Farinelli: La invenció de la Terra

:: Franco Farinelli, La invenció de la Terra, ed. i trad. de Bernat Lladó, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans: Societat Catalana de Geografia, 2016, 133 p. ISBN 978-84-9965-303-7 ::

Del món vist com un magma informe o un caos que s’obre pas entre les aigües segons les antigues llegendes sobre la seva creació, a una concepció de la Terra com a esfera sòlida, encara que ocupada en la seva major part per oceans; de la diversitat dels llocs que l’omplen, cadascun únic en l’especificitat dels detalls, al concepte abstracte d’espai que, traduït a una formulació matemàtica presidida per la idea de proporció, permet reduir qualsevol lloc a un llenguatge estàndard i interpretable que pren forma en el mapa, un cop eliminat tot allò que és “paisatge”. A La invenció de la Terra (publicat en italià a Palerm el 2007 i ara traduït al català), el geògraf i professor de filosofia Franco Farinelli explica com es construeixen al llarg del temps la imatge moderna de la Terra i la seva representació sobre el mapa, plat o taula, que mai no és simplement gràfica; no cal allargar-se en les implicacions polítiques i en l’imaginari de convencions com la idea i el traç de les fronteres o el nom dels països (bastin com a exemples les fronteres rectilínies dels mapes colonials africans i les batalles per l’apropiació dels antics topònims grecollatins).

No cal buscar en el llibre el que no hi ha. Tot i situar geògrafs i cartògrafs entre els creadors del concepte modern de la Terra, a partir del cèlebre i polèmic plat d’Anaximandre que representava per primera vegada l’ecumene, Farinelli no reescriu la història de la cartografia com a tècnica o saber. Els capítols del seu assaig –gènere al qual fa honor el llibre– giren al voltant de l’aparició, en moments clau, d’idees que han fet possible acceptar amb normalitat que un objecte bidimensional i abstracte com un mapa representi i ens expliqui el món on vivim o, dit amb expressió tan feliç com polèmica, l’inventi i el substitueixi. Aquests moments es localitzen en la seva major part en els mites de diferents cultures sobre la creació del món i en la literatura –impagable la lectura “geogràfica” de la història de Salomè lliurant el cap del Baptista en un plat–, en la recuperació de Ptolemeu al segle XV, en la història de l’art i en episodis menors de la història de la ciència –per exemple la mesura del fons abissal–, amb escasses i ràpides al·lusions als enfocaments matemàtic i tècnic més habituals.

Un assaig que és més que un llibre de geografia, doncs, d’erudició amena que salta tanques entre disciplines, amb resultats més o menys convincents però sempre estimulants. És d’agrair la iniciativa de la Societat Catalana de Geografia d’incorporar-lo en català en les seves col·leccions.

L’acte que va fundar el coneixement occidental va consistir en la reducció del món a un mapa geogràfic, al punt que avui dia creiem que el mapa és la còpia de la Terra sense adonar-nos que realment és el contrari: és la Terra que des de l’inici ha assumit, en la nostra cultura, la forma i la naturalesa d’un mapa.

 (Imatge: Lucas Cranach, Festí d’Herodes (Wadsworth Atheneum). Font: Wikimedia Commons.)