:: Pep VILA ::
De vegades els mercats d’ocasió, en els quals hi ha munts de llibres, fotografies, papers i postals, entre altres moltes andròmines, són un pou de sorpreses, sempre que tingueu la paciència de regirar les caixes, els arxivadors, els papers sobre les mantes esteses a terra, simplement. En un mercat que se celebra cada dissabte de l’any a Celrà (Gironès), a vuit quilòmetres de Girona, a peu de carretera, que no té res a envejar als “encants” de Barcelona, on hi para gent d’arreu, hi vam trobar fa un temps aquestes dues postals, collides amb un clip, que avui són objecte del comentari que aneu a llegir.
L’any 1923 (ara fa un segle) un català, possiblement de Barcelona, va visitar el Museu de Cluny a París —cal aplaudir-li la gosadia i l’interès. Des d’allí va enviar dues postals a una adreça de la mateixa ciutat, en les quals es mostren uns cinturons de castedat que conservava la institució, les reproduccions de les quals es podien comprar al mateix establiment. Per força les va haver de posar dintre d’un sobre (avui perdut), perquè soltes, donada la temàtica, mai no haurien arribat a la seva destinació. Les imatges són conegudes i citades en articles sobre aquesta temàtica. Una de les dues conserva al dors un text interessant sobre el valor que caldria donar a la fidelitat, a la gelosia, dins de la parella per no haver de recórrer a aquestes perversions. Potser un/a psicòleg/a de formació freudiana faria altres consideracions sucoses a la confessió, escrita d’una tirada, de l’home sorprès davant d’aquests objectes. Obviem, per si encara hi ha descendents, les dades personals de l’emissor i de la destinatària (la seva dona? una amiga?).
A la dona no se la pot tenir tancada
El tema del cinturó de castedat (cingulum castitatis) és controvertit, ha generat molta literatura. No hi ha proves documentals que aquests artefactes existissin abans del segle XV, encara que n’hi ha esments en un sentit metafòric o exhortatiu, com el fragment que publico d’un lai de Maria de França. La majoria de les peces existents a les vitrines d’algunes institucions són falsificades, sense contextualitzar. Passa igual amb les peces destinades a mostrar com es torturava, reproduccions que exhibeixen algunes institucions. Les primeres, teòricament, servien per tallar les infidelitats de les dones, perquè les filles arribessin verges al matrimoni, per salvaguardar el dret a l’exclusivitat sexual del marit sobre la dona i evitar la confusió de paternitat dels fills, per evitar violacions i raptes en moments convulsos. Al segle XIX, als Estats Units, venien uns dispositius mèdics per evitar la masturbació entre les nenes i adolescents, així com també per a les dones adultes. La braga de ferro no es podia portar gaires dies. El contacte amb el metall podia provocar ferides o hemorràgies, a més d’altres problemes sanitaris que tots us podeu imaginar. A més d’aquestes peces del Museu de Cluny, n’hi ha d’altres de conservades al Germanisches Nationalmuseum de Nuremberg i al British Museum de Londres.
No pretenc, en aquesta nota, historiar el tema. Encara que no tothom tingui confiança en els articles de la Viquipèdia, n’hi ha tres de publicats, en l’edició catalana, castellana i francesa (Ceinture de chasteté) que són científics i llegidors. Van acompanyats de bibliografia i de gravats. Hom reprodueix un gravat alemany satíric del segle XVI, acolorit, en el qual es mostra una dona que en porta un, tancat amb un candau. Va acompanyada del seu home gran i ric i d’un home jove, possiblement el seu amant. En dono també una variant, una nova nota de lectura. Estudiosos del tema asseguren que la lectura tradicional que se’n feia fins ara, d’aquest gravat, seria errònia. L’home de la dreta representaria el client d’una prostituta que acaba de pagar per uns serveis. A l’esquerra hi figura el bujarró. El client que té la clau del pany a la mà s’ha guanyat el dret de dormir amb la dona.
Hi ha, com he esbossat més amunt, un lai de Maria de França, una història d’amor, la de Guigemar, que explica la separació de dos amants en la societat cortesana del segle XII. L’home se’n va a les croades i la parella es jura amor etern. La dona es posa un cinturó de castedat que funciona amb una sivella, muntada sobre una peça de roba trenada que simbolitza la lleialtat dels amants. Vegeu-ne el fragment segons traducció de Joan Jubany, en una edició de Quaderns Crema (Maria de França 1991: 30).
