Els mapamundis baixmedievals / Late Medieval World Maps, de Ramon Pujades

L’obra que avui presentem és la continuació natural d’un projecte precedent, publicat com a monografia de gran format l’any 2007 pel que aleshores encara s’anomenava Institut Cartogràfic de Catalunya, en coedició amb l’Institut d’Estudis Catalans i l’Institut Europeu de la Mediterrània. Les cartes portolanes: la representació medieval d’una mar solcada era al seu torn la versió sensiblement ampliada i corregida de la meua tesi doctoral, dirigida pels doctors Vicenç Maria Rosselló i Verger i Francisco Miguel Gimeno Blay. El seu objectiu havia estat tractar de conèixer millor els orígens i l’evolució d’un tresor patrimonial de la cultura catalana tan complex i extraordinari com era i és la cartografia nàutica medieval.

Tanmateix, la cultura catalana de la baixa edat mitjana no va generar només cartes portolanes. De fet, els seus productes més mítics són dues representacions ecumèniques: el conegut Atles català i el no tan reproduït però encara més important Mapamundi català estense, que fem servir precisament com a il·lustració de la coberta. Un cop assentades les bases per al nostre coneixement de les cartes portolanes, ens trobàvem ja en condicions de poder afrontar com aquestes havien arribat a quedar perfectament integrades dins del disseny cartogràfic del món conegut que mostren aquests testimonis, per analitzar també, a continuació, la formació i l’evolució de la part no nàutica del seu disseny i contingut toponímic i textual.

En efecte, a partir de l’any 1320 comencem a documentar a l’Europa mediterrània un nou tipus de mapamundi molt més realista que qualsevol dels que havia existit mai abans: el mapamundi híbrid baixmedieval. Aquest qualificatiu d’híbrid és ben significatiu i ajustat a la seva natura. Com altres arquetips de mapamundi medieval, són mapamundis circulars que representen els tres continents de l’ecumene conegut, envoltats per les aigües oceàniques. Tanmateix, en els dissenys dels litorals d’aquests tres continents hi trobem, per primera vegada, un clar contrast entre unes zones representades de manera força realista i unes altres que continuaren sent dibuixades de manera bastant més inversemblant. Per descomptat, la part de disseny realista sempre coincideix amb els litorals de la Mediterrània i les costes atlàntiques d’Europa i de l’Àfrica nord-occidental, és a dir, amb l’àrea representada sobre les cartes portolanes coetànies, de les quals deriva. De la mateixa manera, la part menys versemblant del disseny cartogràfic sempre correspon al litoral dels dos terços més meridionals d’Àfrica i a les costes septentrionals, orientals i meridionals d’Àsia, és a dir, a les parts de l’ecumene que no tenien desenvolupat un disseny cartogràfic de tipus nàutic, perquè encara no havien estat circumnavegades. Per això hagueren de mantenir el traçat esquemàtic, recollit per alguns dels vells models cartogràfics de tradició tardoromana que havien aconseguit de sobreviure fins a inicis del segle XIV, segons s’analitza al primer capítol, abans de revisar també les significatives descobertes en matèria de cartografia nàutica que s’han dut a terme des de la publicació del llibre de Les cartes portolanes.

Atesa l’experiència adquirida en el primer projecte, ja partíem del principi que la producció catalana del nou arquetip no es podria entendre de cap manera si s’estudiava aïllada. Calia contrastar-la sistemàticament amb la resta de la producció medieval mediterrània, perquè la circulació de la cultura a l’Occident de la baixa edat mitjana no va trobar obstacles rellevants ni en les fronteres polítiques ni en les lingüístiques. De fet, la recerca reflectida en el capítol segon de l’obra ratifica que el model va néixer el mateix any 1320 a Venècia, gràcies a la iniciativa del patrici venecià Marino Sanudo il Vecchio, el qual volia il·lustrar amb profusió el seu Liber secretorum fidelium crucis per convèncer el papa i els grans monarques occidentals que calia emprendre una nova croada. Volia alliberar del domini musulmà la ciutat d’Acre —caiguda el 1291, amb la qual cosa quedava exposat a l’atac musulmà el ducat insular de Naxos, feu de la seva família— i tota la Terra Santa, Egipte inclòs.

