L’enyorança de Ramon Llull, segons Eulàlia Anzizu

El 1901 es publicava a Barcelona un homenatge literari i acadèmic a Ramon Llull, impulsat per Salvador Bové, abrandat defensor de la figura del beat i el seu pensament, que va recuperar en una síntesi personal. Entre els noms dels qui van participar en l’homenatge hi ha Eulàlia Anzizu, al segle Mercè Anzizu i Vila (1868-1916), monja clarissa de Pedralbes, poeta, historiadora i arxivera, que hi va enviar un poema, datat el desembre de 1900. El text es va tornar a publicar uns anys després, el 1919, a Vic, en l’edició de les Poesies d’Anzizu curades pel seu mentor el canonge Jaume Collell, a partir del plec de versos ordenats cronològicament que la monja li havia fet a mans abans de la seva última malaltia. És possible que l’edició de 1919 pretengués consolidar l’obra d’Anzizu com a model de poesia religiosa en català, sembla que amb poc èxit, si ho hem de jutjar per l’escassa valoració que se n’ha fet fins fa quatre dies, fora de cercles franciscans i de l’eventual connexió verdagueriana que recordo més avall. En aquell volum de 1919 s’incloïa el poema lul·lià amb algunes variants gràfiques, gramaticals i de redacció, i amb el títol nou i prefabrià “L’anyorança de Ramon Lull”.

Anzizu, en enviar el poema a Bové, el connectava hàbilment amb el que va ser el seu gran projecte personal, la restauració i la recuperació de la memòria històrica del monestir de Pedralbes, al qual va dedicar tant la seva fortuna com el seu temps en l’exercici de càrrecs i l’ordenació de l’arxiu conventual, base de la seva obra més coneguda, les Fulles historiques del Real Monestir de Santa María de Pedralbes. Així doncs, l’autora recordava a Bové que entre les primeres monges de Pedralbes ja hi havia dues membres de la família Llull:

M’alegro d’haver contribuit poc o molt a la glorificació del beat Ramon, a qui aquesta Comunitat podria dir oncle, puix Sor Maria i Sor Dolça Luyla, dugues de les pobladores o fundadores d’aquest Monastir, degueren esser nebodes del Beat.

Val a dir que la combinació de franciscanisme i lul·lisme és habitual al llarg de la història d’aquest. A aquest lligam històric s’afegia un altre, personal, amb una traducció literària evident: la llarga amistat entaulada entre una joveníssima Eulàlia, òrfena de tretze anys i emparentada amb els Güell, amb l’almoiner d’aquests i gran lector de Llull Jacint Verdaguer. Relació d’anys que sembla haver-se estroncat potser perquè, com s’ha dit, passava en part pel filtre del canonge Collell. Un cop Verdaguer trenca qualsevol relació amb qui havia estat el seu gran amic i col·laborador, l’amistat amb Anzizu se’n ressent. En tot cas, aquesta havia estat molt fructífera a nivell literari i espiritual. La lectura de Verdaguer, de qui Anzizu aviat es declara admiradora, influirà en la seva obra poètica, que comparteix el gust per certs autors de la tradició mística (sant Francesc, Teresa de Jesús, Joan de la Creu i el mateix Llull) i plataformes editorials, per exemple l’Homenatge lul·lià de 1901, on Verdaguer publica “Al beat Ramon Llull”. L’escriptor ja havia donat suport a un primer projecte, frustrat, d’edició de poemes d’Anzizu, el 1891. Més enllà de la literatura, es va convertir en conseller d’alguns dels projectes de caritat de la monja. Durant els anys de l’enfrontament de Verdaguer amb els Güell, l’afecte i el respecte per la jove parenta d’aquests continua inalterable i es reflecteix en poemes del Roser de tot l’any (“Oh coloma perseguida, / ja has trobat ton colomar […]”), al mateix temps que el poeta ataca durament el marquès de Comillas i silencia el nom de membres de la família en altres temps recordats explícitament.

