Voltaire: El setge de Barcelona segons la Història de Jenni

:: Voltaire, El setge de Barcelona (Història de Jenni), trad. Antoni-Lluc Ferrer, Palma: Documenta Balear, 2004, 105 p. ISBN 8495694840 ::

L’argument d’aquesta novel·la filosòfica que és el conte llarg El setge de Barcelona –títol oportú i oportunista amb què el traductor català bateja la Histoire de Jenni ou le sage et l’athée (1775) de Voltaire– és senzill. Un jove anglès, Jenni, participa com a voluntari al setge de Montjuïc que retorna Barcelona a les mans dels austriacistes (1705). Aquí es deixa corrompre fàcilment per les pèrfides Boca Vermeja i Las Nalgas, subjugades per la bona planta de l’“english”, i es veu obligat a fugir a Nord-Amèrica després de cometre un crim. Fins allà el segueix el seu pare Freind, capellà de l’exèrcit anglès, que, a través dels diàlegs amb altres personatges i sense fer-li cap retret, acaba convencent el fill de tornar al bon camí. Un argument d’aquells que, si fan gràcia, és perquè ja no s’estilen en la novel·la contemporània. El que sí comparteixen aquesta i la del XVIII és el gust per la variació i l’experimentació estilística, aquí en forma de combinació de gèneres i de punts de vista.

El setge de Barcelona no és cap novel·la històrica. Les al·lusions a la Barcelona de la guerra de Successió són les justes per ubicar l’acció. S’hi troben els tòpics de la llegenda negra espanyola, ja consolidats a la literatura europea de finals del XVIII (llegiu les memòries de Giacomo Casanova), representats sobretot per un inquisidor fanàtic, lasciu i criminal de nom humorístic (Caracucacurador), com tots els que gasten els personatges espanyols.

Deia que és una novel·la filosòfica. La trama argumental és mínima, funciona per captar l’atenció del lector i embolcallar el que realment interessa, els diàlegs de Freind amb el batxiller de Salamanca sobre l’anticlericalisme i amb Birton sobre l’ateisme, on es fa una defensa de l’optimisme deista, representat pel savi Freind i pels bons salvatges americans –caníbals fins fa quatre dies, tot s’ha de dir– que acullen els protagonistes.

Dona Boca Vermeja estava extasiada de sorpresa i encantament. Jo em sentia corpresa com ella. No vaig poder impedir-me de dir: ¡Oh, qué hermoso muchacho! Aquestes paraules, que em varen escapar, van fer que el noi [i.e. Jenni] es girés. Aleshores va ser molt pitjor: vàrem veure la cara d’Adonis en el cos d’un jove Hèrcules. Dona Boca Vermeja va estar a punt de caure d’esquena, i jo també. […] Quan ella va haver tornat en si: Sant Jaume, em va dir, i Mare de Déu! És així com estan fets els herètics? Oi que ens han enganyat? (p. 27)

[…]

Sí, amics meus, l’ateisme i el fanatisme són els dos pols d’un univers de confusió i d’horror. La petita zona de la virtut es troba entre aquests dos pols; camineu d’un pas segur per aquest sender; creieu un Déu bo, i sigueu bons (p. 96)

(He publicat aquesta entrada a Llibres per llegir el 6/10/2012.)