:: Joan REQUESENS I PIQUER ::
Al sud del Pirineu oriental —també al nord fins a les Alberes—, sol passar que, havent-hi una llengua imposada a la de la terra i essent la que obligatòriament has de saber i saps de la teva el llarg calvari del passat i del present sofrint-lo, sol passar que les traduccions poètiques d’aquesta llengua al català més aviat siguin escasses.
Hi ha, però, contra la meva impressió, una extraordinària excepció apareguda el mes de gener d’aquest any 2025. «Cántico espiritual», «Noche oscura» i «Llama de amor viva» de Juan de la Cruz; avui càntic, nit i flama de Joan de la Creu. Pere Lluís Font n’ha feta la traducció «per enriquir d’aquesta manera la nostra cultura», entre altres raons.[1] Tota llengua creix pels seus parlants, però és més gerda regada amb l’aportació de traduir les grans obres de les altres llengües del món. En el cas de la versió de Pere Lluís Font del castellà al català, no solament s’hi confirma l’enriquiment cultural genèric, sinó la llengua en ella mateixa per la finor amb què l’ha construïda, talment una obra d’orfebreria en or pur; la puresa fonètica, també!, que l’ha dut «a la variant nord-occidental, tal com la percep la meva oïda pallaresa». «Treball d’artesania fet amorosament», confessa, i és cert i és un mestratge valuós que en endavant no es podrà defugir —a part, les seves versions del francès de Blaise Pascal i René Descartes.
Evidentment que res no hi ha com la llengua original d’un vers o d’una prosa, que, si la coneixes, acabes per llegir-la i fins gaudir-hi en fer-ho. Tanmateix, res no priva de fer-li un homenatge traduint-la a la teva. Això és, provar, si més no, de variar-ne la sonoritat perquè en ritme igual i amb el sentit tan similar com sigui possible, també la tinguis a casa i acreixi la teva deu lingüística. De fet, les bones traduccions solen ser font d’enriquiment en aquest sentit, a part la significació que cal mantenir sense retalls ni afegits inútils, és clar.
Bona part dels estius dels anys 1963 i 1964 els vaig passar allotjat a l’antic balneari d’Errasti —el terra de fusta, els llits metàl·lics, sense aigua corrent…—, prou habitable per a gent jove feta a l’austeritat. Era situat al marge dret del riu Ebre, a mig centenar de passes d’una resclosa respectable que l’embassava —oh!, quins banys plaents!— i havia servit per fer funcionar una turbina quan s’estrenà a primeries del segle. Cent passes a l’altra banda, el poble de Montejo de Cebas, a la part alta de Castilla la Vieja, a poca distància del País Basc. Algunes tardes, a l’hora en què el sol ja rodava en el pendent de la posta, me n’anava camí enllà del llevant, i quan el senderol començava a fer pujada per la falda del majestuós pic Humión, m’asseia a la primera pedra que no cremés i llegia. Llegia Campos de Castilla. Entre vers i vers contemplava la color daurada dels rostolls del Valle de Tobalina als meus peus, uns primers núvols rosats al cel i les llunyanes serres tenyides de morats al nord més lluny. No tenia al davant els camps de Soria ni la plata del Duero, però la cinta verda dels meandres de l’Ebre enmig de la planura i el cant de les cigales i el vol de falzies em mantenien ensonyat en el cor de Castella, bressat pels versos de Machado; fins recordo recitar-los en veu alta i així lliurant-los al ventim que intentava endur-se’n el botorn del migdia.