Per aconseguir-ho va forçar la col·laboració del cartògraf lígur Pietro Vesconte —introductor de la cartografia nàutica de patró genovès a Venècia—, amb almenys un miniaturista avesat al nou art de la representació heràldica i amb un altre personatge anònim profundament versat en la cultura geogràfica i cartogràfica de la tradició librària cristiana que, per això mateix, dominava el llatí i la complexa braquigrafia de l’escriptura gòtica textual, àmbits aquests completament aliens a la tradició formativa de Pietro i del seu descendent Perrino, alfabetitzats només en llengua vulgar i escriptura cursiva de prosàpia notarial, com palesen les greus badades de concordança que van cometre en les seves mateixes subscripcions d’autoria. El resultat va ser aquest prototip del mapamundi híbrid, que va ser presentat després al papa i sotmès a la valoració d’una comissió pontifícia, pel setembre de 1321. La comissió revisora degué suggerir part de les correccions que experimentà el model, i que foren adoptades com a canòniques en les posteriors redaccions ampliades del Liber secretorum.

Un dels membres de l’esmentada comissió havia estat un altre nord-italià, fra Paolino Minorita, estretament vinculat a l’aleshores rei francès de Nàpols, Robert d’Anjou, i al també francès papa d’Avinyó Joan XXII. Fra Paolino el va adoptar per il·lustrar el seu Compendium o Chronologia magna, una espècie de crònica universal des dels orígens del món fins al seu temps en forma de taules sincròniques il·lustrades, a la qual també va voler incorporar cartografia. Ho va fer introduint, però, al model sanudià de nou mapamundi tot un seguit de modificacions, entre les quals salta particularment a la vista el canvi de disseny de la mar Càspia i la desaparició de la gran illa del golf de Guinea.

Les dues variants del nou arquetip ecumènic venecià, la sanudiana i la pauliniana, van continuar evolucionant segons s’ampliaven i milloraven les redaccions d’ambdues obres, i van començar a escampar-se a mesura que es difonien les seves còpies manuscrites. Tanmateix, la versió sanudiana no va arribar a terres catalanes amb rapidesa, perquè l’enfrontament de la Casa de Barcelona amb la dinastia francesa, iniciat amb la conquesta catalana de Sicília, va deixar Jaume II fora de la llista de sobirans cristians als quals Sanudo va remetre els luxosos exemplars miniats del Liber secretorum. Per contra, la cultura catalana sí que va entrar aviat en contacte amb el Compendium o Chronologia magna de fra Paolino, com palesen les notes marginals coetànies en català sobre el manuscrit preservat a París. El resultat seria el primerenc naixement del que defineixo en aquesta obra com el mapamundi portolà català, el que ofereix la il·lustració de coberta.

El seu patró va ser definit al llavors encara regne privatiu de Mallorca de la mà d’un mestre de cartes de navegar que formava part de la important colònia de genovesos establerta a l’illa, Angelino Dulceti o de Dulceto. Al citat procés de transformació del que fins llavors havia estat un petit model de menys de 30 centímetres de diàmetre i que només havia circulat com a il·lustració en els manuscrits de les dues obres esmentades, en el mapamundi portolà monumental exempt se li dedica el capítol tercer de l’obra. Amb un diàmetre predominant d’uns dos metres, el nou patró portava integrada una carta de navegar a una de les escales habituals en la producció del moment, amb tota la seva toponímia. Aquesta hi havia vist completat el seu contingut toponímic i textual, a la perifèria, amb tot un seguit de textos i toponímia que tampoc no figuraven en l’arquetip venecià de mapamundi híbrid, perquè havien estat extrets majoritàriament del Llibre de meravelles de Marco Polo abans que no fos traduït al català, d’aquí també la seva gran acceptació entre les elits locals. Per demostrar-ho, el capítol analitza sectorialment la formació i evolució de tot el contingut —cartogràfic, toponímic, textual i ornamental— del patró d’aquest nou mapamundi portolà monumental, contrastant-lo, element per element, amb tota la producció de cartografia nàutica prèvia que s’ha conservat.

