Misser Blai, alemany, condemnat per luterà a València el 1524

Dec a l’amabilitat d’Eulàlia Duran la notícia i la transcripció del document que segueix, la declaració d’un testimoni del procés contra el luterà alemany misser Blai davant del tribunal de la Inquisició a València, el 4 de juny de 1524, un dels episodis més antics coneguts sobre la penetració i la repressió de les idees de Martí Luter a la Corona d’Aragó.

El declarant era el franciscà Joan Moscardó, guardià del convent de la Verge Maria de Jesús “in Orta”, que relatava davant del tribunal les opinions a favor de “Martín Lutèrio” que, a precs seus, li havia exposat cap al 1523 un dels membres de la colònia de mercaders alemanys a la ciutat de València, misser Blai, “natural de la ciutat ahon stave lo dit Lutèrio” (Wittenberg?) i, segons un altre testimoni, “home de LX anys poch més o menys, segons lo seu aspecte, e home que li falten algunes dents de la boca e inpedit dels pits”. El mateix Blai explicava que havia sentit algunes de les prèdiques que Luter va fer en el decurs de la seva intensa activitat propagandística, que n’havia llegit llibres en alemany i en destacava especialment dues idees: la no obligatorietat del sagrament de la confessió i la llibertat dels religiosos per abandonar el convent si així ho desitjaven.

Aquestes són les paraules de misser Blai que fra Moscardó reproduïa en tercera persona en la seva declaració:

Haurà prop de hun any que trobant-se ell, dit testimoni, hun dia en la casa de la companyia dels alamanys de la present ciutat de València (que era anat per veure a micer Enrrich, alamany, quòndam mercader) se trobà a aquell e a hun altre mercader també nomenat micer Enrrich e a micer Blay, mercader alamany, que·s dinaven y eren a la fi del dinar; y estant parlant de unes rahons en altres, ell, dit testimoni, demanà què és lo que sabien de Martín Lutèrio, que deyen que tantes coses deya així de la  confessió com dels frares religiosos. Y lo dit micer Blay respòs que poch havia que ell lo havia vist en Alamanya y hohit prehicacions de aquell, y com deya que ningú era obligat a confessar-se y que los religiosos que no volien aturar en la religió que·ls devien deixar anar y star fora de aquella. E contradient-li ell, dit testimoni, a les dites coses y fent-li alguns arguments, lo dit micer Blay li responia afavorint al dit Martín Lutèrio y que lo que deya aquell era bé, que qui havia a servir a nostre Senyor lo havia a servir expontàneament y no per força. E ell, testimoni, li respòs que per amor de  Déu no tingués tal pensament ni digués tals paraules, que li’n poria venir danys en esta terra essent home de béns y venint a notícia dels senyors inquisidors. E aquell li respòs que ell estava apparellat  a morir per la oppinió del dit Martín Lutèrio. (AHN, Inquisición, lligall 799, c. 3: Liber quintus attestacionum [1517-1527], f. 427v-428.)

El cas de misser Blai com a exemple primerenc de la presència de Luter al Països Catalans ha estat sovint recordat des que l’historiador i polític valencià Manuel Danvila i Collado va localitzar fragments del citat procés de 1524 entre els fons del tribunal del Sant Ofici a València conservats a l’Archivo Histórico Nacional i en va fer un resum a La Germanía de Valencia,[1] el seu discurs d’ingrés a la Real Academia de la Historia, on informava que el tribunal va dictar sentència condemnatòria contra l’alemany el 9 d’agost del mateix 1524, consistent en presó pública, “sambenito” i confiscació de béns. Danvila, que ho aprofitava per fer una apologia de la tasca de depuració ideològica duta a terme per la Inquisició, serà la font de què depenen els historiadors que després esmentaran el personatge. Començant pel també valencià Pasqual Boronat, de qui Danvila prologa una obra clàssica sobre els moriscos on es repeteix la informació referent al mercader alemany, que també hi és anomenat Blai Esteve.[2] Amb l’una o l’altra forma trobem misser Blai a l’extensa bibliografia moderna sobre la Inquisició espanyola des de la història clàssica de la institució de Henry Lea.[3] Val la pena aturar-se, però, en el llarg extracte fet per Ricardo García Cárcel d’un altre passatge del procés contra Blai,[4] perquè s’hi desenvolupen amb més detall les idees del mercader sobre la confessió i l’estat religiós. En copio el passatge més interessant:

[…] dehia que degú era obligat a confessar, y certa persona fent-li alguns arguments, en special portant-li lo dit del evangeli que diu “compelle eos”, lo dit micer Blay respòs dient que “compelle” no vol dir ‘constrènyer’ sinó ‘cridar-los líberament’, perquè “compelle” se compon de “con”, que est ‘simul’, et “pelle”, que vol dir ‘cridar’ y no ‘constrènyer’ […].