«Retrato», el poema inicial de Campos de Castilla. ¿Quin jovencell (diguem “d’abans”) esgarrinxat en aquella hora per branques baixes de garric i per la poesia, no somiava arribar a l’extrem dels seus dies fent seves les darreres estrofes, els últims versos d’aquest poema? Amb l’aigua fresca de l’Ebre, els seus crancs pescats entre les pedres com a plat de festa el diumenge i un te de roca per ben pair, se m’han esmunyit avall dues estiuades sense oblidar mai aquella raconada amb Machado al centre. Passat un grapat d’anys, vaig preguntar-me com vibraria aquest poema en català. Per què em vingué el caprici i prest la dèria de traduir-lo? Una més intensa emoció en la relectura i els antics records? Sí, mes no ben bé. Va ser un voler fer-me valer com a traductor. El diari castellà La Vanguardia de Barcelona publicava el dissabte 16 de juny de 1979 aquest poema de Machado, s’esqueia el quarantè any de la mort del poeta. Acompanyava l’estampació una traducció al català del jurista Adrià Gual de Sojo (fill de l’irrepetible Adrià Gual i Queralt) i la lliurava (juntament amb «Campos de Soria») José Cruset en l’article «Homenaje a Antonio Machado». M’hi vaig posar i el vaig deixar estar al calaix.
Quaranta anys i més fugits, el lliuro amb la llengua meva a la declamació d’altres veus. Per què ha retornat el caprici i fins una altra mica de dèria? Potser també perquè el professor Pere Lluís Font deixà el primer intent, «aquell assaig ha dormit més de trenta anys al calaix». Potser més per vanitat que per gosadia, jo, és clar. Ell recorda que l’esperonà no solament una pobra versió tota literal d’aleshores, sinó la «relectura de la traducció sagarrenca de La Divina comèdia». Justa la fusta!, diu la veu col·loquial. Bell i gran model de traductor d’entre els molts i grans que hem tingut i tenim d’altres llengües al català. Des del castellà, ho he dit, no gaires. Els millors esperonen els gosats. Que el meu intent sigui, si més no, per lloar i agrair el mestratge del traductor del místic castellà.
Celebro conèixer —un poc— la llengua original, malgrat ser-me imposada. A més a més, admiro des d’una pena serena aquell Antonio Machado que creuava la frontera política amb la seva anciana mare i en la companyia de Carles Riba… El poeta lliure que moria lluny de la seva terra i és enterrat en un cementiri català, a Cotlliure.
Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla
y un huerto claro donde madura el limonero;
mi juventud, veinte años en tierra de Castilla;
mi historia, algunos casos que recordar no quiero.
Ni un seductor Mañara, ni un Bradomín he sido
—ya conocéis mi torpe aliño indumentario—,
mas recibí la flecha que me asignó Cupido,
y amé cuanto ellas puedan tener de hospitalario.
Hay en mis venas gotas de sangre jacobina,
pero mi verso brota de manantial sereno;
y, más que un hombre al uso que sabe su doctrina,
soy, en el buen sentido de la palabra, bueno.
Adoro la hermosura, y en la moderna estética
corté las viejas rosas del huerto de Ronsard;
mas no amo los afeites de la actual cosmética,
ni soy un ave de esas del nuevo gay-trinar.
Desdeño las romanzas de los tenores huecos
y el coro de los grillos que cantan a la luna.
A distinguir me paro las voces de los ecos,
y escucho solamente, entre las voces, una.
¿Soy clásico o romántico? No sé. Dejar quisiera
mi verso, como deja el capitán su espada:
famosa por la mano viril que la blandiera
no por el docto oficio del forjador preciada.
Converso con el hombre que siempre va conmigo
—quien habla solo espera hablar a Dios un día—;
mi soliloquio es plática con este buen amigo
que me enseñó el secreto de la filantropía.
Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito.
A mi trabajo acudo, con mi dinero pago
el traje que me cubre y la mansión que habito,
el pan que me alimenta y el lecho en donde yago.
Y cuando llegue el día del último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bodo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.
* * *
Són records, ma infantesa, d’un pati de Sevilla,
i una horta clara on madura el llimoner;
ma joventut vint anys en terres de Castilla;
ma història alguns fets que no recordaré.
Ni un seductor Mañara ni un Bradomín no he estat
—sabeu que és malgirbat el meu vestir diari—,
mes he rebut la fletxa que Cupido ha assignat,
i vaig amar en elles tot gest hospitalari.
Duc en mes venes gotes d’una sang jacobina,
però el meu vers sorgeix de serè brollador;
i, enllà d’un senzill home que sap bé sa doctrina,
soc, en el bon sentit de la paraula, bo.
