Recurs al passat i modalitats historiogràfiques a Barcelona

:: Recurs al passat i modalitats historiogràfiques a Barcelona, Ramon Grau (coord.), Barcelona: Ajuntament de Barcelona; Arxiu Històric de la Ciutat, 2014 (Barcelona Quaderns d’Història, 20), 273 p., il. ISBN 978-84-9850-553-5. ISSN 1135-3058 ::

El XII Congrés d’Història de Barcelona (2011) va girar al voltant del tema Historiografia barcelonina. Del mite a la comprensió. Se n’acaben de publicar les actes a la col·lecció “Barcelona Quaderns d’Història”. A continuació ressenyo breument les ponències i comento alguns aspectes de les que toquen més de ple algunes temàtiques en què he treballat.

Ramon Grau i Fernández, “Algunes modalitats historiogràfiques barcelonines”.
Presentació del volum.

Pol Serrahima i Balius, “Literatura històrica i retòrica municipal a la Barcelona baix-medieval”.
Balanç de la producció historiogràfica barcelonina medieval a partir dels seus eixos ideològics principals: concepte de capitalitat i discursos institucionals (monarquia, Consell de Cent). Serrahima parteix de la hipòtesi que la capitalitat assumida per les institucions governants de Barcelona fins a la guerra civil de 1462-1472 determina les formes retòriques amb què es representa la imatge de la ciutat, des de la llengua de l’administració fins als textos historiogràfics. Fins aquí cap problema. Ara bé, l’objectiu declarat del treball “no és tant fixar amb exactitud les influències i derivacions entre diverses obres historiogràfiques, com fer una història de les idees que recorren aquests textos” (la cursiva és meva). Tot i que s’ha d’agrair a l’autor l’esforç de síntesi de la bibliografia a l’abast, tenint en compte que parlem de textos sovint inèdits i en general poc estudiats, elaborar un balanç “ideològic” com aquest és, com a mínim, prematur, sense una feina prèvia de desbrossament, altrament dita filològica: cal individualitzar els textos, els gèneres, les fonts i les relacions que s’estableixen entre ells i altres mostres de la producció historiogràfica del país. Això hauria evitat situacions tan curioses com ara el silenci sobre l’emergència del gènere dels catàlegs de consellers, mostra –on n’hi hagi– de la pròpia consciència històrica. Faig referència a aquestes i altres qüestions en un panorama sobre historiografia catalana del XV per al volum III de la Història de la literatura catalana, dirigit per Lola Badia (vegeu-ne una notícia).

Xavier Espluga, “La inscripció llatina renaixentista de la façana gòtica de la Casa de la Ciutat”.
Els organitzadors del congrés van encarregar una ponència sobre una inscripció celebrativa de Barcelona esculpida a mitjan segle XVI a la Casa de la Ciutat a un filòleg clàssic, especialista en epigrafia. Gràcies a això tenim finalment una edició i una traducció del text, analitzat en el seu context literari, històric i artístic, i interpretat com a autoproclamació del govern municipal en la seva acció històrica i constructora (muralla, Estudi general), situada aquesta documentalment en unes obres a la Casa de la Ciutat iniciades el 1550. Aquesta és, doncs, la data post quem de la redacció de la inscripció; la data ante quem, la proporciona una ordre de pagament, el 1553, a l’escultor que hi treballava. Amb les dades a l’abast, Espluga no s’atreveix a fer cap hipòtesi sobre l’autoria del text. Sense arguments concloents, els noms podrien anar des d’autors reconeguts com Francesc Tarafa (que el 1553 publicava a Anvers el seu De origine ac rebus gestis regum Hispaniae liber, però que quedaria descartat perquè la inscripció segueix la hipòtesi d’Hèrcules com a fundador de Barcelona, tot i que l’harmonitza amb la més nova de l’origen púnic, representada per Jeroni Pau, Pere Miquel Carbonell o el mateix Tarafa) fins a un jove Francesc Calça, poeta en llatí i català i autor del De Catalonia liber primus (Barcelona, 1588), passant per la llista de professors de gramàtica i retòrica de l’Estudi general, d’altres institucions educatives o dels professionals del món de l’edició, tots ells teòricament proveïts dels rudiments de llengua clàssica i epigrafia requerits per redactar la inscripció. Posats a dibuixar el perfil de l’anònim, caldria seguir amb detall la pista del cronograma que es llegeix en aquesta, ja que revela un bon coneixement de la tradició historiogràfica medieval i moderna, cosa que en principi apuntaria a un historiador o a un bon lector d’història, defensor de la precedència de Barcelona i altres ciutats fundades per Hèrcules enfront de Roma. Em refereixo a la datació de l’obra l’any de Crist de 1550 indicada amb els estils de còmput següents:

• Any de la Creació: “ANNO A CONDITIONE MVNDI CIRCITER VMD”, és a dir, aproximadament 5.500 anys del món. L’anònim parteix d’una de les dues datacions habituals de la Creació, en aquest cas la d’Eusebi de Cesarea, situada en algunes variants cap al 3952/3953 aC.
• Fundació de Roma: “ROMAE IIMCCC”, que ens remet a la coneguda fundació de Roma cap al 752/753 aC.
• Fundació de Barcelona: “BARCINONIS IIMDCC” o 1150 aC. La xifra derivaria de la tradició de Rodrigo Ximénez de Rada, que en l’edició de Granada de 1545 compta de Ròmul als cònsols 241 anys, del govern dels cònsols 463, de la caiguda de Troia a Ròmul 442 anys, i 4 anys i mig de Cèsar, per tant un total de 1150 aC. Una altra possibilitat, també en la línia de l’arquebisbe de Toledo, serien les Històries e conquestes de Pere Tomic, que en les edicions de 1495 i 1519 sumen 241 anys des de Ròmul fins als cònsols, 442 anys per als cònsols, més 461 anys de precedència de les fundacions d’Hèrcules respecte de Roma, per tant 1144 aC.

