Les obres de Nicolás Antonio (Bibliotheca hispana nova, 1672, i Bibliotheca hispana vetus, 1696) van ser rebudes en el seu temps com una aportació de primer ordre a la bibliografia hispànica, cosa que no va impedir que se’ls retragués la falta d’informació en certs camps i que, en conseqüència, se’ls afegissin notes per ampliar les dades que proporcionaven. Les més famoses són les de Francesc Pérez Bayer, que les va incloure en la seva segona edició de les biblioteques (1783-1788).
El propòsit de completar Antonio en aspectes relacionats amb la cultura catalana no va ser rar al llarg del segle XVIII. Pere Serra i Postius i Jaume Caresmar, per exemple, van deixar materials per a biblioteques que milloraven la informació sobre els escriptors d’aquella procedència. Anys abans, el mateix Antoni de Bastero, que a la Crusca provenzale (1724) ja havia inclòs notícies sobre escriptors, obres i manuscrits catalans medievals i moderns, les havia ampliat en uns interessantíssims fulls manuscrits relligats entre els plecs d’un exemplar imprès de la Crusca (ms. 3-II-4 de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona; MCEM 2698).
Primeres notes de Dalmases
El diplomàtic, historiador i erudit Pau Ignasi de Dalmases (1670-1718), ambaixador davant de la reina Anna d’Anglaterra durant la guerra de Successió, membre de l’Acadèmia dels Desconfiats i cronista oficial de la Corona d’Aragó, no va ser menys i va deixar unes Notas a la Bibliotheca antigua y nueva de don Nicolás Antonio, encara inèdites, però força conegudes perquè van córrer entre alguns dels erudits catalans dels segles XVIII-XIX. Dalmases havia afegit aquelles notes en un volum d’Antonio que Josep Finestres va aconseguir del convent de Santa Caterina de Barcelona, on van anar a parar alguns llibres de la biblioteca de Dalmases i el seu fill Ramon, i les va addicionar. El llibre, enriquit amb aquesta nova aportació, va passar a l’hereu de la biblioteca finestresiana a Cervera, Andreu Massot. A partir d’aquestes notes es va fer la còpia que Jaume Pasqual va incloure en un dels seus volums dedicats als Sacrae Cathaloniae antiquitatis monumenta (Biblioteca de Catalunya [BC], ms. 729/11; MCEM 122). És precisament la llarga rúbrica d’aquesta còpia la que explica la història de la transmissió de l’exemplar de Dalmases-Finestres que acabo de resumir:
Notas que don Pau [corr. de Pablo] Ignasi Dalmases posà de sa mà a l’exemplar que possehí de la Bibliotheca de don Nicolau, que vui té don Andreu Massot, de Cervera, hereu de la llibreria de don Joseph Finestres; qui lo hagué de Santa Catharina de Barcelona per 40 rals i lo añadí de altres notas, també de sa pròpria mà, com van señalades, mai extretas ni apreciadas com mereixen no sols per la correcció, aument e il·lustració de la dita Bibliotheca, sí que per crèdit de la lectura, erudició, tino i aplicació de Dalmases. Dirigeix-las lo copiste al doctor don Jaume Pasqual, canonge premonstratense del real monestir de las Avellanas, com a promotor i restaurador del bon gust en Cathaluña i sagàs indagador dels tresors dels ingenis de nostres antichs cathalans.
Les notes de Dalmases-Finestres van ser copiades, encara, per Josep de Vega i Sentmenat i després per l’oratorià Ramon Ferrer (Real Academia de la Historia, ms. 9/5712; Biblioteca de la Universitat de Barcelona [BUB], ms. 712; MCEM 2431). Finalment, en conec una còpia anònima parcial del XIX-XX, que depèn de Ferrer i es conservava a la biblioteca dels Dalmases, d’on va passar per compra a la Biblioteca de Catalunya el 1916 amb la resta de llibres de la col·lecció (BC, ms. 1878; MCEM 225).
