Una nadala catalana oblidada del segle XVIII: “Baix la zona en los jardins”

Entre les nadales catalanes que corrien a finals del segle XVIII n’hi ha una, avui oblidada, que devia tenir un cert èxit perquè es troba copiada com a mínim en tres reculls manuscrits de poesia religiosa i profana de l’època, incompleta en un d’ells, en un cas amb el títol “Al Naixement” i, en un altre, com a “Lletra a l’Encarnació”.[1]

És un poema d’aparença popular, per la triple repetició d’un mateix mot amb què es tanca cada cobla i pel lirisme delicat d’una imatgeria floral tan senzilla com efectiva (“gessamins”, “rosa”, “pensament”, “viola”, “meravella”, “campaneta”, “gira-sol”), representació de Jesús encarnat, que supera l’esplendor dels antics jardins de Babilònia. Ara bé, aquesta última referència a una de les mítiques set meravelles del món ja traeix una composició sàvia, reblada per les al·lusions bíbliques a les vares de Jessè i d’Aaron, interpretades per la tradició com a imatges profètiques de Jesús, i per l’abrupte hipèrbaton amb què s’obre el poema: “Baix la zona en los jardins / fragàncies que derramen”, és a dir, reordenant-ho tot prosaicament: ‘En los jardins que derramen fragàncies baix la zona’. Aquest inici ja va despistar un copista de l’època, força perdut amb aquella “zona” del primer vers, aleshores un cultisme que l’home no devia entendre, perquè refà l’obertura del poema en un més accessible “Baix la vora dels jardins”.

Lletra a l’Encarnació

Baix la zona en los jardins
fragàncies que derramen
al florir los gessamins,
ab més olor que l’àmbar,
sens llevar-li lo candor,
ha encarnat aquesta flor
la gràcia, la gràcia, la gràcia.

Quedant en lo primer ser
la poncella tancada,
ha florit vui un roser
la rosa més gallarda;
ha vingut de Paradís,
trasplantat en est país,
la branca, la branca, la branca.

Ja la rael de Jessé
produeix una vara
que, com ensenya la fe,
no se veurà vinclada,
i essent la vara d’Aaron
trau d’esclavitud lo món,
pesada, pesada, pesada.

És bellíssim pensament
en lo concepte del Pare
i floreix eternament
una sola vegada,
i vestit de trage vil
és viola molt humil
boscana, boscana, boscana.

Babilònia ab tantes flors
meravella s’aclama,
que ab jardins de mil primors
corona les muralles;
millor muralla tenim,
que una meravella al cim
la guarda, la guarda, la guarda.

Si és meravella lo Infant,
o campaneta blava,
és perquè, zelós amant,
naix antes de rompre l’alba,
i essent també gira-sol,
no li despulla lo sol
la gala, la gala, la gala.

Si formau un ramellet
d’aquestes flors bisarres,
tal serà lo Jesuset
posat entre les palles,
i de Maria lo pit
ram de mirra molt petit,
amarga, amarga, amarga.

Nota

[1] Biblioteca de Catalunya, f. 72-73v (descrit a MCEM 2026); transcripció amb ortografia modernitzada. Aquesta i altres versions del poema són objecte d’estudi en un article escrit en col·laboració: Joan REQUESENS; Maria TOLDRÀ, “Un manuscrit poètic del segle XVIII a la biblioteca de Jacint Verdaguer”, Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, LVI (2017-2021) [2023], p. 79-136.