La poesia d’Anzizu presenta la mescla de devoció, mística i intimisme, amb tints autobiogràfics, i la combinació de formes i gèneres populars i cultes, que caracteritzen la revifalla de la poesia religiosa en català entre els segles XIX i XX, el màxim representant de la qual és Verdaguer. El poema a Llull és un dels molts que Anzizu dedica a la rememoració tan franciscana del Pessebre, un dels temes preferits de la seva poesia. Com en un altre text nadalenc seu, també datat el Nadal de 1900 (inc.: “Dius que somnias la creu”), la contemplació sentimental i emotiva de l’escena del Naixement va lligada a la premonició d’una fi tan dramàtica com anhelada, la Passió en el cas de Jesús, el martiri en el de Llull. La composició del poema al beat està presidida pels versos lul·lians a Jesús “infant petit” ja vistos en un altre apunt, que han inspirat la idea de l’enyor d’una edat d’or inassolible que es sublima en la realitat del proper martiri. Anzizu hi incorpora temes coneguts de la biografia i l’ideari lul·lians (conversió dels infidels, croada) i el relat que accepta la historicitat del martiri i la mort de Llull en plena mar, abans d’arribar a Palma. El vers alexandrí dóna un aire solemne al poema, a diferència d’altres textos nadalencs on l’autora assaja gèneres més populars. El transcric a continuació, a partir de la versió publicada a l’Homenatge de 1901, amb les variants de les Poesies de 1919 en nota.

Al beat Ramon Llull

Ah, qui fos en cell temps nuyrit
que Jhesús fo infant petit.
B.R. Lull

Per què, oh Ramon, ta lira tan dolçament gemega,
del segle[1] mal contenta que te la deix polsar?
Com entristit sospires pels temps que ja passaren.[2]
No saps que s’esvaïren per’ no tornar jamai?
Lo Sant Breçol t’encanta: voldries, a sa espona
gronxant, a la regina dels serafins trobar?
O, defallint extatic de mistica dolcesa,
morir, fixant los[3] llavis als peus de Déu-Infant?
Dels angels és que enveges les citares sagrades?
D’aquella Nit clarissima llurs cantics emmelats?
O d’un dels Set que adoren davant lo Sant Pessebre
de fit a fit mirant-se’l, lo lluminós esguart?
Pastor senzill que vetlla, voldries arribar-t’hi
per’ veure lo que’n diuen pels aires del Portal,[4]
i[5] a la claror de l’astre que als d’Orient guiava,
ton cor en presentalla rendit, allí deixar?
Qui sap? Pot-ser glateixes la sort dels coetanis
del Déu Etern, Altissim, suara en terra nat…
Llur confessió ambiciones? No la pots fer més clara?
No t’ha donades llengues l’Excels per’ predicar?
Oh Llull![6] Més, per què frises?[7] Si’ls temps [passats no tornen[8]
l’era sublim dels martirs no encara s’ha acabat.
Enllà del mar ovires turbants i mitges-llunes?
Allí, doncs, per tes messes s’hi esmola bona falç…
Ferit a colps de pedra daran-te sepultura
dins un vaixell que’t copsa tot just agonitzant,[9]
i et plorarà amargada Palma gentil, ta mare,
veien-te, no en sos braços morir, sinó en la mar.
Però feliç mil voltes, més que Raquel l’hermosa:
si’t pert ací en la terra, del cel li somriuras.
Doncs, vés cantant i espera: les palmes i corones
que encès ton cor cobeja, dins poc[10] has d’abastar!

Sor Eularia Anzizu
Desembre de 1900[11]

Notes

Selecció bibliogràfica

Anzizu, Eulàlia, Fulles historiques del Real Monestir de Santa María de Pedralbes, Barcelona: F. X. Altés, 1897. [N’hi ha ed. facs. de Barcelona, 2007, amb pròleg d’Anna Castellano]

Anzizu, Eulàlia, Poesies, Vic: Tipografia Balmesiana, 1919.

Bernal Creus, Maria Carme, “Eulària Anzizu (Mercè Anzizu i Vila). A propòsit de dos poemes de ‘Roser de tot l’any. Dietari de pensaments religiosos’, de Jacint Verdaguer”, Anuari Verdaguer, 11 (2002), p. 239-257. [Consulta: 14/05/2016]

Bernal Creus, Maria Carme; amb la col·laboració d’Anna Castellano i Ignasi M. Anzizu, Eulària Anzizu, poeta, arxivera i historiadora. Estudi i textos, Vic: Eumogràfic, 2013.

Homenatge al doctor arcangelic lo gloriós martir de Crist beat Ramon Llull sos deixebles, admiradors i devots al primer any de 1901 i començament del segle XX, Barcelona: L’Avenç, [1901].

Rourera Farré, Lluís, Escrits i polèmiques del lul·lista Salvador Bové (1869-1915), Barcelona: IEC, 1986.