Adoro la bellesa, i en la moderna estètica
tallí les velles roses de l’horta de Ronsard;
però no estimo afaits de l’actual cosmètica,
ni soc una au d’aquestes del més nou gai piular.
Menyspreo les romances dels ben balmats tenors
i fins el cor dels grills que canten a la lluna.
A distingir m’aturo dels ecos les remors,
i escolto únicament, entre les veus, sols una.
Soc clàssic o romàntic? No ho sé. Deixar voldria
mon vers igual que deixa l’espasa el capità:
famosa per la mà viril que la brandia,
no pas pel docte ofici que el forjador esmerçà.
Converso amb aquell home que sempre m’acompanya
—qui parla sol espera parlar a Déu un dia—;
amb ell faig el col·lotge, amic m’és de l’entranya
que m’ensenyà el secret de la filantropia.
No us dec, comptat, pas res, deveu-me això que escric.
Al meu treball acorro, pago amb el meu diner
la roba que em cobreix i la llar on estic,
el pa que m’alimenta i el llit on jec planer.
I quan arribi el dia d’aquell darrer viatge,
i al punt d’eixir la nau que mai no ha de tornar,
em trobareu a bord lleuger amb poc equipatge,
gairebé despullat com els fills de la mar.
gener-febrer 1996
Nota a la versió
De fet unes poques observacions poètiques que em faig a mi mateix perquè amb elles també m’endinso en el sentit que, ençà del lliurat pel poeta, cerco des de la meva situació; la poesia com un camí on al marge tothom pot trobar-hi una flor tendra al costat de la ja mustigada de l’autor pel pas del temps…
El primer vers, «Ma infància són records […]»… mal fet; dos diftongs ai («ma infan-») i ia («-cia»), un de correcte i un que no; breument: un nom pronunciat com a castellà —cert que avui (i ahir) al carrer infància es diu com a trisíl·lab, però en mètrica (aquí ha de tenir quatre síl·labes) que es vulgui respectable… En el quart vers «història» ja és paraula tetrasil·làbica. Els dos primers versos de la versió de Gual de Sojo són pura literalitat. El tercer seu i meu coincideixen, menys en el topònim castellà que mantinc, «Castilla». Oblido els restants i l’elogi amb què els judica J. Cruzet, una versió feta amb «amor-cuidado, amor-respeto, amor-entendimiento, amor-homenaje»; un judici, al meu entendre, fet al vell company apreciat més que no pas a un resultat literari. Fins aquí la meva decisió inicial i llargament mantinguda per traduir aquest poema. Ara l’explicació perquè sigui acceptable la versió final.
Passen els dies i al fons de no sé on resta un rau-rau somort fins que sura un vespre en què cerques el descans perquè el dia t’ha capolat… i en aquesta situació el primer hemistiqui se’t planta al davant amb un hipèrbaton: «Ma infantesa, records d’un pati […]». Com, però, acceptar un inici absolut, no ja d’un vers, sinó d’un poema enter sense verb? Rebutjat de ple. «Són records, ma infantesa». Ara sí, a mitges. L’hemistiqui és de mètrica exacta, però els accents majors a la primera i tercera síl·labes no són pas una bona música inicial. L’alteració de l’ordre dels mots, a més a més, en suposa una de semàntica. La lingüística explica que en la comunicació distingim dos elements, aquell del qual se suposa que l’altre (l’oient, el lector) ja en té un cert coneixement, i un segon pel qual s’aporta una informació nova o desconeguda. La terminologia ens dirà que el tema és allò conegut i en les llengües romàniques coincideix d’entrada i normalment amb el subjecte d’una oració, i el rema és la novetat informativa coincident amb el predicat, aquest, amb la part de llengua que sol tenir al centre un verb. A. Machado ens presenta la seva «infancia» —la durada dels primers anys de vida, evolució del llatí INFANTIA -AE (com en català). La informació que ens lliura és la permanència, gràcies al verb ser en present, dels «recuerdos». Un ordre d’expressió simple amb el