No sabem res dels orígens i la formació de Jerònima Galés abans que aparegui a la documentació el 1550, casada amb el tipògraf d’origen flamenc Joan Mei, aveïnat a la ciutat de València des d’aquell any. Però entre aquella data i la seva mort, el 1587, Jerònima va jugar un paper important en la impremta valenciana que la converteix en un dels casos més coneguts d’activitat femenina en aquest negoci a la Corona catalanoaragonesa. El llibre que Rosa Gregori (Arxiu de la Corona d’Aragó) va publicar el 2012 sobre la seva figura, resultat de la tesi doctoral llegida a la Universitat de València el 2008, ens introdueix en la història de la casa Mei, centrada en la primera generació –Joan Mei, Jerònima Galés i el seu segon marit, Pedro Huete–, amb dades puntuals sobre els fills –Felip i Pere Patrici Mei–, considerada des de la reconstrucció del lloc que Jerònima hi va ocupar, a partir de la nova documentació exhumada per l’autora. Se supera així la limitació de la bibliografia tradicional, que només feia atenció a les dones quan la successió dels barons en el negoci es veia interrompuda per períodes en què la viuda regentava el taller fins que el fill, un nou marit o algú altre n’assumien la direcció.
La tradició en què s’inscriu el llibre de Gregori és doble: la bibliografia sobre l’antiga impremta valenciana, amb el referent ineludible de la Reseña histórica en forma de diccionario de las imprentas que han existido en Valencia, de J. E. Serrano Morales, de 1898-1899; i els estudis de gènere, que recuperen i analitzen, amb un to més o menys reivindicatiu, la informació sobre el paper de la dona en àmbits professionals on havia estat silenciada per la bibliografia anterior. No cal dir que aquesta doble adscripció dota el discurs de Gregori d’una major profunditat.
El llibre parteix de la consideració de la impremta com a negoci familiar, que involucra treballadors externs i membres de la unitat familiar. A la primera part o “Estudi”, de base biogràfica, es pot trobar la llista dels títols publicats anualment per la casa Mei i la discussió sobre aspectes institucionals, socials i culturals de la gestió d’aquesta.
L’activitat dels Mei reflecteix un programa editorial a llarg termini, que abasteix públics diversificats, interessats en textos devocionals, comèdies i històries en romanç, etc. S’hi inclouen les institucions civils i religioses que van recórrer sovint a les seves premses. Començant per la Universitat de València. Els Mei publiquen manuals i textos per abastir aquest mercat i mantenen sòlides relacions professionals amb autors que el proveeixen, entre els quals destaca l’humanista d’Alcanyís Juan Lorenzo Palmireno. Pel que fa a les institucions eclesiàstiques, reben encàrrecs del cercle de l’arquebisbe Joan de Ribera. (¿Caldria potser relacionar aquest prelat i els seus contactes posteriors amb carmelites descalços de la primera generació com Jerónimo Gracián, home de confiança de Teresa de Jesús, amb les edicions sortides del taller dels Mei-Huete del Camino de perfección [1586, 1587] de la santa i la Lámpara encendida [1586, 1590] del mateix Gracián? Aquest és documentat a València en 1604-1605, sempre atent a instal·lar-se en ciutats amb una bona infraestructura editorial que facilités la seva intensa activitat de difusió de les obres de la fundadora i pròpies.)
Però si parlem de les relacions clientelars entre els Mei i algunes institucions, el Consell valencià constitueix el cas més destacable. El taller va assumir projectes importants per a la consolidació i la difusió d’una imatge del poder emanada de les autoritats de la ciutat, especialment a través de textos legals i historiogràfics. En aquest sentit destaquen les primeres edicions del Llibre dels fets de Jaume I (1557) i de la crònica de Ramon Muntaner (1558). Gregori ja recordava fa uns anys, en l’interessant estudi que acompanya una edició facsímil del Llibre de 1557 –publicada a Alacant el 2007 arran de les celebracions del vuitè centenari del naixement del rei Jaume l’any següent–, que els jurats havien dedicat l’edició al príncep Carles d’Àustria, el malaguanyat hereu de Felip II que moriria el 1568 enmig de circumstàncies mai no aclarides. En la seva endreça al príncep, els jurats feien seu el projecte d’estampar la crònica
en la mateixa llengua materna que per dit rey fonch feta y dictada, a exemple del gran Júlio Cèsar, a nom y protectió de vostra real altesa, puix que ad aquella mèritament se deu, no sols per la descendència y successió natural, però encara per la particular affectió que té de llegir y entendre semblants hystòries dignes de gran admiració y de christianíssim exemple.
