Una nova aportació a la historiografia catalana del segle XVI: l’episcopologi valencià de l’arxiver Gregori Ivanyes

:: L’episcopologi valencià de Gregori Ivanyes (segle XVI). Estudi i edició, a cura d’Emilio Callado Estela, María Milagros Cárcel Ortí, Joaquim Mestre Martí i Vicente Pons Alós, pròleg d’Antoni Ferrando, València; Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018 (Biblioteca Sanchis Guarner, 88), 186 p. ISBN 978-84-9883-981-4. ::

Fa uns mesos es publicava una interessant contribució a la història de la historiografia catalana del segle XVI, l’edició crítica i anotada d’un dels episcopologis de València més antics que s’han conservat, escrit en català a la segona meitat del segle XVI per l’arxiver i prevere beneficiat d’aquella seu Gregori Ivanyes, personatge documentat entre 1555 i 1594, any de la seva jubilació com a arxiver. Dic interessant perquè es una obra poc coneguda, inèdita fins aleshores, i constitueix una mostra destacable d’un gènere que tindrà diversos testimonis a la Corona d’Aragó durant el segle XVI, en part resultat de tradicions pròpies com les llistes de bisbes medievals, simples nòmines amb dades mínimes sobre cadascun, en part relats d’una certa elaboració influïts per la tradició humanística.

La recent edició crítica del Resumen de les vides dels senyors bisbes y arquebisbes de València de Gregori Ivanyes ha anat a cura de quatre investigadors valencians. L’enfocament des de diferents disciplines enriqueix certament el resultat de la tasca, ja que l’edició abraça un generós espectre, des de la història eclesiàstica fins a la llengua, passant per la filologia. L’“Estudi” s’obre amb dos capítols d’un especialista en la història de l’Església valenciana, Emilio Callado, que firma l’apartat dedicat als episcopologis valentins des del segle XVI fins al XX –refosa d’un article seu publicat el 2013- i la notícia sobre les escasses dades biogràfiques que coneixem de l’arxiver Ivanyes i la seva obra. El mateix investigador presenta breument el manuscrit català de l’episcopologi, un plec d’una trentena de fulls conservat a l’Arxiu de la Catedral de València (lligall 44,8); assenyala l’existència d’una traducció castellana al mateix fons i relaciona l’obra amb una versió llatina conservada al ms. 152 de l’Arxiu del Monestir de Poblet amb el títol Confessio valentinae ecclesiae. L’episcopologi conté les biografies de 24 bisbes des del temps de la Conquesta (Ferrer de Pallarès) fins a l’època de l’autor (Joan de Ribera). Ivanyes ja hi treballava durant el pontificat de Martín de Ayala (1562-1564), segons que indica l’al·lusió següent: “fins a hui, que presidix lo reverendíssim don Martín de Ayala” (p. 105), i encara ho feia els últims temps del govern del patriarca Ribera, que va morir el 1611, notícia que es recull al manuscrit, si bé copiada d’una altra mà. L’arxiver reconeix l’autoria de l’obra al final de la vida del bisbe Tomàs de Villanueva: “Gregori Yvanyes, prevere y archiver de la Seu” (p. 135).

L’estudi continua amb una detallada descripció de la llengua del manuscrit català, elaborada per Joaquim Martí i Mestre. La transcripció de l’episcopologi ha anat a càrrec de Milagros Cárcel Ortí i de l’actual arxiver de la seu valenciana, Vicente Pons Alós, que l’han completat amb una anotació dedicada a les incidències del manuscrit català –no es tenen en compte el castellà i el llatí esmentats–, la localització de fonts arxivístiques citades per Ivanyes o que donen suport a les dades del relat, i la bibliografia sobre context històric dels fets descrits. A l’apèndix es reprodueixen unes genealogies dels Borja en llatí que una altra mà ha copiat al mateix volum. El llibre es tanca amb uns índexs onomàstic i toponímic, i amb dues bibliografies, una general i una altra sobre els bisbes valencians biografiats, en benefici de l’enfocament històric dominant, que no únic, en aquesta edició.