El resultat d’aquest contrast resulta inapel·lable per a qualsevol persona que es vulgui acostar a la matèria sense prejudicis ètnics o nacionals. Per més que s’hagi volgut i es continuï presentant sovint la figura del miniaturista jueu mallorquí Cresques Abraham, autor de l’Atles català de 1375, com una mena de savi setciències i poliglota creador d’un patró revolucionari únic, la realitat és que no hi ha element del disseny cartogràfic, topònim, text o motiu iconogràfic de la part del seu contingut que s’ha pogut documentar sobre obres anteriors que no tingui precedents directes en la cartografia d’arrel dulcetiana, i que el contingut datable de les parts no recollides en les altres obres preservades respon igualment a la realitat històrica dels anys trenta i quaranta del segle XIV, no a la dels anys setanta. De la mateixa manera, les notícies aportades pel buidatge de la documentació històrica palesen que el model, lluny de ser excepcional, va ser reproduït ad nauseam sense grans variacions fins a finals del segle XV, com posen de relleu, de manera directa, el mateix Mapamundi català estense i el fragment de mapamundi català del taller de Cresques Abraham preservat a Istambul. Aquest darrer permet comprovar com la versió oferta per l’Atles català no és, en realitat, més que una versió parcial que ha vist retallats els extrems superior i inferior del patró circular —els més especulatius i pobres en informació— per adaptar-lo millor a un suport horitzontal fragmentat en taules plegadisses juxtaposables que en facilitava el transport. Els inventaris post mortem deixen ben clar que fins i tot aquest format que forçava la mutilació parcial del patró complet tampoc no va tenir res de particular al llarg de tota la segona meitat del segle XIV i del segle XV.

L’aportació de Cresques Abraham i de la resta de cartògrafs de parla catalana no va ser, doncs, la creació d’un patró que sí que es va definir a Ciutat de Mallorca, però de la mà d’un lígur que retolava la toponímia en italià i escrivia les llegendes en llatí. La tasca desenvolupada pels mestres mallorquins jueus i cristians va ser la progressiva traducció al català des del lígur i el llatí originals del patró d’Angelino Dulceti. També l’adaptació estètica de la seva iconografia des del gòtic francoitàlic dulcetià a les formes i gustos del gòtic local, més atent a l’exotisme etnogràfic. L’aportació més important dels mestres cartògrafs catalans a la cultura universal va ser, però, la divulgació massiva en els àmbits urbans d’aquest model progressivament catalanitzat, gràcies a un sistema de reproducció seriada en un conjunt de petits obradors familiars en règim de lliure competència. El sistema català es va mostrar, en aquest sentit, infinitament més eficient i productiu que no el sistema de cartògraf únic de la República que es va acabar imposant a Gènova, i també que el sistema de producció a temps parcial per part dels mateixos oficials nàutics que conduïen les naus que es va establir a Venècia, a causa del sistema estacional de les rote estatals de galeres de la Sereníssima. En conseqüència, tot i no ser-ne la creadora, la cultura catalana sí que va ser la propiciadora i la gran divulgadora del nou patró cartogràfic, de manera que va ser sobretot en llengua catalana que l’Occident medieval va aprendre com era el món conegut fins llavors, d’aquí la denominació espontània de «mapamondo di Maiolica» que ja feia servir el gran Paolo dell’Abbaco a mitjan segle XIV per identificar el nou arquetip del mapamundi portolà català; una variant incomparablement més precisa i ambiciosa que no havia estat l’arquetip híbrid venecià original, com podem comprovar sobre l’únic exemplar complet existent, el Mapamundi català estense del taller de Pere Rossell, elaborat vers l’any 1463, el qual va poder sobreviure gràcies a la seva escala excepcionalment petita i al context bibliotecari de conservació proporcionat pels ducs de Ferrara.