L’edició catalana subratllava el lligam entre els representants de la ciutat recuperada pel Conqueridor i la dinastia regnant, successora del monarca. El manuscrit utilitzat era “autèntic”, ja que es conservava a l’Arxiu del Racional de València, i després va ser enviat a la cort –se l’ha volgut identificar amb l’actual ms. II/475 de la Real Biblioteca de Madrid. El 1558, l’epístola de Felip Mei als jurats de l’edició de Muntaner tornarà a insistir en l’associació de la ciutat amb el rei Jaume i els seus descendents a través de l’obra. Uns anys abans (1551), la recuperació de la figura del rei en la continuació de la crònica valenciana de Pere Antoni Beuter, impresa per la casa de Joan Mei, ja havia convidat a establir una relació entre el monarca medieval i els Àustria.
El Consell renovarà durant anys les subvencions al negoci dels Mei i maldarà perquè no surti de la ciutat. Així, doncs, encara que Joan Mei es traslladi i obri establiments en altres llocs (Múrcia, Alcalá de Henares), la seu de València continua en actiu sota la direcció de Jerònima. El seu segon casament amb el tipògraf Pedro Huete no altera essencialment el control que la dona –que avantposa el seu cognom als dels marits– exerceix sobre el negoci aquests anys i després de tornar a enviudar. Com en altres oficis de l’època, es dibuixa una situació de facto de participació i control femení del negoci, que no es reflecteix en les rígides ordinacions gremials.
Aquesta situació emergeix amb tota claredat a la segona part del llibre de Gregori, constituïda per una col·lecció documental que abraça els anys 1537-1613. Són més de 300 pàgines de documentació notarial i comptable en bona part inèdita, en la qual destaquen el testament i el codicil de Jerònima, i les ordres municipals perquè es paguin o renovin ajudes de costa al taller. Hi apareixen albarans i rebuts de Jerònima, en català i en castellà; els autògrafs criden l’atenció perquè s’aproximen més a la rutina gràfica de les escrivanies professionals que a les escriptures femenines de l’època, una possible pista sobre la formació rebuda, de la qual, com he dit, no sabem res.
Formació que també es revela en l’única obra que Jerònima Galés s’atribueix explícitament (“la impressora”): el famós sonet en castellà al lector inclòs als preliminars de la traducció del Libro de las historias de Paolo Giovio (1562). Els versos reflecteixen el seu orgull per l’experiència acumulada en l’ofici i el bon criteri en la selecció de títols, que la dispensen dels arguments antifeministes habituals:
La impressora al lector
Puesto que’l mugeril flaco bullicio
no deve entremeterse en arduas cosas,
pues luego dizen lenguas maliciosas
que es sacar a las puertas de su quicio;
si el voto mío vale por mi officio,
y haver sido una entre las más curiosas,
que de ver e imprimir las más famosas
historias ya tengo uso y exercicio;
Iovio latino d’este tiempo ha sido
el más rico escritor, y más illustre,
que ha visto ni verá el suelo toscano,
y hale dado español y de más lustre
el docto Villafranca: agradescido
serás a él y a mí, lector humano.
:: Rosa M. Gregori Roig, La impressora Jerònima Galés i els Mey (València, segle XVI), València: Biblioteca Valenciana, 2012, 611 p., il. ISBN 978-84-482-5722-4 ::
Vademècum 