Tot apunta a pensar, i fins a creure, que més enllà del llenguatge no hi ha res. O, en el silenci, el bressol i l’estoig de la paraula. Per les paraules hem estat i som, i serem si algú manté vives les que hem pronunciat. O, diguem, perquè existeix una llengua que algú va articular i avui la nodrim en pronunciar-la. I el seu significat. Malgrat les variacions temporals d’aquella i d’aquest. Unes paraules de Ramon Llull fins a Verdaguer i aquí en fem memòria. I avui de nosaltres vers el demà.
De Llull a Verdaguer
Entre els inèdits que Verdaguer deixà en morir hi havia un poemari fet amb gloses als versicles o poemes en prosa del Llibre d’amic i amat de Ramon Llull. El seu primer editor, Miquel S. Oliver, l’oferí amb el títol Perles del “Llibre d’Amic e d’Amat” d’en Ramon Lllull, el 1908. A la ratlla del cent ays passats, ho han fet el 2007 Enric Casasses i Agnès Prats amb el de Perles. L’amic i l’amat. Càntics de Ramon Llull posats en vers.
El poeta i contemplatiu mallorquí presentava l’origen dels seus versicles quan en una hora de pregària se sentí “eixit [de si mateix] de manera per la gran fervor i devoció en què era i cogità que força d’amor no segueix manera quan l’amic ama molt fortament el seu amat”. El mossèn i poeta de Folgueroles assegura dels seus versos que són, de l’original, “com una glosa o comentari poètic, no sé si prou ensopegat”. De Llull a Verdaguer el sentit de cada ratlla a cada vers s’aboca d’aquella llengua del segle XIII a la del segle XIX. Per oferir als ermitans “paraules d’amor i exemples abreviats i que donen a l’home gran devoció”, escrivia aquell. I diu, aquest, que després de llegir el llibret una nit de 1894 a Miramar, passà les hores “mig despert i mig en somnis assaborint i no sé si diga remugant aquells misteriosos conceptes, sempre amb creixent fruïció”. Llull va triar la curtedat expressiva perquè “aquelles maneres fossin breus i que en breu temps l’ànima ne pugués moltes discórrer”. Verdaguer ha escrit “fins amb les mateixes paraules, havent-hi afegit solament los consonants i la cadència”. Sí, Verdaguer es va atrevir a glosar Llull perquè “la mateixa amor de l’Amat que fou la inspiradora d’aqueixos pensaments n’ha sigut la traductora, moguent-me i obligant-me a mi”.
Tanmateix, si ens val conèixer les motivacions dels poetes en fer versicles i en “posar-los en vers a la moderna”, no ens basta. Al cor de la llengua hi ha el sentit. Verdaguer va trobar-lo, “un nou sentit i una sabor mística superior a la de tots los llibres místics escrits per la mà de l’home”. Quin sentit és o pot ser el que espera la nostra descoberta? No es tracta pas de constatar que som a set segles de la significació lul·liana confegida amb pensaments d’amor a fi que amb ells pugi “l’enteniment més amunt, pel qual pujament multiplica i puja la voluntat en devoció”. Tampoc no cal fer-ho de la mística devoció, a més de cent anys del treball de Verdaguer. Siguem en el present. Si avui es pot constatar que, dels possibles lectors d’aquests versicles i poemes, una molta gran part restarà dejuna de copsar-hi la primitiva significació i fins cap de novella per raó dels marcs culturals en què viu, motiu tenim per dedicar-hi unes ratlles que valguin com a porta d’entrada.
Les dues paraules principals ja s’han estampat i només falta reconèixer-les del tot: amor i mística. Penso que la intuïció per a una renovellada lectura va tenir-la Miquel S. Oliver i que amb agudesa l’han repetida posteriors comentaristes de l’obra lul·lianoverdagueriana, si es permet la llarga paraula. Aquell primer editor deia, en considerar el llibre de Llull, que amb Verdaguer “se verdaguerisa i aponcella”; ve a dir, amb més ratlles, que en facilita la comprensió en modernitzar-ne l’expressió. Mirant enrere, considera que el text del mallorquí pot ser reputat com “un Càntic dels Càntics del sigle XIIIè i d’haver ensenyat a les literatures modernes el camí d’aquella teologia mística que cerca ‘la possessió de Déu per unió d’amor’”. Amb poques paraules: “un epitalami empobrit i austerisat”. Una joia que Verdaguer es fa seva i que, evidentment, la manté despullada “de tota relació sexual humana per reduir-se a un diàleg de purs esperits davant d’una naturalesa menys voluptuosa, quasi aspra”, rebla M. S. Oliver. Doncs aquí calia arribar per gosar prendre la llengua que ens transmet aquesta significació altament religiosa, variant-la novament a fi que el lector trobi un “nou sentit”. Si Verdaguer es limità a “los consonants i la cadència” (i a bastant més tot i que no ho diu), potser nosaltres ho farem limitant-nos al gènere i a la concordança gramatical.