El català va ser així l’arquetip cartogràfic que va preparar les ments occidentals per a la gran obertura dels espais que, no per casualitat, va caracteritzar els segles XV i XVI, i que ha determinat la història posterior de tota la Humanitat. Per demostrar-ho, el quart i darrer capítol de l’obra està dedicat a tractar de resseguir la influència de l’arquetip lígur-català en la producció europea del segle XV. El capítol comença amb l’anàlisi de la darrera gran actualització del patró català, esdevinguda precisament en aquesta ciutat de Barcelona entre els anys 1399 i 1401 —d’aquí la disposició del Museu d’Història de Barcelona a col·laborar en la confecció d’aquesta obra, com es fa constar als crèdits. En aquells anys, i per iniciativa del ric mercader florentí Baldassare degli Ubriachi, es va establir a Barcelona el millor cartògraf lígur del moment, Francesco Beccari, format ja, com a pintor de cartes de navegar, en l’estètica del nou gòtic internacional. Ubriachi volia que li fes els mapamundis més grans, rics i espectaculars que mai no s’haguessin fet. Segons palesen els contractes que preserva l’Arxiu de Protocols de Barcelona, el mercader florentí els volia per regalar-los a diversos sobirans europeus, de manera que pogués guanyar el seu favor perquè facilitessin l’activitat comercial de la seva companyia dins dels dominis respectius. Per això va fer venir Beccari a la ciutat, on ja s’havia instal·lat prèviament el fill i hereu de Cresques Abraham, Jafudà Cresques, després de l’assalt a les jueries del 1391, a la recerca de la protecció directa d’un Martí l’Humà que estava duent a terme la gran transformació del Palau Major de Barcelona, com ja he tingut ocasió d’explicar en una altra monografia publicada pel MUHBA encara no fa un any. Beccari va partir així dels models catalans de Jafudà adquirits per Ubriachi per hibridar-los, aquí a Barcelona, amb totes les aportacions i correccions que havien desenvolupat independentment els cartògrafs genovesos i venecians de la segona meitat del segle XIV a les seves obres cartogràfiques. Va generar així un patró enriquit i actualitzat de mapamundi portolà que va conviure amb el dulcetià original, per bé que només ha perviscut en testimonis parcials.

L’èxit del patró actualitzat per Francesco Beccari a Barcelona va potenciar encara més el prestigi cultural de la cartografia nàutica, i va forçar que la resta de producció cartogràfica híbrida s’anés acabant de rendir a la seva marcada influència. Tanta que, malgrat la descoberta i traducció de la Geografia de Ptolemeu a inicis del segle XV, la nova cartografia ecumènica basada en les dades de latitud i longitud trigaria moltes dècades a imposar-se, perquè, tot i l’immens prestigi de Ptolemeu i la correcció científica que suposava el seu mètode, la incapacitat per amidar la longitud amb precisió feia que els models ptolemaics resultessin incòmodament grollers per a unes elits urbanes acostumades a veure representat el món amb el realisme i la precisió que venia oferint la cartografia de tipus nàutic, ni que ho fes sobre unes bases científicament més problemàtiques, com eren les direccions de brúixola.

