Binimelis i les dones

:: Joan Baptista BINIMELIS, Sobre els vicis de les dones i el seu tarannà variable; Catàleg de dones especialment sàvies, Alexandre Font Jaume (dir.), Palma: Lleonard Muntaner, editor, 2014 (Obres de Joan Baptista Binimelis, 1), 349 p. ISBN 978-84-16116-16-4 ::

Binimelis està de sort. Fa pocs mesos es publicava a València una edició crítica d’una de les parts més valorades de la seva Història del regne de Mallorca, la Descripció particular de l’illa de Mallorca e viles, a cura del filòleg Juli Moll. I amb la tardor arriba el primer lliurament de les obres completes d’aquest clàssic de la literatura mallorquina, a càrrec d’un equip d’investigadors dirigit per Alexandre Font Jaume, integrat per Gabriel Ensenyat, Àngela Martí, Mireia Mulet i Josep Campillo.

La nova col·lecció s’estrena amb dos opuscles llatins de Binimelis, que els curadors presenten en versió original i traducció catalana. Les obres s’inscriuen en el gènere de la literatura misògina i vénen a formar una mena de doblet no gens estrany en la tradició: una peça d’atac a les dones, amb una breu defensa final (Sobre els vicis de les dones i el seu tarannà variable / De mulierum vitiis ac variis earum moribus), i un catàleg de dones il·lustres que han excel·lit per la seva saviesa o com a escriptores (Catàleg de dones especialment sàvies / Mulierum non vulgariter doctarum nomenclatura). Totes dues obres es conserven en una miscel·lània manuscrita de l’Arxiu del Regne de Mallorca, procedent de l’arxiu de can Torrella, que probablement és un d’aquells “deu tomos o volums de coses escritas de mà mia” citats per Binimelis en el seu testament i actualment perduts en la seva major part. Fa uns anys, G. Ensenyat va dedicar un article a la descripció de la miscel·lània de can Torrella.

El mateix Ensenyat i Font firmen la introducció del volum que ara s’edita. El primer hi repassa la biografia i l’obra de Binimelis, i introdueix el lector en les fonts clàssiques, cristianes i medievals de la literatura misògina. Font presenta les formes que aquesta tradició adopta durant el Renaixement, impregnades d’un nou discurs de re uxoria, on el matrimoni i el paper que hi té la dona adquireixen protagonisme, i se centra en els dos opuscles aquí editats de Binimelis. En aquest autor, l’argumentació antifeminista tradicional s’imposa clarament a l’apologia de la dona i el discurs sobre el matrimoni. De fet, una de les aportacions més importants de l’equip editor és la identificació d’una obra àmpliament difosa per la impremta, el De legibus connubialibus et iure maritali d’André Tiraqueau (Tiraquellus), publicat per primera vegada el 1513, com a font de les dues obres. Sembla que Binimelis va redactar-les durant els anys que estudiava Medicina a València –el primer text duu una anotació que el situa en aquesta ciutat el 1568. Del jurista Tiraqueau, se n’eliminen les parts més tècniques i se n’abreuja el contingut, no sense algunes incoherències. El resultat final és, per al primer opuscle, un recull d’anècdotes i autoritats clàssiques, medievals i humanístiques, classificades en 26 capítols –22 per a l’atac contra les dones i quatre per defensar-les. Aquesta apologia constitueix el rerefons del segon opuscle, un catàleg de dones sàvies, ordenades alfabèticament, on es recorda breument els mèrits de personatges històrics i de ficció de l’antiguitat, santes medievals i algunes dames italianes i franceses posteriors.

Com era d’esperar, tenint en compte el context escolar en què segurament es van produir tots dos textos llatins, Binimelis no mostra cap interès a recuperar la rica tradició literària catalana sobre el debat pro- i antifeminista. Hi ha alguna mostra de l’ús habitual de geogràfs i historiadors antics per prestigiar el propi país –per exemple, un extracte de Diodor Sícul sobre els costums nupcials dels balears– i una referència a dos personatges històrics estretament relacionats amb la història catalana, Joana I i Joana II de Nàpols, convertides en exemples proverbials de luxúria femenina. Tiraqueau és, un cop més, qui proporciona la informació.

Quid denique, duas Ioannas Neapolitanorum reginas, quarum posterior patrum memoria tam effrenatae libidinis erat, ut cum sciebat, aut videbat viros bene nasatos, necesse erat, ut eos haberet in complexibus? Experta enim fuerat id verum esse, quod vulgo dici solet, nasi magnitudine mutonis quoque quantitatem concipi.

(‘Què diré, finalment, de les dues Joanes, reines dels napolitans, la més jove de les quals, segons ho recorden els avantpassats, tenia un desig sexual tan desenfrenat que, quan tenia notícies o veia homes amb un bon nas no se’n podia estar d’allitar-s’hi? Car havia comprovat que era cert el que la gent solia dir, que segons la dimensió del nas s’intuïa la grandària del penis’, Sobre els vicis de les dones… 13,18-19.)