Sobre la qüestió de la confessió, no ha de sobtar trobar en boca d’un laic culte un argument filològic posat al servei de l’exegesi bíblica, en aquest cas al voltant d’un tema polèmic: la interpretació de les paraules “compelle intrare” (abreujat en “compelle eos” al text) que es llegeixen en la paràbola dels convidats al Regne de Déu, on el senyor envia un criat a cercar convidats per a la festa a la qual els habituals no han volgut assistir (Lluc 14,23).[5] Els catòlics hi havien vist tradicionalment una justificació en clau al·legòrica de la repressió de qualsevol mena de dissidència (“compelle intrare”, ‘força’ls a entrar’, a tornar al redós de l’ortodòxia), interpretació rebutjada per alguns teòlegs humanistes (com ara Joan Lluís Vives) i pel mateix Luter en un sermó sobre Lluc 14 predicat a Wittenberg el 1523. Amb el matís filològic introduït per un altre significat del verb “compello” (‘adreçar-se a, cridar, invocar’), ara relacionat amb “appello”, que s’adequa a un nou context, la discussió sobre la confessió, Blai fa una lectura diferent d’aquelles paraules, que s’ha de posar en relació amb la reformulació luterana del concepte de sagrament –com és sabut, el de la confessió serà un dels que acabaran saltant de la llista tradicional de set.

Sobre la segona qüestió esmentada en l’últim passatge, l’estat religiós, misser Blai afegia ara que no només els frares podien sortir de religió, sinó que “més dix, dich que les religiosos se poden casar”, com ho farà el mateix Luter uns mesos després de la condemna inquisitorial del mercader, el juny de 1525, quan es casa amb l’antiga monja Caterina de Bora.

El que s’ha conservat del procés ens informa que, com era habitual després dels durs interrogatoris a què els acusats eren sotmesos pels tribunals inquisitorials, misser Blai va acabar demanant perdó, expressà el desig de reconciliar-se amb l’Església i abjurà “qualsevol spècie de heregia, especialment aquesta que é confessat”. Després de la qual cosa es va dictar la sentència condemnatòria que ja hem vist.

Notes

[1] Manuel DANVILA I COLLADO, La Germanía de Valencia, Madrid, 1884, p. 493-494. Tornaria a esmentar el cas en una sèrie de conferències sobre La expulsión de los moriscos españoles (Madrid, 1889, p. 87).

[2] Pasqual BORONAT, Los moriscos españoles y su expulsión, I, Madrid, 1901, p. 174.

[3] Henry Charles LEA, Historia de la Inquisición española, 3 vol., Madrid, 1983 (III, p. 224). L’original en anglès s’havia publicat en 1906-1907.

[4] Ricardo GARCÍA CÁRCEL, Orígenes de la Inquisición española: El Tribunal de Valencia (1478-1530), Barcelona, 1985 (2a ed.), p. 213, a partir d’AHN, Inquisición, lligall 800, c. 3. Edito la seva transcripció segons les normes habituals.

[5] “Et ait dominus servo: —Exi in vias et sepes et conpelle intrare ut impleatur domus mea”. En la versió de la Bíblia catalana interconfessional: “L’amo va dir al servent: —Surt pels camins i pels horts i insisteix que vingui gent fins que s’ompli la casa”. Fixem-nos que aquesta versió catalana elimina el matís d’obligació del verb, que és clar en altres traduccions, com la catalana dels monjos de Montserrat (2a ed., Andorra, 1975: “obliga a entrar”), també en l’alemanya de Luter (1545) i la castellana protestant de Reina-Valera (1569), que consulto a Biblija.net – La Bíblia a Internet: “Vnd der Herr sprach zu dem Knechte / Gehe aus auff die Landstrassen / vnd an die Zeune / vnd nötige sie her ein zu komen / Auff das mein Haus vol werde”; “Dijo el señor al siervo: —Ve por los caminos y por los vallados, y fuérzalos a entrar para que se llene mi casa”.

(Imatge destacada: Pedro Berruguete. Disputa entre sant Domènec i els albigesos. Museo del Prado)