De Verdaguer a nosaltres
O, modestament, d’ell fins a mi i a qui emprengui la via. Diria que no hem de sortir-nos-en pas de la tradició de l’un ni de l’altre, una tradició que recull un poema semític i llega de generació en generació una cultura jueva i una cristiana amb l’afegitó d’una variant estilística que Llull recull dels sarraïns, entre els quals “hi ha alguns homes religiosos entre els altres, i aquells qui són més preats entre ells són unes gents qui han nom ‘sufies’. E aquells tenen paraules d’amor […]”. Ras i curt: els eròtics diàlegs dels enamorats atribuïts a Salomó i remuntats a l’abstracció de diàlegs amb la divinitat, al·legories de l’amor de Déu al seu poble, de Déu a la seva església, de Déu a l’ànima creient.
Si doncs som en aquesta tradició, sabem que en una i altra branca tot comença amb la creació de l’home. Llegirem a l’Alcorà que Déu va crear-lo “d’un poc de pols de terra, de fang d’argila […] Li va infondre el Seu esperit” (32,7-9 i també 15,28-29). Al llibre judeocristià del Gènesi llegirem: “Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona” (Gn 1,27). Home, esperit de Déu, imatge de Déu, home i dona. Una ratlla de set noms, dos de repetits. Si amb l’estat i l’acció que expressa el verb els rellegim, direm que el qui porta l’esperit de Déu és home i dona fets a imatge d’Ell. Si és sexuada la imatge, la realitat reflectida no pot ésser menys que una plenitud de feminitat i de masculinitat. Qui canti l’amor dels sexes, cantarà l’amor sencer del Creador. Alguna objecció? Qui considerarà errada la gramàtica del Càntic dels Càntics perquè el seu sentit hom el sol fer simbòlic d’amor asexuat sense variar-ne la morfologia? Negarà que l’amor de qui és home-dona, de qui és imatge divina, no és amor de Déu? Serà veritat certa proclamar que la bellesa de tot l’univers menys la del sexe humà és reflex de la divina? La llengua que retorna el gènere i la concordança a l’amic i a l’amat és això: una lectura de l’amor místic com una al·legoria de l’amor humà. I no canviarem pas, Déu nos en guard!, els versos o els versicles (només una volta i com a exemple). Llegirem amat i amic, però també entendrem l’amiga i l’estimat, l’estimada i l’amic, l’amada i l’amiga, totes les cares de l’amor des de l’Amic-Amiga, des de l’Amada-Amat, des de l’Amor-amor i a l’inrevés. L’“agápe” dóna vida a l’“éros”, l’“éros” és puixança de l’“agápe” i a l’inrevés també. “On hi ha caritat i amor, allí hi a Déu”, canta una antiga antífona del Dijous Sant cristià. On hi ha amor i caritat (cal fer notar que traduïm les paraules gregues?) hi ha plenitud humana amb Déu o sense. I que ningú se n’escandalitzi: al Càntic dels Càntics no hi ha la paraula Déu. Llull, com que també és filòsof, en un versicle (84) es fa una pregunta, és contestada, però porta un afegit metafísic on apareix Déu. I una altra volta (141), Déu hi és en enfilar-se a la creació del temps. Més una tercera perquè Llull també és teòleg i enfoca el versicle (312) cap a “les naturaleses” de Jesucrist. I una quarta on intervé un caminant (149) que entre l’amic i l’amat hi posa la paraula Déu. Si el llibre bíblic granà en un món conceptual i imatjat semític, el de Llull ho féu en un de reflexiu i popular cristià. A les gloses de Verdaguer, Déu apareix una vegada a la quarta en una expressió de caire confessant, com un recordar la creença en la immortalitat de l’ànima, una amplificació que no és a l’original lul·lià. I en un vers que copia una expressió popular de salutació cristiana, “bon dia que Déu vos dó” (110). Jesús i Maria hi són, però no més enllà de marques culturals o religioses. Apuntat aquest aspecte lèxic i religiós, prenguem nota d’un altre també lèxic pel seu caire poètic. Verdaguer no s’està pas d’enriquir amb sinònims els mots de Llull. Amic i Amat, sempre amb una majúscula inicial, més l’Aimador i l’Enamorat i l’Estimat.
És la llengua la que posa els límits a l’amor o és l’amor el que eixampla els horitzons de la llengua? Fem-ne la prova?:
Demanà l’amiga a son amat si havia en ell nulla cosa romasa a amar. E l’amada respós que ço perquè la amor de l’amic podia multiplicar, era a amar. (1)
*
Digué l’Amiga a l’Amat:
-Per lo molt que m’heu donat,
trist de mi que us donaria?-
Digué l’Amada a l’Amic:
-Dona’m ton cor fredolic,
que d’amor te l’ompliria. (1)*
I que n’ets, de preciosa, amiga meva,
i que n’ets, de preciosa. Els teus ulls són coloms.
I que n’ets, de preciós, estimat meu,
amb la teva carona.
El nostre llit és frondós. (Ct 1,15-16)
Publicat a El Pregó eclesial d’informació i opinió, 511-512 (novembre 2015), p. 7-9.
Vademècum 
Impressionat.
M'agradaM'agrada