* * *

El Resumen de les vides dels senyors bisbes y arquebisbes de València de Gregori Ivanyes és, com el títol indica, una col·lecció de biografies breus dels pontífexs de la seu valenciana des de la conquesta del rei Jaume fins als anys en què escriu l’autor. La redacció de l’obra té punts en comú amb algun altre projecte de l’època elaborat en l’entorn catalanoaragonès. Pensem en la Historia de vitis pontificum ecclesiae barcinonensis de l’arxiver i canonge de la seu de Barcelona Francesc Tarafa (c. 1495 – m. 1556), que escriu uns anys abans, el 1547, per a Jaume Caçador, bisbe entre 1546 i 1561. Tarafa i Ivanyes comparteixen un mateix perfil de prevere, arxiver i historiador, es beneficien de la riquesa del fons documental que custodien i al qual han dedicat altres projectes de caire més arxivístic i bibliogràfic. En tots dos casos, les seves obres van restar inèdites; Tarafa, llegit i copiat durant els segles XVI-XVIII, encara espera una edició del seu episcopologi. Ara bé, les diferències entre els autors són prou importants. La llengua en primer lloc: Tarafa opta pel llatí humanístic per a la seva Historia i, des del mateix pròleg, un calc d’una obra de referència, les vides dels papes de Bartolomeo Sacchi, dit Platina, ens indica que situarà la seva col·lecció de biografies en la tradició erudita. En canvi, en el seu Resumen, Ivanyes opta pel català, en aquest cas una llengua culta i elaborada, de sintaxi i lèxic molt influïts pel llatí, pròpia de la prosa institucional de l’època, que corria per vies paral·leles a la influència castellanitzant més forta en la literatura vulgar coetània. L’objectiu d’Ivanyes és diferent. Cadascuna de les seves breus biografies segueix un patró comú, compost d’uns elements bàsics que hi apareixen i que en les finals, com veurem, s’amplien amb temes nous. De cada prelat es resumeix breument la via d’accés al càrrec amb referència a la butlla papal corresponent i una nota breu de contextualització històrica si escau (per exemple, els últims anys del Cisma d’Occident en el cas dels bisbes Hug de Bages o Llupià i Alfons de Borja); se n’indiquen les accions de govern més destacades a partir de la documentació capitular (llibre de constitucions sinodals, un “notal” capitular, etc.), les disposicions testamentàries (protocols dels escrivans del capítol), les fundacions i el patronatge artístic a la seu, especialment la sepultura, algun epitafi i les armes heràldiques. A través de les biografies dels 24 bisbes, dotze dels quals arquebisbes, es reconstrueix la història de la formació i el creixement de la institució diocesana en general i de la catedralícia en particular, a partir sobretot dels documents fefaents que es conserven a l’arxiu capitular, seu de la memòria d’aquella història i dels privilegis acumulats, concedits per Roma, però també aconseguits malgrat l’oposició d’aquesta. Amb aquest objectiu d’enaltiment institucional s’ha de relacionar la suposada modernitat de l’ús dels arxius com a font documental, com en tants d’altres historiadors de l’època que hi recorren. També s’hi podria relacionar potser el desinterès pels prelats anteriors a la Conquesta.

A les vides dels últims bisbes apareix una faceta nova en el discurs: una sensibilitat més gran sobre el que ha de ser el capteniment del bisbe, personal i envers els súbdits, com ho palesen els apartats dedicats a Tomàs de Villanueva (“lo sanct archebisbe”, p. 135), Martí d’Ayala o al patriarca Joan de Ribera, però que ja s’intuïa en un parell d’observacions en defensa de la residència dels bisbes a la seva seu, trencada a València amb els bisbes Borja:

En aquest prelat se acabà la viduïtat de la sglésia de València, la qual fins al dia de la mort del dit don Erardo de la Marcha avia cent deu anys, deu mesos y vint-y-sis dies que estava privada de presència de prelat, car ningú, aprés de Ugo de Bajes, avia residit. Y de así avant, tostemps an residit y utinam residixquen per a consolació de sa sglésia (p. 130).

