Massot i Muntaner: Rafael Patxot i Jubert

:: Josep Massot i Muntaner, Rafael Patxot i Jubert. El savi, el mecenes, el patriota, Barcelona: Diputació de Barcelona; IEC; Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols; PAM, 2014 (Biblioteca Serra d’Or, 472), 202 p. ISBN 978-84-9883-694-3 ::

Entre les efemèrides commemorades el 2014 que han quedat en un segon pla a causa del protagonisme de les activitats al voltant del Tricentenari, n’hi ha algunes que han donat peu a iniciatives força interessants. És el cas de les celebracions dels cinquanta anys de la mort de Rafael Patxot i Jubert (Sant Feliu de Guíxols, 1872 − Ginebra, 1964), un nom d’aquells que apareixen inevitablement quan es parla d’alguns dels projectes culturals més ambiciosos de la història cultural catalana del segle XX fins a la guerra civil. La llista d’obres endegades o mantingudes per aquest mecenes o, com diríem ara, promotor cultural, és llarguíssima. En l’àmbit de les humanitats destaca el suport a les publicacions i les activitats de l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona; l’organització de l’Obra del Cançoner popular de Catalunya, un projecte que supera amb escreix l’interès estrictament folklòric i és una mina encara poc explotada pels filòlegs; el recull de materials per al Repertori de manuscrits catalans –sobretot medievals, però amb incursions modernistes–, que es va traduir en els centenars de fitxes elaborades per Pere Bohigas durant les seves estades en biblioteques europees, en part publicades (Bohigas, Sobre manuscrits i biblioteques, Montserrat, 1985) i consultables al fons Patxot de la Biblioteca de Catalunya. Etcètera.

Darrere d’aquests projectes hi ha el suport financer i la gestió de Patxot, hereu de la indústria del suro de Sant Feliu de Guíxols, personatge destacat del comerç amb Amèrica del Sud a través del negoci del sogre, Rafael Rabell, i marmessor de la cunyada, Concepció Rabell, viuda d’un milionari argentí. Patxot va fer del mecenatge una de les seves activitats constants, guiat per una fe inamovible en els valors de la intel·ligència i la cultura, en una línia de discurs característica d’alguns cercles culturals catalans de les primeres dècades del segle XX, per tal de “fer escoltar la nostra llengua en el domini del saber mundial, on impera la llibertat de la Intel·ligència” (p. 110). Aquesta defensa a ultrança del domini de la intel·ligència, amb o sense majúscula, per damunt de qualsevol imposició es materialitza en l’oposició a la dictadura de Primo de Rivera i la seva política contrària a la llengua i a institucions com l’Institut d’Estudis Catalans. “Jo no sotsmeto l’intel·ligència a cap autoritat”, afirmava Patxot el 1929 en defensa d’aquest (p. 77); però el 1927 ja havia escrit a Agustí Duran i Sanpere: “La intelligencia jo no la sotmeto a ningú, ni que fos l’estat català” (p. 165). La seva particular “croada de l’intel·ligència” (1930; p. 80) ve marcada per un fort personalisme que explica el control exercit sobre el seu mecenatge en camps molts variats de les ciències i les lletres, on feia gala tant de la seva curiositat sense límits com d’amplis coneixements en matèries diverses. El 1946, el mateix Patxot definia aquell mecenatge, amb una certa acritud, com a “beneficència intel·lectual” (p. 92). Són els anys de l’exili i del desencant, no tant per la persecució franquista –que li va valdre la confiscació de materials i l’obertura d’un expedient de responsabilitats polítiques, però també una invitació perquè tornés i reprengués l’activitat cultural–, com per la resposta dels “seus”, tal com manifestava en el carteig amb Lluís Nicolau d’Olwer, de 1953-1954:

però a mi m’han robat treballs meus i llibres “els nostres” intel·lectuals, que havien estat assalariats meus i durant anys havien viscut de la meva mesada (p. 118).

