 1610. Es conserva un gravat d’Antoine Trouvain (1694), en el qual es veu Lluís XIV jugant al billar, i un segon, «Louis XIV le retour d’une chasse pour trouver la Duchesse de Bourgogne en jouant au billard» (d’un gravat publicat per Bonnard, 1704; litografia a Henry René d’Allemagne, Sports et jeux d’adresse, París: Librairie Hachette, 1903).
La primera font, en català, que teníem sobre aquest joc era de 1803. El baró de Maldà era un aficionat al billar. En el seu llibre El Col·legi de la Bona Vida n’hi ha algunes referències: «Han pujat a veure lo billar, no sé si han jugat un poc, Maldà, Col·legi 91» (DCVB, s. v. billar). En un altre apunt d’octubre de 1797, sobre un casament a Sant Andreu, hi ha una visita a casa Les Garrigones: «Mossèn Domingo ha vist i seguit sa habitació, peces de primer i segon pis de la torre totes pintades, joc de billar, terrat…» (Galí 1954: 126).
L’historiador Albert Garcia Espuche, en el llibre Jocs, triquets i jugadors. Barcelona 1700 (2009), ja documenta la seva presència a Barcelona, en els anomenats triquets, cases de joc, portades per negociants o persones de diversos oficis que hi trobaven una segona ocupació, on es jugava, tot apostant, una mica de tot: escacs, billar i altres jocs de taula. Pel que fa al billar, la primera referència coneguda a Barcelona és de 1652. Garcia és del parer que el període «francès» de 1640-1652 devia afavorir el seu èxit, però no podem assegurar que aquest joc no hi fos implantat des de força abans.
El document de Perpinyà
Gràcies al document que avui aporto, conservat als Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals (ADPO, 1C 1539, de 1668), puc confirmar que l’any 1668 ja es jugava a billar en un triquet d’un carrer de Perpinyà no especificat. En aquest tipus d’establiment també s’hi podia apostar a daus, cartes, etc. Es jugava també en casals nobles, hostals, establiments militars, etc. Segons Pierre Vidal (1897-1900), un edicte molt reculat de l’any 1284, de Jaume I de Mallorca, ja prohibia al Rosselló els jocs de daus. Com arreu, les cases de joc, les públiques i les clandestines, eren molt esteses. Això no vol dir que la coneixença del joc de billar a Perpinyà no fos més antiga.
El text és escrit en català. Encara fins al 1700 la majoria de documents més o menys oficials ho són. En els cursos de paleografia que periòdicament organitzen els ADPO de Perpinyà, aquest text es divulga entre els alumnes, com una mostra de la lletra curialesca elegant, acurada, catalana, de mitjan segle XVII.
Acte retingut[1] a instàntia del procurador de Antoni Blanich sobre lo joch de la mesa (1668).
El document de 19 d’octubre de 1668 no deixa de ser una denúncia contra un promotor de cognom Ferrer (dit lo Negret) que facilitava el material a la «Casa del Triquet» de Perpinyà, alhora que també permetia jugar a dos individus, en Vilasacra i en Casanova, que no volien deixar-se identificar. Andreu March, procurador d’Antoni Blanich, negociant de la vila, en presència de testimonis, presenta una denúncia contra aquest tafurer que no sabem com va acabar. Es tracta d’un joc de taula, que es jugava en una casa, a peu del carrer, en el qual s’esmenta el taco i les boles. Era ja un joc d’interior. Com que llavors hi havia diverses modalitats de joc, no sabem ben bé quines eren les regles exactes.
Die 19 octobris 1668, Perpiniani.
Existint y personalment constituhit lo discret Andreu March, menor de dies, causídich de la present vila de Perpinyà, procurador d’Antoni Blanich, negociant de dita vila, com de sa procura consta en poder del notari devall scrit, als 6 de setembre pròxim passat en la Casa del Triquet dit de la vila, propri del reverent Antoni Asemar, preber de la iglésia major de Sant Joan de Perpinyà, en la qual habita de present Raphel Scrivà, ortolà de dita vila, lo qual March en dit nom ha requirit al scrivent devall scrit retingués acte com en una istàntia[2] de dita casa peana,[3] al entrant de l’ayra de dit triquet, en la qual se troba scita[4] una mesa que, segons se diu, és pròpria de Antoni Ferrer, dit lo Negret, en la qual s’és trobat jugaven a dita mesa talis Vilasacra y talis Casanova, als quals dit Marc los ha demanat diguessen llur propri nom y qui los havie donat bolas y tacos[5] per a jugar, dits Vilasacra y Casanova an recusat llur nom propri, solament an dit que lo dit Ferrer, dit lo Negret, qui asistia y se trobave present en dita istàntia y tenia a compte a dits jugadors, los havie donades boles y tacos per a jugar, de las quals coses sobredites dit March à requerit ne retingués acte.
Testes Guillermus Lafita, sombrarerius, Franciscus Bergon, brasserius, Perpiniani ambo, et Honoratus Geli, scriptor Perpiniani, qui vice, etc.
Bibliografia
DESPLANQUE, Émile, Les infâmes dans l’ancien droit roussillonnais [Les usuriers, les maisons de jeux, la prison et le bourreau, la prostitution et le proxénétisme], Perpinyà: imp. Ch. Latrobe, 1893. [Extret del Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales (1893), p. 437-521.]
GALI, Alexandre, Rafel d’Amat i de Cortada, El Col·legi de la Bona Vida, Barcelona: Selecta, 1954.
GALÍ, Alexandre, Rafel d’Amat i de Cortada, Baró de Maldà: l’escriptor, l’ambient, Barcelona: Aedos, 1954.
GARCIA ESPUCHE, Albert (dir.), Jocs, triquets i jugadors. Barcelona 1700, Barcelona: Ajuntament de Barcelona; Museu d’Història de la Ciutat, 2009 (La ciutat del Born. Barcelona 1700).
GARCIA ESPUCHE, Albert, La ciutat del Born, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2010 (3a ed.), p. 472-473.
LECHÉ, MARIN, La Maison académique. Contenant un recueil général de tous jeux divertissants pour se réjouir agréablement dans les bonnes compagnies, París: Robert de Nain, 1654.
VIDAL, Pierre, «Le jeu, la “tafureria” et sa clientèle [a Perpinyà]», Journal Commercial Illustré des P. O. (1897-1900), p. 222.
Notes
[1] «Retenir acte d’una cosa: guardar-ne acta o nota oficial escrita. “Del qual lo notari ne retinga acte”, Ordin. Univ. 1596, 83» (DCVB).
[2] Estança.
[3] A peu del carrer.
[4] Per «sita» ‘situada’? Lliçó de difícil interpretació.
[5] Castellanisme. «Vara de madera dura, pulimentada, como de metro y medio de largo, más gruesa por un extremo que por el otro y con la cual se impelen las bolas del billar y de los trucos» (DRAE).
Vademècum 