* * *

L’obligada presència dels cinc bisbes del llinatge Borja (Alfons / Calixt III, Roderic / Alexandre VI, Cèsar, Joan i Pere Lluís), els tres darrers arquebisbes després que Alexandre erigís l’església en metropolitana i la posés en mans de “son fill” Cèsar, és certament destacable. No hi ha cap rastre de la llegenda negra d’origen italià. En canvi, es fa un elogi generalitzat de les virtuts polítiques i l’acció dels dos primers, Alfons i Roderic, a favor de la seu de València des de la distància; se silencien les aventures de Cèsar després de renunciar a la condició eclesiàstica i començar una carrera laica (“del qual, per aver-ne molts escrit y ésser preter institutum, no·n direm res”, p. 124); es fa atenció a la presència a València dels nobles descendents de “Rodrigo de Borja” (Borja-Llançol), germà dels cardenals arquebisbes Joan i Pere Lluís, per bé que, s’afegeix, “encara que·s nomenaven Borjes y feÿen les armes dels dits Borjes, a la veritat se nomenaven Lansols” (p. 125). El discurs sobre els Borja ens situa aquí en una dinàmica més nobiliària que eclesiàstica, que ja deixa entreveure les polèmiques sobre la prioritat de les branques borgianes, resoltes a favor de la línia que s’acabarà imposant, la dels ducs de Gandia com a descendents directes del papa Alexandre.

Els anys en què Ivanyes treballava en el seu episcopologi es documenten els primers projectes d’enaltiment genealògic de la branca de Gandia, que es traduiran en una interessant col·lecció de textos històrics i genealògics, generalment en castellà, a partir de la segona meitat del segle XVI, però sobretot al llarg del XVII. Historiadors com Martí de Viciana, Francesc Diago i Gaspar Escolano hi faran aportacions destacades, que pesaran en l’argumentari esgrimit, però el gruix més important de textos serà produït per escriptors àulics al servei dels ducs de Gandia i del cardenal Gaspar de Borja, en forma de genealogies i discursos historicogenealògics que s’endinsaran en els orígens del llinatge (les hipòtesis sobre l’ascendència de Pero d’Atarés, senyor de Borja) i s’estendran fins al duc de torn.

Precisament al mateix manuscrit on es llegeix el Resumen d’Ivanyes, una altra mà ha afegit unes genealogies borgianes en llatí des dels pares de Calixt III, Domènec de Borja i Francisca, fins al duc de Gandia Carles Francesc de Borja i de Velasco (duc de 1595 a 1632) –sisè en la llista, segons l’anònim, però clar error per setè, ja que es confonen en un els dos ducs Joans– i el seu fill Francesc Pasqual, dos dels personatges al voltant dels quals apareixen algunes de les propostes d’enaltiment familiar més influents, especialment la Progenie clara y origen de Joan Baptista Roig de la Penya (1621).[1] Les genealogies llatines de l’Arxiu de la Catedral, probablement anteriors a la beatificació de Francesc de Borja (1624), comparteixen amb aquelles propostes el coneixement de la llegenda negra –s’hi acusa Cèsar d’haver mort el seu germà Joan–, però se n’allunyen decididament en el silenci sobre els orígens fantasiosos forjats pels panegiristes borgians.

Nota

[1] Sobre la literatura genealògica del XVII al voltant dels Borja, vegeu Joan Baptista ROIG DE LA PENYA, Progenie clara y origen de la antiquísima y noble familia de Borja: La primera crònica sobre els Borja, edició crítica a cura de Joan Iborra i Maria Toldrà, València: Edicions Tres i Quatre; Institut Internacional d’Estudis Borgians, en premsa.