Ell li lliura la camisa i li fa la promesa. Ella hi fa un nus tal que cap dona no el desfarà sense trencar-lo o bé tallar-lo. Després la hi torna. Ell la rep a condició que ella es comprometi a guardar-li fidelitat. Llavors li cenyeix un cinturó damunt la carn nua, l’hi estreny al voltant de la cintura i li prega que només estimi aquell que li’n pugui obrir la sivella sense fer ús de la força o el ganivet. Després la besa i les coses queden així.
La historiografia francesa és rica en notícies i arguments sobre aquesta temàtica, per exemple l’article «Ceinture de chasteté», a l’Encyclopédie. També hi diuen la seva Rabelais, Diderot, Voltaire i molts altres, etc. En l’actualitat hi ha cinturons de castedat moderns que es venen com a joguets eròtics.
Les dues postals
La que duu el número d’ordre 6.598 sota la clau que sembla moderna, a l’esquerra de la imatge, és d’origen desconegut. La fotografia és de l’any 1909. «Ceinture de chasteté (XVe siècle)». Aquesta postal és la que porta el text escrit. Es tracta d’un cercle de vellut amb una placa de ferro. L’oclusió està formada per un bec d’ivori unit per un pany a un cèrcol d’acer equipat amb un bastidor. El bec d’ivori, la corba del qual segueix la del pubis i s’hi adapta exactament, està buit amb una escletxa longitudinal per al pas de les secrecions naturals; el bastidor permet ajustar el cèrcol, que està cobert de vellut, a la cintura, per no fer mal als malucs, i es subjecta a l’osca desitjada girant la clau (Bonneau 1883). Una tradició apòcrifa explica que aquesta peça la va oferir Enric II a Caterina de Mèdici.
La segona peça, a la dreta, també sense contextualitzar, és de començaments del segle XVII. La postal duu aquesta llegenda: «Travail allemand ou italien (XVIIe siècle)» (Imp. Levy fils & Cie. Paris). Està formada per dues planxes de ferro forjat, gravades, damasquinades i cosides amb or, unides a la part inferior per una frontissa i a la part superior per un cinturó de ferro forjat i trencat. Al voltant de les plaques i del cinturó, hi ha forats per cosir els folres. La placa frontal té una obertura dentada allargada a l’extrem inferior; l’obertura de la posterior té forma de trèvol. Tots dos estan decorats amb mascarons i arabescs; a la part frontal també hi ha gravades les figures d’Adam i Eva (Bonneau 1883).
Tinc entès que, fa uns anys, la direcció del Musée National du Moyen Âge de París (Musée de Cluny) va fer enretirar dels expositors aquelles dues peces falsificades, mancades com eren del context històric pertinent.
Text que figura al dors de la primera postal
A n’Hermínia […] Barcelona
París, 15 febrer 1923
Videta meva: Aquesta postal representa un cinturó de castedat, un dels molts que·s guarda en museus de París.
Els marits que·s creien aixís guardar per força l’honor del seu matrimoni tancaben aquesta cintura ab clau damunt sa esposa i creien trobar-se segurs mentres ells estaben a la guerra. P’ro conten que desseguida hi ha haver que [sic] va inventar les claus falses i les senyores no trobaven pesada l’ausència del seu marit.
Si s’haguessin estimat ben bé no ho haurien necessitat, oi? Adeu. Teu […].
Bibliografia
BONNEAU, Alcide (1883): Les Cadenas et ceintures de chasteté, notice historique, París: Liseux.
CLASSEN, Albrecht (2007): The Medieval Chastity Belt: A Myth-Making Process, Palgrave Macmillan.
DINGWALL, Eric John (1931): The Girdle of Chastity: A Medico-Historical Study, London: Routledge and Sons.
LORENZONI, Piero (1994): Histoire secrète de la ceinture de chasteté, París: Zulma, Calmann-Lévy. [1a ed. italiana de 1989; traducció castellana, Barcelona: Martínez Roca, 1991, amb dibuixos i gravats.]
MARIA DE FRANÇA (1991): Lais, traducció de Joan Jubany, presentació de Jaume Vallcorba, Barcelona: Edicions dels Quaderns Crema.
Vademècum 