tema i el rema. Ara bé, l’hipèrbaton de la traducció fa capgirar l’ordre de la normalitat gramatical romànica, la d’una conversa senzilla, planera. Per tant, la informació es dona prèviament abans no es pugui saber de què s’està parlant. No és, en efecte, el mateix «són els records» que «són records». En el primer cas l’article, malgrat el canvi d’ordre, ens fa saber que es parla d’una entitat, diguem, el tema, i el rema afegit és la seva existència amb el predicat simple de només el verb. En el segon cas, es percep que «records» és un atribut sense saber encara de què es predica. Per això, cal que immediatament es pugui conèixer el subjecte d’aquesta atribució, és a dir, el subjecte, el tema que apareix entre comes, aïllant-lo per remarcar-lo, abans no es digui de quina mena de records és donarà notícia. L’atenció inicial que demana el rema, semànticament —amb relativitat si es vol— és major que no pas amb el tema. No és, doncs, exactament el mateix pensament de Machado. Traïció? Potser sí. O no perquè de bon principi apareix la nova llengua i la impressió que de l’original n’ha rebut el traductor. Pel que fa a la llengua, diguem que la font llatina és comuna, però, des de Llull, el català té el sinònim infantesa[2] i, malabarismes de la memòria, un cop has descobert que Llull ja escrivia la paraula, recordes «Lo matí de ma infantesa», el vers inicial del poema «Les tres volades» (amb un lema de Llull!) de Verdaguer a Idil·lis i cants místics. I meravelles de la llengua: en aquest vers i en el de Machado ens entra amb més vivor el complement preposicional de «Lo matí» i de «recuerdos» i ens enlluerna, podem dir, més que no el matí ni «recuerdos»; més que no els records, el «patio de Sevilla».
La mètrica de l’original situa en tots els versos un accent a la sisena síl·laba i sempre recau en paraula paroxítona com ha de ser en el primer hemistiqui. En el primer vers no n’he trobat la manera i menys amb la llarga «infantesa», el verb i uns «records» que té una síl·laba menys que «recuerdos». El primer no pot calcar-se al castellà, però els altres tampoc. A l’accent sisè m’hi han lliscat mots paroxítons i oxítons, puix no varia el còmput de l’hemistiqui per la diferència entre la poètica de les dues llengües. I a cada final de vers, tres quarts del mateix: Machado només n’acaba quatre amb paraula oxítona. Dos de la darrera estrofa, un verb i un nom plens de significació, el verb tornar en sentit negatiu, «nunca ha de tornar», i «mar» on es perd la nau; bé, potser la rima de la darrera estrofa l’he sabuda mantenir. Els altres dos a l’estrofa quarta, on Machado fa rimar «Ronsard» amb «gay-trinar» i que en català sona semblantment amb el «piular».
La mètrica del poema, doncs, és la dels versos alexandrins castellans, catorze síl·labes, set més set. La decisió va ser, i ha sigut en repassar-los ara, convertir-los en alexandrins catalans, això és, sis més sis remarcant-ne la cesura. Ara bé, la musicalitat del poema castellà, es manté en la reducció catalana? Amb el benentès que, a més a més dels accents majors que marquen el ritme, hi ha altres síl·labes que omplen el còmput fins a catorze mentre que les dotze catalanes, de la primera a la sisena dels hemistiquis, prescindeixen de les síl·labes àtones que pugui haver-hi, tot i que, evidentment, es pronuncien encara que només sigui amb sons més dèbils. Si el vers és música, es poden agermanar, aquí, l’original i la que he temptat —amb excepcions incloses—?
En els versos 2 i 14 castellans es repeteix un mateix nom, «huerto», que, en els meus, és «horta»; tot i comportar a voltes un matís significatiu que la fa de major extensió que un hort, són dos mots de sinonímia molt igual i el fet de ser paraula bisíl·laba em facilita la mètrica del vers.
