La veu del crim

:: Anna Maria Villalonga, Les veus del crim, Barcelona: Editorial Alrevés, 2013, 333 p. ISBN 978-84-15900-07-8 ::

El boom que la novel·la negra ha experimentat a Catalunya els últims anys, impulsat per l’èxit comercial d’obres com la trilogia de Stieg Larsson i per una bona base d’autors propis i traduccions, s’ha beneficiat del recurs intel·ligent a la web 2.0 com a eina de difusió. I quan dic intel·ligent no em refereixo al fet en ell mateix, perquè utilitzar les xarxes socials ja no és cap novetat per a les empreses -hi incloc les editorials no lligades a una institució. Però és que, entre aquelles eines 2.0, la novel·la negra catalana compta des de 2009 amb una d’excepcional, el blog A l’ombra del crim d’Anna Maria Villalonga, activista literària, cosa que en el seu cas vol dir filòloga, professora, escriptora i moltes coses més, com ara mestressa de la Colette, la gata més famosa del panorama negre català. En aquest temps, el blog de Villalonga ha evolucionat fins a convertir-se en una plataforma de difusió de la negror literària catalana i dels projectes i activitats que es relacionen amb la seva promoció, sense oblidar les pinzellades puntuals sobre el que es fa més enllà de les nostres fronteres. Ha contribuït, en definitiva, a crear una consciència de fenomen unitari entorn d’aquesta literatura, que a poc a poc va aconseguint l’atenció dels mitjans. Una consciència que un llibre com el que ressenyo confirma definitivament i que fa de l’autora una mena de veu del crim català –amb permís d’alguns noms que duen a terme una incessant activitat en el mateix sentit, l’última la creació de l’associació En Negre.

Les veus del crim és una col·lecció de dotze entrevistes a autors que han publicat novel·la negra en català els últims anys, algun amb una trajectòria llarga i consolidada, uns amb dedicació exclusiva al gènere, d’altres que s’hi apropen des d’altres temàtiques. La nòmina: Salvador Balcells, Jaume Benavente, Sebastià Bennasar, Jordi Cervera, Jordi de Manuel, Andreu Martín, Marc Pastor, Jordi Pijoan, Teresa Solana, Agustí Vehí, Pau Vidal i Albert Villaró. S’agraeix profundament que la tria no inclogui segons quins experiments editorials recents que no saben trobar -i em penso que tampoc no s’ho proposen- el punt d’equilibri entre comercialitat i dignitat del producte que exigeix la bona literatura de gènere.

A aquelles dotze veus s’hi suma la tretzena, la mateixa Villalonga, un d’aquells entrevistadors que no poden ni volen evitar saltar la barrera i opinar sobre un tema que els apassiona, amb el límit que els imposa el protagonisme reservat a l’altre. El resultat són uns textos amens, on l’entrevista i la conversa sovint es confonen, amb acotacions dramàtiques que acaben de perfilar la personalitat dels entrevistats. La comoditat que transmeten entrevistadora i entrevistats no està renyida amb la densitat del contingut. En cada capítol es repeteix una sèrie de qüestions: les que tenen a veure amb les circumstàncies personals (quan i per què comences a escriure, quins autors t’han influït…) i d’altres transversals que afecten el gènere (fronteres amb altres gèneres, realisme, paper de l’humor…) i les seves peculiaritats des de l’òptica d’un escriptor català (versemblança lingüística, dificultats per introduir-se al mercat…). Material de primera per a investigacions futures i font d’entreteniment per als amants de la novel·la (negra o no).

En alguns sectors encara hi ha una certa reticència a llegir o a donar per bones les novel·les negres que es fan aquí. Per motius diversos, a banda dels sociolingüístics evidents. En primer lloc, és una qüestió de modes: ara mateix venen els autors nòrdics que apareixen com bolets per l’efecte Larsson, però malauradament obvien que aquest és fill d’una tradició amb baules tan robustes com Henning Mankell o els cappares Maj Sjöwall i Per Wahlöö. En segon lloc –i aquí em confesso culpable-, hi ha una tendència a no considerar genuí tot allò que es desvia d’un determinat model de novel·la que ve de fora (països anglosaxons), consolidat per una llarga tradició d’adaptacions cinematogràfiques.

Però si els autors catalans citats aporten alguna cosa és precisament l’heterogeneïtat de les perspectives amb què enfoquen el gènere i la predisposició a subratllar-ne elements secundaris o a mesclar gèneres. De fet, la trama criminal estricta no acostuma a ser el seu punt fort; i, encara que no tothom hi estarà d’acord, el policia o l’investigador de torn tampoc no sol fer ombra als models europeus o americans. En canvi, hi sovintegen les variacions sobre el tema negre i criminal: hi ha qui opta per explotar la vena humorística i/o la sàtira social, qui recrea lliurement una anècdota històrica amb un estil barroc de gran potència, qui excel·leix en el disseny d’ambients d’una gran delicadesa formal, qui investiga la relació entre el negre i la ciència-ficció (ciència-en-ficció), etc. Diria que és aquesta capacitat de crear paisatges personals a partir de l’adscripció puntual a un gènere que tradicionalment alterna èpoques de vaques grasses i magres, allò que dóna interès a l’actual florida de novel·la negra en català, tan ben representada al llibre de Villalonga.