Xavier Torres i Sans, “La ciutat dels sants: Barcelona i la historiografia de la Contrareforma”.
Orígens contrareformistes i desenvolupament d’un gènere mixt entre l’hagiografia i la corografia que va produir un nombre important d’obres sobre sants barcelonins entre el final del segle XVI i el XVII, caracteritzades per l’assimilació de crònica urbana i vides de sants. L’autor analitza el paper que el cercle del bisbe Joan Dimes Lloris, amb el recolzament de les autoritats municipals, va tenir en la promoció del santoral barceloní a través d’aquell gènere, sovint al servei de projectes paral·lels de beatificació i canonització. Personatges com el bisbe Oleguer, Ramon de Penyafort, Maria de Cervelló i d’altres, inclòs un Filet que mai no va existir, van veure reflectides les seves vides en volums que generalment passaren per la impremta, encara que n’hi ha també alguna que va quedar manuscrita, com el recull de vides de sants de la Història moral de Catalunya de Pere Gil, projecte que Rodolfo Galdeano ha recuperat en la seva tesi doctoral, llegida a Girona el 2013. Algun dia s’haurà d’emmarcar aquest filó d’obres en el context més ampli de la renovació coetània de la història eclesiàstica que, en el cas català, troba una altra manifestació important en les històries dels ordes i les comunitats de religiosos, tant els de tradició medieval com els de nova fundació: jesuïtes, carmelites descalços, benedictins (Montserrat), franciscans, caputxins, dominics, jerònims, etc., van promoure l’encàrrec de cròniques oficials de caràcter divers, que generalment van quedar inèdites en el seu moment o proporcionaren materials per a projectes més generals, sovint d’àmbit espanyol.

Ferran Armengol i Ferrer, “La memòria del Consell de Cent i la reivindicació moderna de l’autogovern de Barcelona”.
La vinculació entre literatura jurídica i historiogràfica catalana remunta a l’edat mitjana, però es fa especialment intensa a partir del segle XVII i primers del XVIII, quan l’argument històric és freqüent en la producció jurídica i la publicística generada al voltant dels dos grans conflictes bèl·lics del període. L’autor analitza la construcció del mite històric del Consell de Cent des de Joan Pau Xammar (1644) fins a la Carta municipal de 1960, passant per la data clau de 1714 i la pèrdua de les institucions pròpies. Destaca la capacitat d’associació del mite amb ideologies oposades i les múltiples aproximacions que se’n faran al llarg dels segles: visió nostàlgica i/o divulgativa del passat esplendorós de la ciutat, reivindicació de més marge de maniobra en l’actuació municipal o de competències de govern.

Magí Sunyer, “La imatge històrica de Barcelona en l’obra literària d’Antoni de Bofarull”.
Encara que l’activitat professional d’Antoni de Bofarull a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, la seva obra com a historiador i la seva Guía-cicerone de Barcelona proporcionen el rerefons que contextualitza el present estudi, Sunyer se centra en la producció estrictament literària de l’autor de L’orfeneta de Menargues i n’analitza la reconstrucció gairebé arqueològica d’una Barcelona medieval i idealitzada, descrita amb un detall que anuncia el costumisme literari.

Carmen Rodríguez Pedret, “Les guies de Barcelona al segle XIX: la construcció d’una historiografia particular”.
Anàlisi de les guies urbanes com a subgènere historiogràfic, marcat pel seu caràcter divulgatiu i comercial, durant el segle XIX. El caràcter enciclopèdic dels títols més antics, entre els quals destaca la Barcelona antigua y moderna, d’Andreu Avel·lí Pi i Arimon (1864), cedeix el lloc a la informació de caràcter instrumental i al protagonisme de la imatge gràfica, sobretot després de la irrupció de la fotografia, per tal d’assegurar una presentació més atractiva i alhora utilitària dels continguts. Segons l’autora, les guies desenvolupen discursos propis sobre la ciutat: arqueologitzant (nostàlgia de la ciutat medieval) o de progrés (avenços tecnològics de la ciutat moderna), que contribueixen a la creació de tòpics i d’una iconografia de la ciutat.

Jaume Fabre, “Investigadors i divulgadors. El barcelonisme, història i anècdota durant el primer franquisme”.
Titllat de “succedani molt descafeïnat del catalanisme”, es coneix com a barcelonisme un conjunt d’obres, majoritàriament en format periodístic, però també radiofònic (Barcelona divulgación histórica) i llibre, produïdes per periodistes, escriptors i alguns historiadors, que van recuperar la història de la ciutat amb esperit divulgatiu i costumista, no exempt de nostàlgia per les antigues glòries medievals.

Eulàlia Duran, “Agustí Duran i Sanpere (1887-1975): història urbana”.
Aproximació a la figura polivalent d’Agustí Duran i Sanpere com a historiador de Barcelona: fonts, precedents i obres, entre les quals destaquen el primer volum d’una Història de Barcelona col·lectiva (1975) i la recopilació d’articles Barcelona i la seva història (1973-1975), “una mena d’història de Barcelona que ha entrat per la porta falsa” i s’ha convertit en una obra de referència.