El vers 10 llisca amb matisos semàntics un poc diferents en les dues llengües:
pero mi verso brota de manantial sereno
però el meu vers sorgeix de serè brollador
El verb brotar castellar, en una segona accepció, no la més original, és «salir el agua de los manantiales», el lloc exacte esmentat al segon hemistiqui; en català, diuen els diccionaris, brotar només es refereix a les plantes o a un sortir de la terra genèric per analogia vegetal i doncs, de lluny, un forçat paral·lelisme amb el verb brotar. Ara bé, pel segon significat diguem-ne aquàtic de la llengua original, és de bona llei tenir a mà el verb sorgir que, com a primera accepció, el diccionari de l’IEC remet directament al brotar castellà. Una tria que permet de traduir «manantial» per l’exacte «brollador», ‘l’indret on l’aigua surt de la terra’, «lugar donde brota el agua de forma natural» (Diccionario de la Lengua Española). Falta comentar l’adjectiu del vers. Continuo amb el DLE: «sereno: apacible, sosegado, sin turbación física o moral»; ‘que reflecteix la tranquil·litat de l’ànim’, en català. Detallada exposició perquè la rima havia de ser amb «bo»…, encara que fonèticament siguin molts els parlants que pronuncien bo amb una o oberta, no pas tancada com brollador.
Al vers 17 Machado és punyent amb l’expressió «de los tenores huecos», i la veritat és que l’adjectiu més exacte que he trobat és «buit de dins: balmat»; falta una síl·laba, i tot i no ser a l’original no hi grinyola pas, penso, un menut adverbi: «dels ben balmats tenors». En la mateixa estrofa d’aquest vers, l’original repeteix la paraula «voces»: «las voces de los ecos» i «entre las voces». Una emfasització prou significativa, puix darrere les paraules poden venir ecos repetint-les o, com diu el poeta, percep els ecos i es deté a cercar-hi les paraules. Com transvasar, figurativament, aquesta última idea? La dificultat apareix a l’hora de la rima i m’he trobat empobrint el sentit, puix «les remors» poden ser-ho de no veus, simples sons. A l’altre vers, les «veus», sí que hi tenen la significació plena. Pel que fa al vers enter, si «voces» són dues síl·labes i només una «veus», em veig forçat a l’afegit de «sols» que, per no repetició en el també adverbi «solament», l’he variat per «únicament».
«con este buen amigo» rima amb «conmigo», és al vers 27 que he traduït, penso que significativament prou bé, per «amic m’és de l’entranya» —amic entranyable, solem dir— i així rima amb «m’acompanya».
Una altra variació potser tampoc gaire errada. A la penúltima estrofa, Machado ens fa saber que la seva obra, «[la] he escrito», el verb en temps pretèrit que jo, per mor de rimar amb l’altre verb que és en present, també hi he escrit aquest. «cuanto he escrito» / «això que escric» i «que habito» / «on estic». O potser la lectura pot ser a la inversa? El poeta ha de rimar el present que és a «la mansión» i duu al passat l’escriptura que fa per rimar correctament els dos verbs.
Penúltima lectura
Si penses en els versos als quals retornes al llarg dels anys, cada vegada és una penúltima lectura perquè la realment última no és pas senzill de programar-la. «Retrato», llegit i rellegit, l’he fet meu fins a traduir-lo. Antonio Machado darrere el versos… o al meu costat, avui, demà passat… El vaig retrobar —no us demanaré de creure-ho— el matí del dijous 18 de maig de 2017 en un viatge a Sevilla. Va ser als jardins del palau Dueñas. Just l’any anterior, l’actual Duque de Alba n’autoritzà les visites, diguem de turistes, o la meva que no ho era pas, no. Cercava «el patio» i «el huerto donde madura el limonero»: el vaig veure a ell, infant… poeta. En aquella hora primera del matí, érem sols i miràvem i repassava amb calma el destí de qui es confessava, i ho era, un home bo. Al carrer, al costat de l’entrada al palau, hi ha avui una escultura a ell dedicada… a ell oblidat… Per ell fins m’he indignat quan el 18 de setembre, dos anys després, em trobava davant de la seva tomba a Cotlliure. Una bandera republicana espanyola i flors… flors músties, potser encara les que hi havia dipositat el febrer passat el president del govern d’Espanya. Va ser una ofrena feta de cor? No, no puc creure que hi hagués sinceritat després de tants i tants anys d’oblidament per part de les autoritats polítiques… un dia es lleven i diuen: —Podem portar flors al poeta. Com qui diu: —Avui podem visitar l’Ajuntament de Villa de Abajo o de Arriba. —Sortirem a la premsa. Façana i buidor al darrere.
