Cal·ligrafies gòtiques al tríptic dels sants metges de Canet d’Adri (1611)

L’any 2017, al llibret col·lectiu 12 mesos / 12 obres, editat l’any 2018 pel Museu d’Art de Girona, on dotze persones de diversos àmbits havien de comentar una peça del fons del Museu que els suggerís quelcom, em va tocar de tractar, a les pàgines 17-19 del volumet, el Tríptic dels sants metges de Canet d’Adri (Gironès), una obra d’inicis del segle XVI, guardada als magatzems, que provenia de l’església parroquial de Sant Vicenç de Canet d’Adri (Gironès), un temple d’origen romànic modificat al segle XVI. Sabem que l’any 1716, un segle després, Canet tenia 647 habitants. A l’entrada del poble, a la dreta de la carretera, on ara hi ha una capelleta amb la imatge de la Mare de Déu de Fàtima (per una peregrinació de 1951), hi hagué abans un oratori dedicat als sants Cosme i Damià, destruït durant la Guerra Civil.

Per la vista pastoral que l’any 1602 el bisbe Arévalo de Suazo (Segòvia?, segle XVI – Girona, 1611) va fer a l’esmentada església, sabem que al temple hi havia tres altars: el major, el de la Mare de Déu i el dels sants Cosme i Damià. Arévalo va morir a la ciutat de Girona de resultes d’una caiguda succeïda en una visita pastoral a Arenys de Mar. Fou enterrat a la catedral de Girona. L’any 1611, el papa Pau V va expedir una butlla a favor de la confraria dels sants Cosme i Damià, que fou emmarcada, traduïda al català, cal·ligrafiada en aquest tríptic que avui comentem. Pau V (Roma, 17 de setembre de 1550 – Roma, 28 de gener de 1621) va ser papa de l’Església catòlica entre 1605 i 1621. La fitxa tècnica de l’obra és: oli, tinta i paper / fusta, de mides 104 x 97 x 11,5 cm. Museu d’Art de Girona. Número de registre MDG 352, fons Bisbat de Girona. Aquest museu conserva una altra taula de retaule dels “sants metges”, d’autoria desconeguda, pintura al tremp sobre fusta del segle XVI.

Cosme i Damià foren dos famosos metges, germans bessons, altres diuen amics íntims, possiblement d’Aràbia, que moriren màrtirs en les persecucions de Dioclecià. Diverses esglésies d’Europa en posseeixen relíquies. A Roma van arribar a tenir més de deu esglésies sota el seu patronatge. Són invocats arreu contra la pesta i les malures. “A parteres y a prenyadas, / y a malalts quant vos demànan / socorreu tantes vegades / com de bon cor vos reclàman”, diu una estrofa dels goigs dels gloriosos metges, editats a Girona als segles XIX-XX per la llibreria d’Antonio Franquet. A Catalunya en posseïm nombrosos detalls iconogràfics, literaris, documentals. Vegeu, per exemple, el manuscrit 1191 de la Biblioteca de Catalunya, del segle XV, que conté als f. 37v-39 els Goixs dels gloriosos sanct Cosme y sanct Damià. Generalment el seu culte era promogut per grups de protomèdics, barbers, fidels aixoplugats en confraries que organitzaven actes de pietat i de devoció, desitjosos de trobar un ajut celestial per a les seves desgràcies en uns moments que la vida era molt més curta que no pas ara. Pel text sabem que aquesta confraria, sobre la qual no ens ha arribat documentació, admetia homes i dones. A les comarques gironines hi ha nombrosos pobles que tenen aquests sants metges com a patrons. L’església de Palamós conserva, per exemple, un retaule de 1579 amb el martiri dels sants metges i un llibre de la seva confraria (1703-1755).

En aquell treball, al qual remeto per altres circumstàncies, em va ser impossible, per motius d’espai, donar la transcripció del text d’aprovació de la confraria, ben segur escrit en llatí, que alguna persona afecta a l’organització, un mestre superior que els dirigia, va fer traduir al català, cal·ligrafiar en una elegant lletra gòtica que presenta dos cossos de composició. El cal·lígraf, en adonar-se potser que el text quedava massa atapeït, es va veure obligat a fer-la més menuda als darrers paràgrafs.

