Bon any 2018! (Llull, Bécquer i Casasses)

Reconec que m’hi ha fet aturar el reclam de Llull al títol i la seva atenta criatura de mirada escrutadora. Enric Casasses ha llegit Llull i qui l’ha llegit (Verdaguer) més d’una vegada:

Els ocells del jardí de Ramon Llull

Així doncs qualsevol altra
vida també deu tenir
un sentit greu d’aventura
que però nota segur
l’ull obert,
la criatura.

Enric CASASSES, Calç, Barcelona: Proa, 1996, p. 16.

L’ensurt arriba amb la nota de deute de la pàgina 67, que fa: “També és de Bécquer”. Superada la sorpresa i descartat que es tracti d’un error –Casasses ha traduït poemes del sevillà–, me’n vaig corrents a les Rimas, m’oblido dels prejudicis –a l’escola vaig avorrir Bécquer i la caterva romàntica espanyola– i deixo que ell mateix respongui, per exemple des de la vuitena:

Cuando miro el azul horizonte
perderse a lo lejos,
al través de una gasa de polvo
dorado e inquieto,
me parece posible arrancarme
del mísero suelo,
y flotar con la niebla dorada
en átomos leves
cual ella deshecho.

Cuando miro de noche en el fondo
oscuro del cielo
las estrellas temblar, como ardientes
pupilas de fuego,
me parece posible a dó brillan
subir en un vuelo,
y anegarme en su luz, y con ellas
en lumbre encendido
fundirme en un beso.

En el mar de la duda en que bogo
ni aún sé lo que creo;
sin embargo, estas ansias me dicen
que yo llevo algo
divino aquí dentro…

Imatge: Creació del món, segons Hartmann SCHEDEL, Liber chronicarum [Crònica de Nuremberg], Nuremberg: Anton Koberger, 1493, f. IIv (però també podrien haver estat els Ocells d’Elena Gascón).