En el pròleg que l’any 1917 Machado va posar a una reedició de Soledades, deia que, en escriure els poemes d’aquest volum
Pensava yo que el elemento poético no era la palabra por su valor fónico, ni el color, ni la línea, ni un complejo de sensaciones, sino una honda palpitación del espíritu; lo que pone el alma, si es que algo pone, o lo que dice, si es que algo dice, con voz propia, en respuesta al contacto del mundo.
El mateix any, en el del volum Campos de Castilla, escrivia que en aquest nou poemari era «muy otra mi ideología»:
Y pensé que la misión del poeta era inventar nuevos poemas de lo eterno humano, historias animadas que, siendo suyas, viviesen, no obstante, por sí mismas.
Vida autònoma del poema, si es vol, perquè si són «suyas», de l’autor, també puguin ser «seves», del lector.
La primera part de la primera citació es refereix al conjunt de les exterioritats poètiques, les paraules trenant frases, les frases amb recursos estilístics, el conjunt amb una sonoritat de llengua concreta per sota de la veu d’home o de dona que declami, més timbrada o menys… Aquest «complejo de sensaciones» no és l’element poètic… Ho és el batec de l’esperit i ho especifica a la segona part: allò que l’ànima comunica, si això fa, com a resposta al contacte amb el món «con voz propia». Aquesta autointerpretació d’un abans que es feia el poeta es condensa en aquestes dues paraules, «voz» i «propia». Pròpia serà la missió que exposa en la segona citació. Veu, el conjunt de les exterioritats, la deixa sense comentari. No calia. En avançar pel camí de l’expressió poètica arriba el moment en què has d’acceptar un diguem equilibri entre la veu de la llengua, la que és de tot un poble, i la intimitat única teva que la necessita per eixir de tu. «En poesia, la música i la lletra, el so i el sentit, el fons i la forma, són indestriables», com ho recorda Pere Lluís Font a l’hora d’encarar la traducció d’allò que sigui «lo eterno humano» en la vivència d’un poeta concret que s’ha manifestat en una concreta llengua la qual, ara, ha de ser substituïda per una altra. I aquí, en aquest punt, hi ha una «historia animada», el «Retrato» d’Antonio Machado que ja viu per a ell mateix si bé és susceptible que el visqui un altre, el lector, el traductor.
¿Com, doncs, conjuntar, de la millor manera possible, un vers amb la música que genera el recompte sil·làbic i el so dels mots triats, allò que es transmet d’individual i col·lectiu ensems amb el vestit de la nova llengua i els seus particulars girs lingüístics i poètics? Salta a la vista que una extensa part de les paraules que el català ha derivat del llatí solen ser d’una síl·laba menys que en castellà. Però a voltes són d’una de més i et trobes que la traducció, ves per on!, més d’una vegada et dona just la contrària: quan allà és llarga, aquí és més breu, o la més curta aquí no ho és allà. Un entrebanc en voler fer una versió mesurada, en aquest cas per la diferència mètrica dels alexandrins en les dues llengües. Pel que fa a la rima, potser és més relativa la dificultat perquè sempre hi ha el recurs a un hipèrbaton, de la mateixa manera que pots triar a voltes entre un verb en passat simple o passat perifràstic. Més rugosa se’t torna la llengua quan has de tenir present, a l’hora de la rima, l’obertura vocàlica de les escrites e i o, es i os. No sempre saps trobar-ne la solució. I posats a confessar inèpcia, se m’acreix amb les sinalefes i els hiats; que confusa resta la significació en aquesta del vers 7: «Cupido ha assignat», l’oïda pot entendre que el déu trapella ‘ha signat’ la fletxa!; no, no és per mantenir la identitat amb el verb castellà asignar, sinó perquè adjudicar duu una síl·laba més. També!, amb la consciència que algunes de les sinalefes són pròpies de la variant oriental de la llengua i allunyades de la variant valenciana amb la presència de les erres a final de mot. Una r sonoritzada