Es tracta d’una pintura sobre taula anònima, que forma una mena d’armariet, amb un teuladet triangular amb la imatge de l’Esperit Sant entre un cel de núvols. Tancat, mostra els retrats de quatre metges famosos (“médicos de fama”): Galè, Sòcrates, Dioscòrides i Baldo. En obrir-lo, veiem les figures a dreta i esquerra dels dos metges amb els seus atributs professionals. Al centre hi figura el text esmentat, que a la fi conserva la signatura de “Scipio Cobellutius” (Scipione Cobelluzzi [c. 1564-1626]), cardenal, bibliotecari i arxiver de la santa seu entre 1618 i 1626. Les fotografies que ho il·lustren pertanyen al treball que vaig publicar.

A més de la imatge dels dos sants, em vaig quedar enamorat de la lletra gòtica del retaule. Des de mitjan segle XV, els primers impressors alemanys imitaven les lletres gòtiques dels incunables. Els caràcters gòtics van subsistir a Alemanya fins a la segona Guerra Mundial. Hitler estava segur que, amb la seva victòria, l’alemany seria un dels idiomes oficials a Europa, però que aquests caràcters eren difícils d’entendre per als ciutadans de la resta del continent. Per aquest motiu va manar que les revistes i els periòdics alemanys que es llegien a l’estranger, en un primer pas, canviessin de lletra de “Frakturschrift” a “Normalschrift”. Després de 1945 encara s’associava la lletra gòtica al Tercer Reich i el seu ús es va recuperar a mitges (vegeu Juampe Ruiz, “La historia de la letra gótica en Alemania durante los años de Hitler”). Arreu d’Europa, però, al segle XVI molts alfabets van passar a ser compostos en itàliques o rodones. Com deia en una ocasió el medievalista italià Armando Petrucci, qualsevol canvi en els signes és un signe d’un canvi en el fons. Ignoro si la poca gent de Canet que sabia llegir podia entendre aquests caràcters punxeguts. No deixaven de ser un obstacle. Ben segur que en algun lloc, que no hem sabut trobar, hi deu haver el pergamí amb la butlla original llatina, el document notarial on es pacta amb el pintor l’execució i cal·ligrafia del tríptic. D’aquestes butlles ornades, n’hem vist algunes altres lligades a la devoció de la Verge del Roser. En aquests casos són pergamins més modestos, ornats amb unes sanefes de color. Cap, però, de tan original com aquesta dels sants metges.

També amb posterioritat a la sortida de l’esmentat treball, vaig poder comprar una fotografia d’època, dels anys 20 del segle passat, de Valentí Fargnoli Annetta (Barcelona, 1885 – Girona, 1944), que mostra com aquest tríptic, en mal estat de conservació, figurava penjat al ras, a la paret del seu oratori, avui destruït, o bé en una dels murs de l’església del poble, no sabem si permanentment o només durant la seva festivitat, l’últim cap de setmana del mes de setembre. Malauradament, l’Arxiu Municipal del poble no conserva documentació històrica d’aquesta advocació.

Durant els segles XV-XVI sorgeixen les primeres confraries de pietat privades, derivades dels nous corrents espirituals. És sabut que la majoria d’aquestes confraries religioses es reunien a l’església, oratori, capella, davant del seu altar, on practicaven diferents obres de pietat i de devoció (acollida de pobres, reconciliació d’enemics, etc.). La de Canet, que admetia homes i dones, donava indulgències a tots els confrares i confraresses que complissin amb els seus deures cristians, que visitessin la capella o l’oratori en determinades festivitats per fer-hi pregàries comunitàries. També fomentava la solidaritat i els vincles entre els seus membres, la caritat, el fet d’ajudar els malalts i impedits. Vetllava per enterrar els seus morts, per assistir a processons i actes organitzats per la parròquia, combatien les heretgies, etc. Calia també difondre el seu culte per tal d’aconseguir més adeptes i recursos. Ja durant el segle XIX els sants metges eren a Girona sants patrons de diversos col·lectius mèdics, farmacèutics i assistencials. L’església del Carme presumia de tenir una de les seves relíquies.

