El Palau Major de Barcelona

:: Maria TOLDRÀ ::

:: Ramon J. PUJADES I BATALLER, Pedra i poder: el Palau Major de Barcelona, amb la col·laboració de Maria Toldrà en l’edició i la traducció dels textos, Barcelona: Museu d’Història de Barcelona, 2023 (Pòsits), 548 p., il. ISBN 978-84-9156-483-6. ::

Entre les activitats organitzades al voltant dels 80 anys del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), una de les destinades a tenir més transcendència per a la recerca històrica sobre la ciutat és la publicació de Pedra i poder: el Palau Major de Barcelona, una ambiciosa monografia sobre un conjunt arquitectònic ja documentat l’any 924, que durant onze segles ha acollit institucions de govern de la ciutat i el país, i, actualment, és una de les seus del MUHBA. El Museu ha assumit com a propis, doncs, l’encàrrec i la publicació d’una obra que, com s’afirma en la “Presentació” institucional del seu director, se situa plenament en el context del projecte de reforma en curs del MUHBA, amb una clara voluntat d’obertura i servei a la ciutadania.

Una aproximació pluridisciplinària al Palau Major

Abans de presentar el contingut de Pedra i poder, cal aturar-se en la breu “Introducció” de l’autor, l’historiador valencià Ramon J. Pujades i Bataller, antic arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i actualment cap del Departament de Col·leccions del MUHBA; Pujades és un bon coneixedor de la documentació catalanoaragonesa medieval, i autor de treballs sobre cartografia històrica i altres temes, especialment del celebrat Les cartes portolanes: la representació medieval d’una mar solcada (2007). En la “Introducció” es presenten dues qüestions prèvies necessàries per entendre el llibre que el lector té a les mans: la primera, el desconeixement general sobre la història del complex del Palau Major, explicable, entre altres motius, per la fragmentació administrativa entre institucions que ha patit des dels inicis de l’edat moderna, també per la manca d’una monografia que n’estudiï l’evolució històrica, tot i comptar amb importants aportacions documentals i estudis sectorials; la segona, els fonaments metodològics i les eines amb què s’ha elaborat el llibre. La brevetat d’aquests paràgrafs de la “Introducció” no pot amagar l’ambició de l’aproximació pluridisciplinària que l’ha presidit. En efecte, l’obra es construeix sobre tres tipus de documentació: les fonts textuals i gràfiques, i les estructures del Palau Major avui conservades o documentades per altres vies, i recorre a les tecnologies digitals per generar representacions que il·lustren, matisen i/o completen la informació proporcionada per les fonts. Comencem per aquest últim punt: un exemple, i alhora un dels resultats més atractius del llibre, també des d’un punt de vista didàctic, són els models que reprodueixen el conjunt palatí en diferents talls històrics (anys 1000, 1079, 1337, 1392, 1410 i 1582) i que es consulten ara en paper al final de cada capítol –properament seran accessibles al web del MUHBA. Aquests models, com la resta de plantes, alçats i altres figures, són particularment útils per a la lectura d’un text tan dens en informació, caracteritzat, com hem vist, per un discurs que imbrica diferents tipus de fonts en l’anàlisi, una opció metodològica que no sorprendrà el lector que conegui la producció científica de l’autor, que, d’altra banda, ha comptat amb el suport tècnic de membres de l’equip del MUHBA.

De fet, el discurs de Pedra i poder uneix la millor tradició positivista del segle XIX amb les tecnologies digitals del XXI. El fil conductor de bona part de les seves pàgines es construeix a partir de la juxtaposició i interpretació de les fonts en què es fonamenta l’argumentació, posades a disposició del lector a través de textos i imatges. Les seves afirmacions es basen en la lectura i la interpretació de documents textuals i gràfics, i d’elements arquitectònics i artístics conservats al mateix Palau Major, al fons del MUHBA i en altres institucions, o bé coneguts a través de fotografies, gravats i representacions antigues diverses. L’abundant il·lustració del volum no és gens gratuïta, doncs, com tampoc no ho és la presència de transcripcions documentals: més de 600 textos, redactats en català, llatí, castellà i portuguès en un arc cronològic que va del segle X al XIX; els criteris d’edició han tendit a l’homogeneïtzació per facilitar la lectura i confrontació d’uns documents de tipologies i dates tan diverses, i els llatins van acompanyats d’una traducció catalana. Els testimonis aportats per les fonts constitueixen les proves que justifiquen la interpretació de l’autor i que, naturalment, poden donar peu a ser discutida o completada a partir d’altres fonts, en un envit que l’autor proposa als lectors provinents de les diferents especialitats implicades en el contingut de Pedra i poder, en primer lloc la història i la història de l’art, però també la topografia urbana, la cartografia històrica, etc.

Estructura i contingut

Resumeixo ràpidament el contingut de l’obra, que es presenta dividida en nou capítols, dedicats als espais més representatius del Palau Major, cadascun ordenat en el seu interior a partir del discurs cronològic.

