R de Renaixement o de Ramon Llull, segons Brucker

RENAIXEMENT m. El concepte d’Edat mitjana s’ha anat formant lentament segons interessos diversos que en justifiquen la diferència en la durada i els punts d’inici i final -hi ha qui la fa durar tot just cent anys, els que van de l’escolàstica al primer humanisme, qui l’allargassa dels bàrbars a la caiguda de Constantinoble o, fins i tot, a la Revolució industrial. Com s’ha dit, és un concepte que, com el nostre de Decadència, s’ha d’entendre en negatiu, és a dir, com una invenció que ressalta per contrast el present –digues-li Renaixement, digues-li Renaixença– que es vol prestigiar i diferenciar respecte del període immediatament anterior. La nostàlgia i la voluntat de recuperació d’una etapa gloriosa prèvia amb què s’estableixen ponts de connexió és una altra característica de la tal invenció.

Cada país i cada branca del coneixement van atorgar característiques pròpies al que hauria estat aquella llarga nit medieval en què les ciències van viure un període de crisi feliçment superat per un altre de renaixement o resurrecció. En el cas de la filosofia, la fatídica Edat mitjana es va identificar sobretot amb l’esplendor de l’escolàstica. Però mentre que en les humanitats la recuperació dels clàssics anunciada per un Petrarca s’imposava en la literatura del XV, hi ha qui trobà a faltar en els humanistes un pensament filosòfic ambiciós capaç de substituir la solidesa escolàstica. La retòrica els perdia: els autors del XV es valoren per la depuració del llenguatge i de l’estil, però caldrà esperar al XVII per trobar sistemes complexos i nous de pensament, acompanyats d’aquella mena de manifest en què s’ha convertit el Discours de la méthode (1637) de Descartes i dels progressos de la revolució científica des del segle anterior. En resum: el veritable Renaixement va arribar tard a la història de la filosofia i els humanistes, o fins i tot els neoplatònics renaixentistes, no són filòsofs “de debò”. Aquesta idea, que encara cueja en algun manual, remunta com a mínim al segle XVIII. Apareix en una de les primeres grans històries modernes de la filosofia que van marcar època, la Historia critica philosophiae (1742-1744) de Johann Jakob Brucker.

En tractar precisament de la història de la filosofia “des de la resurrecció de les lletres a Occident fins a la nostra època”, Brucker identifica els precedents frustrats de renovació del pensament en aquells humanistes i, abans d’ells, en Ramon Llull, “primus philosophiae reformator”. Intent no reeixit, en aquest cas i tal com repetiran un i altre cop els seus detractors, per la llatinitat maldestra del beat, l’obscuritat del seu discurs i la inutilitat de l’Art com a fonament de les ciències. Resulta incomprensible que el paper capdavanter atorgat per Brucker –que més aviat milita en el rang dels antilul·listes– al personatge no hagi tingut més ressò o es bandegi sense més. No es tracta tant de creure-s’ho o no, com de veure-hi un reflex de la influència persistent i de vegades esbiaixada, com a contrast, a través de tercers o d’atribucions falses (el pseudo-Llull alquimista), que el beat ha tingut en la història de la filosofia. Sense anar més lluny, el mateix Descartes se sent obligat a citar-lo com a punt de referència en negatiu al Discours.

Al segle XIII va sorgir un nou heroi en el panorama filosòfic, la fama del qual encara perviu en el nostre temps, que va voler alçar de terra la filosofia prostrada i ser considerat el descobridor d’una nova art de trobar la veritat, inspirada per la divinitat; és a saber, Ramon Llull, tan cèlebre per la seva nova Art. Però, tot i que va remoure moltes coses, en va canviar ben poques i no va aportar res que ajudés la filosofia, com veurem més endavant […].

:: Johann Jakob Brucker, Historia critica philosophiae a tempore resuscitatarum in occidente literarum ad nostra tempora, IV/1, Leipzig: Bernhard Christophe Breitkopf, 1743, p. 4 i, per a la biografia de Llull i una presentació de l’Art, p. 9-21. ::