Una nova col·lecció de notes
El ms. A-35 de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) conté unes Adiciones a mis adiciones a la Biblioteca antigua de don Nicolás Antonio –primera rúbrica que s’hi llegeix– sense nom d’autor, que l’inventari manual atribuïa a Pérez Bayer (MCEM 2627). La lletra coincideix amb la d’alguns diccionaris enciclopèdics i miscel·lànies erudites conservats al mateix arxiu i compilats per Dalmases, sempre amatent a recollir informació per als seus projectes, especialment de caràcter historiogràfic i sovint inacabats. Hi ha més arguments que avalen la hipòtesi de l’atribució del manuscrit a Dalmases. En primer lloc, l’al·lusió en primera persona a una obra pròpia:
Yo dexé hecha larga i cumplida memoria de Boadas en mi Dissertación histórica por la patria de Paulo Orosio, cap. 29, desde la pág. 359.
La Dissertación s’havia publicat a Barcelona, el 1702, a la impremta de Rafael Figueró. Se’n conserva un exemplar manuscrit amb esborranys corregits per l’autor; entre les mans n’hi ha d’habituals en l’equip de copistes que van treballar per a aquest (MCEM 1039). Sigui dit entre línies, la comparació d’aquests esborranys amb l’edició definitiva revela el procés de correcció d’estil a què va ser sotmesa l’obra per part de l’autor o d’un tercer.
Tornem, però, a les notes. Un segon argument per a l’atribució a Dalmases són les al·lusions a manuscrits de la seva propietat. Un exemple entre d’altres: l’últim bifoli conservat de les addicions conté la taula d’un còdex de la Vida de Jesucrist de Francesc Eiximenis, que Dalmases transcriu a partir d’un exemplar seu: “Pero tengo, como he dicho, en mi librería un ejemplar mui antiguo ms. de esta obra […] en dos tomos o volúmenes en folio”. Es refereix als actuals ms. 459 i 460 de la BC, ingressats per la citada compra de 1916. Les obres d’Eiximenis, per cert, eren particularment apreciades per Dalmases: “por tener, como tengo, muchas d’ellas manuscriptas en mi librería, que guardo i venero con la maior estimación i aprecio”.
El primer bifoli del ms. A-35 de l’AHCB duu una “A” al marge i consisteix en 41 notes històriques i bibliogràfiques numerades a les seves pròpies addicions. A partir del segon, els bifolis porten la indicació marginal “B. V.” (Biblioteca [hispana] vetus) i contenen un recull de notícies bibliogràfiques sobre autors catalans –però també alguns aragonesos i castellans–, d’extensió desigual, que omplen les llacunes i/o amplien les dades que Antonio en donava.
El valor del ms. A-35 resideix sobretot en el fet que moltes notícies es redacten a partir de llibres manuscrits que Dalmases tenia en la seva biblioteca, una col·lecció important per estudiar la transmissió d’alguns gèneres i autors de la literatura medieval i la primera Edat moderna catalana fins als nostres dies. A diferència d’altres col·leccions antigues, la de Dalmases es pot reconstruir gràcies a l’alt nombre de volums que se n’han conservat a la BC i l’AHCB; també n’hi ha a la BUB, a la Societat Arqueològica Lul·liana de Palma i a la Martinus-Bibliothek de Mainz. Aquests últims són manuscrits lul·lians cedits per Dalmases per a la preparació de la primera gran edició moderna de les obres de Llull, la Moguntina, a càrrec d’Ivo Salzinger (1721-1742), com he explicat en un altre lloc. El ms. A-35, doncs, completa el ben conegut inventari de la seva llibreria (BC, ms. 677; cf. BUB, ms. 1944/7), format bàsicament d’impresos i elaborat pel seu bibliotecari el prevere Joan Pau Colomer, que deixà unes inconfusibles anotacions en molts llibres del propietari i del seu fill Ramon de Dalmases i de Vilana, i va compilar manuscrits a partir dels materials que li oferia la col·lecció Dalmases.