Evidentment, tota aquesta argumentació que recull el primer volum o primera part, profusament il·lustrada, descansa sobre l’autèntic cor d’aquesta obra, constituït per la segona part o segon volum, malgrat la seva aparença més humil. S’hi inclou la descripció catalogràfica amb comentari particularitzat i l’edició íntegra de tots i cadascun dels mapamundis estudiats, així com la traducció al català i l’anglès actuals de tot el seu contingut textual, per facilitar-ne l’accés als qui no dominen el català, italià o el llatí medievals. Els mapamundis es presenten agrupats en seccions que responen a l’ordre cronològic de creació de l’arquetip específic de referència, i les diverses còpies o versions derivades de cada arquetip cartogràfic també ordenades cronològicament, sempre dins dels límits relatius que imposa la manca de datació expressa d’una gran part dels exemplars.

A tot aquest esforç de descripció i d’edició s’hi sumen en aquest segon volum tres grans apèndixs. L’Apèndix I recull la descripció i l’edició de dues obres que no podien ser incloses directament en la selecció per les seues característiques diferencials, però que calia relacionar comparativament amb la resta de obres estudiades. L’Apèndix II, dedicat a la toponímia, s’ha subdividit al seu torn en dues extenses taules. La taula A compara l’edició íntegra de la toponímia litoral continental dels mapamundis portolans catalans amb els patrons toponímics seguits pels cartògrafs nàutics que van treballar abans de la confecció de l’Atles català del 1375. A més d’identificar la correspondència amb els topònims actuals, s’hi arrengleren les formes de cada topònim en totes les obres editades, per tal de mostrar amb claredat els precedents directes en cada cas. La taula B fa el mateix amb la toponímia interior, però només amb les poques cartes portolanes anteriors a 1375 que havien estat enriquides amb toponímia interior.

Finalment, a l’Apèndix III, el lector hi trobarà l’edició paleogràfica de totes les llegendes contingudes en les cartes nàutiques elaborades abans de l’any 1470. En haver restat incorporades sovint també al contingut textual dels mapamundis híbrids —particularment als mapamundis portolans—, tenir-ne documentada l’aparició i l’evolució esdevenia un altre factor d’extraordinària utilitat per datar els anònims, fixar les possibles fonts de cada exemplar i establir, com a conseqüència, la circulació general dels coneixements geograficocartogràfics entre els diversos centres de producció.

L’edició de les peces seleccionades i els tres apèndixs descrits ha representat una quantitat ingent de treball que suporta tot l’estudi previ, i que jo mai no hauria pogut dur a terme tot sol. Maria Toldrà s’ha cuidat de repassar i regularitzar la meva transcripció inicial dels originals, fins a transformar-la en la metòdica i rigorosa edició que presentem. També ha dut a terme la gran taula dels tòpics textuals que tanca el capítol tercer i la traducció dels textos originals al català contemporani. De la mateixa manera, David Ordóñez s’ha cuidat de la no menys delicada tasca de proporcionar les formes correctes en català modern de l’exotoponímia. És, així, sobre els muscles d’aquests dos autèntics coautors que ha pogut treballar al seu torn la traductora a l’anglès, Catalina Girona, la qual ha superat amb la mateixa brillantor el repte no menys monumental que també li demanaven, i que garantirà la difusió internacional de l’obra, la versió digital de la qual serà de lliure accés a través de la pàgina web de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. A tots tres, el meu major reconeixement i el més profund i sincer dels agraïments.

No puc acabar sense agrair també als tres directors successius de l’Institut Cartogràfic i Geològic, Jaume Miranda, Jaume Massó i Miriam Moysset, que hagin mantingut al llarg de tants anys l’aposta per treure a la llum una obra tan ambiciosa i complicada d’editar com aquesta, malgrat les dificultats derivades d’una època tan convulsa per al país com han estat les dues darreres dècades; i, com no, sense agrair encara més l’esforç directe de tot el personal tècnic de la institució implicat d’una manera o una altra en aquesta edició, els quals han treballat amb l’extrema professionalitat que caracteritza la casa. A tots, moltíssimes gràcies. Els mèrits que pugui tenir l’obra són de tots ells tant o més que meus; els defectes han de ser atribuïts exclusivament a la meva persona.

Moltes gràcies.

Ramon J. PUJADES I BATALLER