El primer capítol té un caràcter més panoràmic, ja que aborda l’evolució dels espais ocupats pel complex palatí des del segle X i la seva evolució des de l’antic Palau Comtal –que ja és citat en un document de l’any 924–, amb notícies sobre les restes preromàniques, l’adquisició de nous espais, objecte de disputa en alguns casos amb el bisbe i el capítol, i la formació de la Plaça del Palau Reial o del Rei.

El Palau Comtal romànic ocupa les pàgines del capítol segon, inclosa la seva gran sala noble, l’aula o cambra major romànica on es conservaven les cèlebres pintures murals sobre la conquesta de Mallorca.

Al capítol tercer s’analitzen les primeres estructures gòtiques del Palau Major: la nova cuina i, sobretot, la Capella Reial, dita primer de Santa Maria i després de Santa Àgata, amb les seves capelles; a destacar, en aquest capítol, els extensos apartats sobre les reformes impulsades en aquests espais de culte per Pere el Cerimoniós i pel conestable Pere de Portugal, i sobre els artistes que intervingueren en aquesta última (Jaume Huguet, Alfonso Rodríguez, Antoni Sureda, etc.).

El capítol quart versa sobre l’anomenat palau petit, el cos gòtic intermedi construït en temps de Jaume II, que va acollir l’apartament i l’Arxiu reials, més endavant fou ocupat parcialment per alguns espais del Palau de la Inquisició i finalment destruït arran de la Desamortització; aquí el punt de partida del discurs és una troballa documental recent: un nou exemplar del plànol de 1832 del conjunt palatí aixecat per Tomàs Soler i Ferrer i Joan Mas i Vila, que incorpora una extensa memòria explicativa –l’un i l’altra reproduïts al llibre– i que “permet reconstruir les parts del Palau Major desaparegudes a partir de 1837, entre elles el palau petit” (p. 212).

Al capítol cinquè es trobaran apartats sobre l’Arxiu del Racional i sobre les reformes del Cerimoniós a l’antiga aula romànica, amb especial atenció a l’encàrrec a l’escultor Aloi de Montbrai de formar una galeria d’estàtues de la dinastia dels comtes-reis.

El Tinell és el protagonista del capítol sisè, que s’ocupa, doncs, de la història de la construcció d’un dels espais més coneguts del Palau Major i de la seva funció com a espai d’exaltació de la Corona a través de les descripcions que les fonts antigues fan sobre les cerimònies que hi tenien lloc i els usos donats a la sala; l’autor hi argumenta que l’anomenat tron o cadira del rei Martí, avui a la catedral, seria “l’únic exemple supervivent de les cadires reials que un dia van poder ocupar temporalment el setial del Tinell” (p. 334), a partir de nova documentació i d’alguns elements ornamentals de la mateixa cadira.

El capítol setè tracta de la reforma d’un espai de l’antic complex episcopal adquirit per la Corona, el Palau de Santa Eulàlia, i del verger o jardí gòtic, de l’annexió de la Casa del Sagristà i la construcció de la Casa dels Capellans del Rei, la Casa de la Guarda-roba i la Casa de la Batllia General.

Les reformes del Palau al segle XV són objecte del capítol vuit: les nombroses actuacions i ampliacions del rei Martí, controlades pel monarca a través d’una rica documentació parcialment conservada, amb protagonisme del gran projecte de construcció del monestir palatí de les Santes Relíquies, inicialment en mans dels celestins i, ja en temps del Magnànim, dels mercedaris; els treballs de condicionament en temps de la reina Maria de Castella; i les intervencions, més de caràcter ornamental però igualment remarcables, del citat conestable Pere de Portugal, amb l’omnipresència de la seva divisa “Paine pour joie”, amb nombroses notícies documentals sobre els artistes i operaris que hi van intervenir.

Finalment, al capítol novè es constata que si bé l’absentisme reial, des del segle XV i sobretot a partir dels Àustria, va implicar la desatenció de les àrees residencials del Palau Major, aquest va mantenir el seu protagonisme en la vida social i política de la ciutat i el país com a seu d’algunes institucions reials tan importants com el Sant Ofici i l’Audiència, que van ocupar dos espais de l’antic complex: el Palau de la Inquisició i el Palau del Rei –denominació aquesta que no s’ha de confondre amb la més general de Palau Reial que tradicionalment s’ha donat al Palau Major, tot i que els seus orígens remunten a l’època comtal–; entre la documentació més destacable que s’aporta en aquest capítol hi ha la referent a la gran reforma renaixentista del Palau del Rei d’Antoni Carbonell i a la construcció del Palau del Lloctinent, a més d’una detallada descripció del Palau de la Inquisició de 1560 i d’informació sobre el plet que els inquisidors i les monges de Santa Clara van mantenir poc després de la guerra de Successió, arran del trasllat del convent al Palau Major.

El llibre es tanca amb un epíleg, la bibliografia, els crèdits fotogràfics i l’índex de noms de persona i llocs.