Arran de l’Any Patxot (2014) s’han presentat iniciatives com els llocs web que dediquen al personatge l’IEC (Espai Patxot, que inclou l’inventari del fons Patxot de l’Arxiu de l’Institut) i la Diputació de Barcelona (Univers Patxot). S’hi afegeix el llibre objecte de la present notícia, Rafael Patxot i Jubert. El savi, el mecenes, el patriota, de Josep Massot i Muntaner, conservador de l’arxiu de l’Obra del Cançoner popular des de 1991, que conté cinc treballs dedicats a la tasca cultural de Patxot, alguns inèdits, altres ampliats i amb aportació de documentació inèdita.

Un primer capítol (“Rafael Patxot, cinquanta anys després”) situa els projectes culturals de Patxot en l’entramat de la biografia del personatge, de la qual s’apunten les dades bàsiques: origen de la riquesa i formació cultural, creació de les fundacions que vehicularan bona part del seu mecenatge (Fundació Concepció Rabell i Cibils, Institució Patxot), conflictes amb la dictadura de Primo de Rivera, expatriació voluntària després de la victòria del franquisme, exili i últims anys, en què redacta unes memòries, Adéu a Catalunya. Guaitant enrera (Ginebra, 1952), ara accessibles en versió digital a l’Espai Patxot.

Els quatre capítols següents descriuen l’obra de patrocini cultural, ordenada segons la institució beneficiària. En el cas de les dues primeres, el monestir de Montserrat i l’Acadèmia de les Bones Lletres, la relació és ambivalent i es veu enterbolida per les diferències sorgides entre la radicalitat nacional de Patxot i les actituds de connivència empreses, per grat o per força, per alguns membres de l’Església catalana i de l’Acadèmia durant les dues dictadures espanyoles (“Rafael Patxot i el monestir de Montserrat” i “Rafael Patxot i l’Acadèmia de Bones Lletres”). En aquest sentit resulta aclaridora la detallada anàlisi de la col·laboració de Patxot amb l’Acadèmia, de suport al seu Boletín i a les publicacions a través dels Premis Rafel Patxot i Ferrer, un homenatge a l’avi del mecenes. Aquests premis van impulsar, per exemple, l’elaboració de monografies sobre diferents aspectes de la història catalana medieval, com els estudis sobre la dona (el volum Sobiranes de Catalunya, que va constituir el X de les “Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, el 1928, amb biografies de Sibil·la de Fortià, Maria de Castella i Elionor de Sicília a càrrec respectivament de Josep Maria Roca, Ferran Soldevila i Ulla Deibel), però també una línia menys coneguda de l’Acadèmia i en la qual Patxot va mostrar un gran interès, els estudis politicosocials. El capítol descriu el refredament per motius polítics de la relació del mecenes amb Francesc Carreras i Candi i altres acadèmics.

L’apartat següent (“Rafael Patxot, mecenes de l’Institut d’Estudis Catalans”) estudia el suport que l’IEC va rebre de Patxot durant el període d’asfíxia econòmica a què el va sotmetre la dictadura de Primo de Rivera, en forma de subvenció a les publicacions. Anys a venir, Patxot afirmarà que la idea inicial de l’IEC s’havia forjat a casa seva, abans que el seu admirat Enric Prat de la Riba assumís el projecte. Amb l’IEC va lligada una de tantes iniciatives inacabades del mecenes, la col·lecció “Cròniques catalanes” de la Fundació Concepció Rabell, encetada amb bon peu amb la publicació dels Gesta comitum barcinonensium, el 1925, però interrompuda quan hi havia diversos volums en curs; es basava en el programa de publicació d’obres historiogràfiques catalanes medievals i de la primera Edat moderna presentat el 1912 per Jaume Massó i Torrents, autor d’un inventari encara imprescindible de la historiografia catalana antiga publicat a la Revue Hispanique el 1906.

Finalment, el capítol “Els mecenatges de Rafael Patxot: de la Biblioteca de Catalunya al Llegendari popular català” descriu breument diferents projectes, entre els quals destaca l’Obra del Cançoner popular, amb materials dipositats des de 1991 a Montserrat, dels quals ja s’han publicat inventaris i alguns volums.