Clàssics i moderns en la cultura literària catalana, amb una nota sobre profecies

:: Clàssics i moderns en la cultura literària catalana del Renaixement, edició a cura d’Alejandro Coroleu, Lleida: Punctum, 2015, 163 p., il. ISBN 978-84-943779-2-1 ::

El volum recull els textos presentats a la jornada del mateix títol celebrada a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 28 de maig de 2014. El fil conductor dels vuit estudis que s’hi apleguen és l’anàlisi de la recepció de tres models clàssics: el grecollatí (Ciceró, Sal·lusti, Diògenes Laerci, Pal·ladi), l’italià (Dante, Boccaccio) i el català (Bernat Desclot, Ausiàs Marc). Atenció a les dates que acompanyaven el títol de la jornada: “1470-1620” –que ara han desaparegut de la portada– i a l’ús de l’etiqueta “Renaixement”, que porta implícita l’acceptació d’una periodització tradicional i importada. Tot i això, es tracta d’una iniciativa interessant que aporta materials per a l’estudi de la cultura literària i la formació de la pròpia tradició, més enllà de fronteres cronològiques poc còmodes per a alguns dels textos analitzats al volum.

Taula

• Presentació, Alejandro Coroleu.
• The Reception of Cicero’s Pro Archia in the Iberian Peninsula to 1700, Barry Taylor.
• Intercomunicación cultural y de pensamiento en el proceso de recepción textual de Salustio en Cataluña durante el siglo XV, Avelina Carrera de la Red.
• Diògenes Laerci a la Corona d’Aragó, Montserrat Ferrer Santanach.
• Notes sobre la presència dels autors agronòmics llatins a la fi del segle XV i inicis del XVI a la Corona d’Aragó, Raimon Sebastian Torres.
• La traducció catalana del Commento de Cristoforo Landino a Dante, Marta Marfany Simó.
• Boccaccio en la cultura literària catalana del segle XV: lectures de la novella de Ghismonda i Tancredi (Dec. IV,1), Simone Ventura.
• La recepció de la Crònica de Bernat Desclot a l’edat moderna, Daniel Genís i Mas.
• Fortuna de los prólogos al cancionero de Ausiàs March, Albert Lloret.

Una nota profètica

L’article de Montserrat Ferrer se centra en una versió catalana de les Vides dels filòsofs atribuïdes a Walter Burley, completada amb Diògenes Laerci i altres fonts. És obra d’un desconegut Bonanat Surer (lectura poc clara on també s’ha volgut entendre Sever, Sener o Suier), de Barcelona, que enllesteix la seva versió a Nàpols l’1 de gener de 1499. Se’n coneix un únic manuscrit (Florència, Biblioteca Riccardiana, ms. 2069), de principis del segle XVI, localitzat ben aviat a Itàlia i obra d’una mà que respon a hàbits gràfics catalans. El copista afegeix un text profètic al f. 1, no identificat per l’autora, que es diu extret d’un quadern de la biblioteca de la seu de Barcelona. No he vist el manuscrit florentí, però l’incipit i l’explicit que es reprodueixen a la descripció corresponent de BITECA (manid 2421) coincideixen amb els d’una profecia sobre els Trastàmara catalanoaragonesos fins a Ferran el Catòlic, en la línia d’altres obres del mateix gènere estudiades per autors com Eulàlia Duran, Jaume de Puig i Joan Requesens, que enalteixen el Catòlic com a monarca dels Darrers temps. La transcric a partir de les addicions d’una mà del segle XVI al ms. 485 de la Biblioteca de Catalunya, respectant les seves peculiaritats gramaticals i ortogràfiques:

Propter peccata regum et populy sucsesio per lineam rectam masculinam auferetur [ratllat a domo; interl. domino] Aragonum et succedet quidam infans Castelle per lineam femeninam, qui plures filios huich regno affert. Cuius primogenitus in partibus exterioris morietur, nullo relicto sucsesore herede legitimo. Terciusgenitus [ratllat in partibus] simplici ocasione morietur, et secundusgenitus sucsedet primogenitus et omnia ffacta que faciet erunt contraria nomini suy. Cuy sucsedet quidam filius, cuyus nomen fortitudinis erit. Hich ad imperium convolabit, domum francorum destruet, tres reges de genere suo humiliabit et alios sibi tributarios faciet, Ecclesiam Dey umiliabit, auferens ey superflua dominia et juridicciones, reducens eam tempore quo erat tempore apostolorum, sumum pontificem santificem sante vite in catreda beati Petri statuet et sedere faciet, et in ultimis diebus ad Teram sanctam transitum faciet, quam conquiret, et in ea gloriose morietur.

Tot seguit, la mateixa mà copia més profecies referents al casal d’Aragó al ms. 485. En destaco la segona, que comença “Castrum, turris et aquilo et vulpis anglicana”, procedent de la Summula seu Breviloquium super concordia Novi et Veteris Testamenti, un tractat apocalíptic escrit a Catalunya al segle XIV, editat i estudiat el 1989 per H. Lee, M. Reeves i G. Silano. Un manuscrit d’aquesta obra va ser copiat el 1480 per Miquel Miravet, un personatge ben documentat com a escrivent de lletra rodona i bidell de la seu de Barcelona, d’on ja hem vist que procedia l’original de la nota del manuscrit florentí (“Extractum ex quodam quaterno Bibliothece ecclesie Barchinone”). La presència de la profecia al manuscrit italià també convida a seguir la pista del ressò literari i profètic del complex context polític napolità a cavall dels segles XV i XVI, amb les opinions dividides, dins i fora del reialme, sigui entre els partidaris de les dues branques dels Trastàmara, representades pel Catòlic i pels descendents del seu cosí Ferrante, sigui entre els partidaris dels casals d’Aragó i de França. Ho deixo aquí.