en el vers 8, «i vaig amar en elles […]» perquè el ritme accentual el percebo millor que no pas en aquestes dues altres possibilitats, «i vaig estimar en elles…» o «i he estimat en elles»; la primera amb la sinalefa entre verb i preposició em pessiga l’oïda, diguem-ho així; la segona, sí que m’és de bon so, però el verb s’allunya un poc de l’original. En el vers 26, sonoritzo la r ben bé a consciència. El políptot «habla» / «hablar» d’aquest vers, que en català es remarca amb la r de l’infinitiu, «parla» / «parlar» separat de la preposició «a» que segueix. Una decisió que endemés em permet fer veure el valor significatiu no sols d’allò que hi diu el poeta, sinó d’allò que té de significatiu per a mi. Certa serà l’objecció que només sonoritzo dos infinitius de la primera conjugació amb la discutible variació d’un verb que Machado usa idèntic en dos versos. Em refereixo al verb «amar» en els versos 8 i 15, tot i que en el segon el seu significat és més proper el verb valorar que no al significat més ple o primari com s’entén en el 8. A la traducció m’he cenyit al sentit únic del verb amar¡ —«tenir amor (a una persona o a una cosa)» (DIEC)— per al primer, mentre que en el segon, el verb estimar m’ha semblat més proper al pensament del poeta pel significat de ‘considerar’ o tenir «opinió del que val (algú o alguna cosa)» (DIEC).
I el dilema de voler ser ben entenedor en l’avui quan la riquesa de la llengua et forneix els preciosos adjectius possessius febles o àtons, ara gairebé en desús. Anàfora triple a la primera estrofa amb el «mi» castellà que m’exigeix el «ma»; una presència que en el vers 30 hi és doble, «mi trabajo […] mi dinero», que he convertit en «el meu» perquè de mantenir mon, el segon hemistiqui se’m convertia en «liquido amb mon diner», però el verb liquidar no dona pas el sentit exacte. Total: en el poema hi he deixat possessius àtons i tònics. Igualment, si no les hi he deixades, hi han lliscat solucions forçades certificadores de la ineptitud. A la benvolença lliuro la feina sense cercar-hi excusa.
Penúltima lectura? Sí, una més en aquest 2025. La infantesa de Machado en un hort i aquell llimoner, la meva a l’hort de l’avi i el presseguer de la vinya. La joventut en altra terra, la meva quan tot just llucava l’adolescència. Fets, casos de tots colors, segur, que ni a l’un ni a l’altre ens val la pena de rememorar. I arriba la fletxa de l’amor. La tria de ser poeta. El somni de voler-ho ser. La setena estrofa, Déu i la filantropia. És savi, el poeta. No ha recollit de cap sermó l’amor al proïsme, no. Ha pouat en si mateix un amor sense connotació religiosa, amor als homes des de la seva humanitat, la paraula grega amb significació fontal, podem dir. Darrere la filantropia, la constatació d’un estil de vida i el desig d’un final. Treballo, escric, visc i a l’hora última… Machado va ser profeta d’ell mateix: «ligero d’equipaje»… Encara no era a la ratlla fronterera, hagué de deixar les maletes i, a peu, de bracet amb la mare, amb pluja i amb fred entrava a l’exili, el 28 de gener un llit a Cotlliure i el 22 de febrer, Dimecres de Cendra de 1939, moria nu com «los hijos de la mar». La nuesa i la soledat. Soledades, el títol del seu primer llibre, també profètic del seu destí.
Notes
[1] JOAN DE LA CREU, Poemes essencials, traducció i edició de Pere Lluís Font, Barcelona: Fragmenta Editorial, 2025.
[2] Una referència de mostra: Ramon Llull recorda tot el que ha de tenir present el novell cavaller, això és, que «no porà tant bé remembrar so que promet a la honor de cavaylaria» i escriu sense pausa «si és en infantesa fet novell cavayler» (Ramon LLULL, Llibre de l’orde de cavalleria, a cura d’Albert Soler i Llopart, Barcelona: Ed. Barcino, 1989 [Els Nostres Clàssics, A 127], p. 190, cap. III, 5).
(Imatge: Joaquim Sorolla, Retrat d’Antonio Machado, 1917 [Hispanic Society of America]. Font: Wikimedia Commons)
Vademècum 