Paulus pp. V

Ad perpetuam rei memoriam

Havent-se congregada com havem entès en la isglésia parrochial de Canet d’Adri de la diòcesi de Gerona una pia confraria de faels cristians y cristianes de qualsevol orde y estament de persones sots la protectió y amparo dels gloriosos sants Cosma y Damià los quals se occúpan en differents obras de pietat y devoció, nosaltres per a que esta santa obra vaja en major augment y prosperitat cada dia, confiat de la lliberal misericòrdia de Déu Nostre Senyor ab la auctoritat dels gloriosos apòstols Sant Pere y Sant Pau concedim a tots los cristians y cristianes que de aquí al devant entraran en esta Confraria indulgència plenària lo primer dia de la entrada si tenint arrepentiment de sos pecats se confessaran y rebran lo santíssim cos de nostre Senyor Jesucrist. Més concedim indulgència plenària a tots los confrares y confraresses tant als que u eren abans d’esta bulla com també als que de aldevant [d’ara endavant] entraran en la dita confraria en lo article de la mort confessats y congregats o si per justa causa són impedits tenint contritió de sos pecats y invocant lo santíssim nom de Jesús devotament de boca y no podent de paraula reclamant-lo de cor. Més concedim als matexos confrares y confraresses que verdaderament penedits, confessats y combregats visitaran la capella o oratori de dita confraria lo die de dits sants Cosme y Damià des de las primeras vespres fins al sol post pregant a Nostre Senyor per la pau y concòrdia entre·ls prínceps cristians, extirpatió de las heretgias y exaltatió de santa mare Iglésia indulgència ple[n]a y remissió de tots sos peccats. Més a dits confrares y confraresses axí verdaderament penedits, confessats y combregats visitant la iglésia, oratori o capella de la dita confraria en los dias[1] de Nadal, Sincogèsima, Anunciatió y Assumptió de Nostra Senyora, també de las primeras vespres fins al sol post y pregant com dalt està dit per cada dia d’estos concedim set anys y set quarentenas y sempre que en la dita isglésia, capella y oratori oiran missas o officis divinals o assistiran en congregations tant públicas com privadas de dita confraria o hospedaran a pobres o reconciliaran o procuraran posar pau entre enemichs per si o per altres o donaran sepultura[2] tant als cossos deffunts de dita confraria com encara a qualsevol altres o acompanyaran qualsevol professons fahedores per dita confraria de llicèntia de l’ordinari o acompanyaran lo santíssim sagrament tant en professons com aportant-lo a algun malalt o auntsesevulla que per lo temps se hagués de aportar y si acàs se trobaran impedits per a fer-ho y oynt lo señal de la campana diran un pater noster y una ave maria o sinc paters nosters y sinc ave marias per las ànimas dels deffunts de dita confraria o tornaran a camí de salvatió algun desencaminat o enseñaran als ignorants los manaments y preceptes que han de saber per salvar-se o excercitaran qualsevol altre obra de misericòrdia y charitat per cada una de dites bones obres los concedim relaxatió ——[3] de sexanta dies de las penitèntias iniungides[4] o altrament degudes en la forma acostumada de la Isglésia volent que las presents vàlegan ara y en qualsevol temps per a venir. Volem, emperò, que si altrament a dits confrares y confraresses fent lo que demunt està dit per nos los serà estada concedida alguna altre indulgèntia perpètuament o per algun temps encar no passat duradora las presents sien nul·les. Mes si la dita confraria és ya aggregada o, per lo temps, se aggregarà ab alguna Archiconfraria o de qualsevol altre manera serà unida o altrament instituïda les primeres o qualsevol altres lletres apostòlicas sien de ninguna força y valor sinó des d’ara les revoquem. Dati Romae apud S. Marcum sub anulo piscatoris [sota l’anyell del pescador] die xi julii M. D. C. XI. Pontificatus nostri anno septimo. S COBELLUTIUS.

Notes

[1] El mot “dias” figura a l’interlineat en una lletra més menuda. Ben segur s’ho devia oblidar.

[2] La “l” de “sepultura” fou afegida posteriorment amb poca gràcia.

[3] Aquí hi hagué una correcció que afectava el període de temps de les indulgències i que el copista va dissimular amb una mena de sanefa.

[4] “Ungides”. Pres del llatí ungĕre.