Antonieta o el triomf de la virtut empresarial (La fabricanta)

:: Maria TOLDRÀ ::

:: Dolors MONSERDÀ, La fabricanta, edició de Gemma Bartolí, introducció de M. Carme Mas, Barcelona: Editorial Barcino, 2022 (Imprescindibles, 4), 207+20 p., il. d’Enric Monserdà. ISBN 978-84-7226-907-1. ::

Publicada el 1904 per primera vegada i en edició revisada el 1908, La fabricanta de Dolors Monserdà descriu en paral·lel dos itineraris femenins, un en positiu (el de l’Antonieta Corominas) i un en negatiu (el de la Florentina Batlle), dos models de dona per a la seva època, si bé situats en un passat no gaire llunyà, el de la Barcelona de 1860 i 1870, és a dir, els anys de joventut de l’autora, que havia nascut el 1845. Aleshores Barcelona ja era una ciutat plenament industrial, amb una burgesia enriquida que es llançava de braços a l’especulació borsària i en començava a descobrir les conseqüències –Narcís Oller les novel·laria a La febre d’or (1890-1892), un títol ben present a La fabricanta–, però que encara tenia el seu imaginari fixat en un recent i idealitzat passat menestral. Entre aquests dos mons es mouen les protagonistes de La fabricanta, una novel·la que la crítica moderna ha relacionat amb el feminisme de l’autora. Hi poso una cursiva, perquè el concepte s’ha d’entendre en una perspectiva històrica. D’antuvi, perquè ens situa en el corrent conservador del moviment, menys popular que la línia més esquerranosa i progressista que domina al discurs i als mitjans actuals. Això té la seva gràcia perquè, venint d’on venim i, sobretot, havent llegit el que hem llegit, més d’un(a) es podria sorprendre si es començava veient en la Florentina i s’acabava trobant –ai!– en l’Antonieta, si més no si s’adequava fidelment al discurs socioeconòmic, moral i cultural que l’autora exposa obertament davant del lector, sense por a deixar ben clares les seves intencions.

El personatge positiu que representa l’Antonieta, la “fabricanta”, és el d’una dona que no es pot definir d’altra manera que amb un adjectiu avui tan vague com gastat com el d’emprenedora en l’àmbit econòmic i professional, que, en una de les escenes més memorables del llibre (capítol 8), reconverteix la nit de noces en una proposta de pla de negoci al qual el marit, fill de menestrals reciclat en obrer i passat a fabricant, no té altre remei que cedir, meravellat –i no serà la primera vegada– de la clarividència d’una dona que el salva de l’inevitable procés de proletarització a què estava condemnat sense saber-ho, ell, a qui feia mandra fer números després de la jornada laboral. I és que l’Antonieta, de l’escassa educació que li ha estat permesa per la seva condició de dona i per la seva extracció social, li n’ha quedat sobretot un interès per l’aritmètica que sabrà canalitzar a la feina –primer a la quadra del pis de dalt de casa amb els telers manuals, després a la fàbrica i amb l’arribada dels primers telers mecànics–, però també a l’entorn domèstic. De fet, l’escala de valors és la mateixa per als dos àmbits, perquè la moral cristiana no només conviu sinó que alimenta la del capital: l’estalvi i la frugalitat tenen sentit si són una inversió per fer créixer el negoci, i l’èxit empresarial es manifesta necessàriament amb una ostentació moderada davant de tercers –la casa nova, amb oratori inclòs, es construeix, ampliada, sobre l’antiga on hi havia hagut els primers telers, no als barris on els nous rics es feien la residència. Res sorprenent, després de llegir com l’enamorament de la jove Antonieta és perfectament compatible amb la seva eficaç argumentació –recurs a tercers inclòs– per convèncer de casar-s’hi un despistat Pere-Joan que encara enyora el poble i la primera xicota. Definitivament, l’Antonieta, si no l’ha llegit, és hereva indirecta de la Pamela de Richardson. Monserdà, però, li fa viure un drama personal que la corseca, que ella suporta amb la discreció habitual i que justifica que La fabricanta s’hagi considerat una novel·la feminista: l’amarga consciència de la manca de visibilitat de les seves capacitats i activitats professionals en l’entorn familiar masculí, especialment mesell a l’hora de reconèixer-les-hi, i en la societat en general. Val a dir que la narració en rescabala plenament l’heroïna. Perquè La fabricanta és també la història d’una magnífica i subtil venjança, virtuosament embolcallada de compassió cristiana i amor fraternal, que culmina novament en una escena d’alcova, ara amb una Antonieta exposant un pla de rescat financer davant del seu eternament sorprès marit.

En contrast permanent i augmentat a mesura que avancen els capítols, Monserdà ens presenta l’altra protagonista de la novel·la, la Florentina, cosina de l’Antonieta, i en descriu l’ascens social, acompanyat d’una decadència moral que la condemna als ulls de l’autora. Florentina, a qui també es destina un itinerari econòmic i ètic propi en el disseny de l’obra, opta per la via ràpida de l’enriquiment empenyent el marit, germà d’Antonieta i fabricant d’èxit, al camí errat de la Borsa i el diner fàcil –i qui més qui menys s’ha llegit La febre d’or, i el pobre Foix ja sap com acaben aquestes coses. El pecat de la bella Florentina és doble, perquè al moral s’afegeix el literari: la noia llegeix molt, cosa que no és dolenta, sembla, si és que no es té tendència a confondre vida i literatura, mal del qual Florentina pateix des de sempre, i si el pla de lectura no és el que Monserdà, que aquí actua com a prescriptora en negatiu, voldria per a les filles, a qui dedica la novel·la, i per a les dones en general; saltar dels romàntics a les novel·les «naturalistes» modernes no fa esperar res de bo, i el final del llibre deixa Florentina a punt d’estimbar-se.

No som l’Emma Bovary, venia a dir la Monserdà força anys abans que algú popularitzés precisament el contrari. Perquè no ens faci mal –repeteixo que hem llegit el que hem llegit, i dol veure castigada així una bona lectora de Balzac, Flaubert i Zola (p. 160)–, direm que la història de la Florentina no ha envellit bé, que sempre ens quedarà el magnífic retrat de la virtut empresarial, moral i, per què no, literària de l’Antonieta, amiga dels llibres de comptabilitat i dels inventaris de magatzem. Una virtut triomfant que paradoxalment acaba resultant tan o més estimulant que la melangiosa felicitat conjugal de la Delfina Foix i el seu oncle-marit artista-menestral amb què Oller tanca La febre d’or.