Les addicions de Dalmases a Antonio combinen informació biogràfica i extractes d’obres citades, al costat de llargs excursos sobre polèmiques erudites del XVII, especialment al voltant de certs falsos historiogràfics. No hi falta la reiterada observació sobre el desconeixement d’Antonio de tal o tal figura. Les dades que Dalmases proporciona permeten la identificació –en curs– dels llibres descrits amb alguns dels manuscrits avui conservats. Segueixen alguns exemples. Hi tenen una presència important els noms de la tradició jurídica catalana medieval i moderna, en què les fonts historiogràfiques juguen un paper important, consolidat per la publicística produïda per alguns juristes durant els conflictes bèl·lics de mitjan segle XVII i començament del XVIII. Per afinitat personal, Dalmases mostra un evident interès per millorar la informació sobre històries i historiadors: els annals de Ripoll transmesos per Étienne Baluze i Jaume Ramon Vila, l’obra dels monjos de Santes Creus Bernat Mallol i Joan Salvador, la crònica del regnat de Pere III –llegida impresa a través de les Cròniques d’Espanya de Carbonell–, l’arxiepiscopologi de Tarragona del canonge Josep Blanc, etc. Dedica un llarg excurs al pseudo-Bernat Boades, a qui Antonio no coneixia “pues ahún no estava descubierto su libro”, sense dubtar de la seva autenticitat i amb referències a la història de la transmissió del manuscrit de Joan Gaspar Roig i Jalpí a partir de la informació proporcionada pel P. Maseres, que va tenir la major part dels llibres de Roig; també tracta d’un altre fals polèmic relacionat amb Roig i Jalpí, el cronicó de Liberat.
La prosa devocional, moralitzant i teològica constitueix un altre punt d’interès. Una bona part dels autors i obres que esmenta, Dalmases els consulta en volums de la seva llibreria que ens han arribat: a més d’Eiximenis, la Doctrina moral atribuïda a en Pacs i el llibre de Jafudà Bonsenyor; la Scala de contemplació d’Antoni Canals amb el Lignum vite de sant Bonaventura; el Llibre de beatitud, de Joan Pasqual; un sermonari de Felip Malla; el Mirall de la creu de Domenico Cavalca en traducció de Pere Busquets, del qual té dos exemplars. Del menoret Ponç Carbonell recorda els comentaris bíblics, entre els quals hi ha una breu crònica dels papes i els emperadors. En canvi, només coneix Isabel de Villena a través d’una carta d’Hipòlit Samper inclosa a les Advertencias históricas sobre las obras de algunos doctos escritores modernos, de Luis de Salazar (1688). Etcètera.
Quant a l’heràldica, a les addicions apareixen els seus exemplars de la Crònica de cavallers catalans de Francesc Tarafa i l’armorial de Bernat Mestre, domer de Sant Pere de les Puelles. Destaco també una al·lusió al tractat de les monedes d’Arnau de Capdevila que “tuve io en mi poder algún tiempo, tenía las cubiertas de madera i las ojas escritas en pergamino, después no he podido saber qué se á hecho ni dónde á parado”; i una compilació de dret canònic que havia pertangut a Joan Feixes, canonge de la seu de Barcelona i servidor de Calixt III, amb notes autobiogràfiques de Feixes i el romanç anònim sobre la caiguda de Constantinoble que comença “Plors, plants, sanglots e gemechs de congoixa”.
A més de la pròpia biblioteca i de fonts bibliogràfiques, Dalmases esmenta obres que ha vist o coneix gràcies a tercers, per exemple el marquès de Mondéjar, un altre col·leccionista important per a la transmissió de la producció historiogràfica catalana. Dalmases li deu el coneixement dels annals de Ripoll ja citats i de les Memorias de Cataluña hasta los condes hereditarios de Barcelona, una obra del mateix marquès de la qual hi ha una còpia en una compilació de Dalmases (AHCB, ms. B-4).
(Imatge: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, ms. A-35, bifoli 47)
Addenda
Vegeu ara Maria Toldrà, “Notes de Pau Ignasi de Dalmases a la seva col·lecció de manuscrits catalans”, dins «Qui fruit ne sap collir»: Homenatge a Lola Badia, II, ed. Anna Alberni, Lluís Cifuentes, Joan Santanach i Albert Soler, Barcelona: Edicions UB; Editorial Barcino, 2021, p. 317-326.
Vademècum 